RSS

Category Archives: Ciutadania/Política

Amb Andrés García Berrío, els Drets Humans i la solidaritat

Amb Andrés García Berrío, els Drets Humans i la solidaritat

Si estàs en una concentració i algú perd la consciencia, procura que no hi hagi un mosso d’esquadra amb l’empatia sota mínims per ajudar a qui ho necessita. Pots acabar amb una denúncia per desobediència a l’autoritat, com li ha passat a l’advocat Andrés García Berrío, després de la concentració contra el Centre d’Internament d’Estrangers perquè es negava a deixar sola a una persona inconscient mentre no arribava l’ambulància. Poc importa que a l’anterior legislatura el Parlament de Catalunya aprovés una declaració que reclamava al Govern “vetllar pels drets fonamentals” que vulnera la llei mordassa. El racisme institucional, l’arbitrarietat d’alguns mossos i sobre tot la necessitat de tallar de soca-rel tota mostra de solidaritat entre les persones, han convertit a l’advocat dels Drets Humans en el primer encausat de la “llei mordassa”.

García Berrio és membre del Centre per a la Defensa de Drets Humans Iridia, participava com a mediador i com a membre del jurat popular. La foto que acompanya l’article és d’Enric Català. Quan acabava la concentració un dels assistents ha tingut una crisi d’epilèpsia i s’ha desmaiat, i l’advocat ha intervingut juntament amb companys del malalt per fer-se càrrec de la situació i avisar els serveis d’urgències. Aqui explica el periodista Arturo Puente tota la facència http://www.eldiario.es/catalunyaplural/denunciat-Catalunya-mordassa-Drets-Humans_0_479102462.html

I també a el diario-es el mateix García Berrío escrivia fa uns dies que “El Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de Barcelona està tancat per obres. En els seus 10 anys d’existència és la primera vegada que cap persona es troba privada de llibertat en el centre. La situació arriba fruit d’una interlocutòria judicial emesa fa dos anys després d’una queixa presentada per l’equip jurídic de Tanquem els CIES. El motiu de les obres: que 10 anys després de la seva creació les persones puguin anar al lavabo dins de la cel•la.

Després de 10 anys de relats grotescs sobre la manera en què feien les seves necessitats en galledes a la nit en cel•les habitades per 6 persones, el Ministeri d’Interior, dos anys després de l’ordre del jutjat, va decidir emprendre aquestes obres. Les obres arriben tard i no només pel retard esmentat. Arriben tard perquè el CIE no hauria de tornar a obrir les portes.

Després d’anys de dur treball per part de diferents organitzacions socials, l’octubre de 2014 es va iniciar un procés irreversible cap al tancament del CIE a través de la creació de la campanya ‘Tancarem El Cie’. En els seus primers mesos de vida va aglutinar el suport de més de 250 organitzacions socials, veïnals i polítiques que evidenciaven que s’estava forjant una forta majoria que volia veure ben aviat com el CIE passava a la història.

Mesos després, i fruit d’aquest procés de sensibilització i mobilització, es va constituir un grup d’estudi sobre models de CIE al Parlament de Catalunya. Les organitzacions socials ens impliquem i després de mostrar la realitat que portàvem vivint anys i després d’una nova protesta massiva, el Parlament va aprovar instar al govern central al tancament dels CIES per una majoria superior als 2/3 de la cambra. Van votar a favor de la resolució Convergència, Unió, ERC, PSC, ICV i CUP. Només van votar en contra el PP i Ciutadans.

Mesos més tard i després d’un nou procés d’incidència política dut a terme per les mateixes organitzacions, l’Ajuntament de Barcelona va aprovar el 27 de novembre una Declaració Institucional en la qual es va posicionar de nou amb una majoria superior als 2/3 amb el suport de tots els grups parlamentaris a excepció novament dels mateixos que es van oposar al Parlament.

És en aquest escenari i no en un altre en el que el CIE va tancar les seves portes a finals del mes d’octubre per fer unes obres que no sabem en quin moment finalitzaran, encara que sembla que serà durant el mes de febrer. El que sí que tenim clar és que tenim davant una situació d’excepcionalitat i oportunitat que hem d’aprofundir per aconseguir tancar el CIE.

Cal destacar així mateix que a la Moncloa actualment hi ha un govern interí a l’espera de la conformació del pròxim nou Govern en un escenari altament imprevisible. És el moment. Després de molts anys de treball quotidià, de patiment, de resistència, de passos de formiga, ha arribat el moment de fer passos de gegant i ser conseqüents fins al final.

En aquest context excepcional, el primer pas és creure’ns de veritat que podem aconseguir que el CIE no es reobri o que si tracten de reobrir, es tanqui poc temps després. Hem de deixar per uns mesos el pessimisme a un costat i emprendre tota la nostra imaginació, determinació i força per aconseguir-ho…” (seguir llegint a http://www.eldiario.es/catalunyaplural/opinions/CIE-doble-anomalia-democratica_6_477062298.html )

I també pel seu interès val la pena que aneu a l’entrevista que el passat mes de maig li feien a A. García Berrío a El Periódico en la que parla de Barcelona i els DD.HH:

http://www.elperiodico.com/es/noticias/barcelona/andres-garcia-berrio-barcelona-vulneran-derechos-humanos-4201395

 

Etiquetes: , , , ,

Salvar l´escull: dir NO a Mas

Salvar l´escull: dir NO a Mas

Apuntava l’amic J.M. García en el meu Facebook: Estem més a prop de tenir un president de la Generalitat, que al seu dia va posar la mà al foc, per Xavier Crespo, exalcalde de Lloret pel seu mateix partit, i que , va ser condemnat per suborn i prevaricació amb la màfia russa… Estem més a prop de tenir un president de la Generalitat, el qual es seu mateix partit va dipositar 250000 euros, per treure sota fiança al seu ex-tresorer, acusat de corrupció… Estem més a prop de tenir un president de la Generalitat, que en les últimes eleccions, anava amagat en quart lloc de la llista electoral, per no haver de donar explicacions de la seva gestió anterior(…) Estem tan a prop, de no deixar res lluny aquest tipus de conductes, i aquesta manera de governar … Però el pitjor de tot, és que estem més a prop de renovar el mandat d’un individu, que permet que en un organisme oficial de la seva enyorada Ítaca, es permetin i practiquin tortures, maltractaments i humiliacions, i en general, es vulnerin els drets humans https://directa.cat/cadira-de-depressio-de-malaltes-no-reconegudes.

SALVAR L’ESCULL I DIR NO A MAS

Fa temps varem aprendre que massa vegades dels laberints se’n surt per dalt, que és difícil sargir peces massa esfilagarsades o que quan hi ha esculls impossibles de salvar, el millor és refer el camí. Fer una lectura realista del que hi ha, de com s`han anat decantant -a pitjor- processos i propostes, no significa blasmar res ni ningú, sols reconèixer que no existeixen varetes màgiques. El projecte de JuntsxSi era un miratge ja el 27S i va morir abans del 20D: els resultats de les eleccions al Parlament de l’Estat ho certifiquen. Per tant, potser seria bo que totes les forces polítiques, siguin els que siguin els interessos que representen, assumissin un error compartit (per acció, omissió o denúncia maldestre i amb diferents graus de responsabilitat). Potser seria bo acceptar que el 27S es varen celebrar unes eleccions amb cartes marcades, perquè no és joc net presentar-se sense programa de govern, amb l’espantall d’un plebiscit en el buit que suposadament faculta per governar amb declaracions polítiques que ni el vent aguanta, i a les que s’hi van afegint annexos sobre la marxa que no convencen a velles majories i no poden, per tant, aconseguir nous suports per formar-ne de noves. L’error més gran ha estat el de menystenir el camí establert i la capacitat aglutinadora i transformadora d’exercir el dret a decidir també a través d’un referèndum indestriable d’unes polítiques socials, que s’han de fer de manera prioritària, i favorables a la majoria de la gent de casa nostra.
.
No estem parlant del dret a decidir de Mas, sinó de la ciutadania. De reconèixer de fet que en la proposta, construcció i valoració de les polítiques el poder és ciutadà i en comú, i que tant la política com l’economia han de tenir com a centre de la seva acció i preocupació a les persones, les seves necessitats i els seus drets. En oposició als que pretenen fer creure que la sobirania es recupera (o fins i tot ja s´ha recuperat) de manera automàtica -i gairebé màgica- gràcies a un resultat electoral i una Declaració solemne que ens ha tancat en laberints sense ariadnes, som moltes les persones que creiem que encara estem iniciant un procés llarg, i difícil que no es pot defugir, malgrat els neollenguatges que ens roben el sentit de les paraules i les ideologies que neguen que el Regne en el que estem -segons el nostre passaport- és de fet un estat plurinacional.

Dissortadament. hi ha encara massa polítics en el Congrés (i al Parlament de Catalunya) que semblen descendents de Cids llegendaris i s’entesten en negar la pluralitat i diversitat dels pobles i nacions de l’Estat. Tenen encara molta força i la inèrcia de segles, a més dels interessos dels poderosos. Però tanmateix, es van guanyant batalles per la raó i els drets: el 20D va demostrar que no era invencible el bipartidisme de l’España imperial, i aquesta és una bona notícia també per un futur republicà més a tocar que signifiqui l’exercici del dret a decidir i un procés constituent real, sòlid, en el que les persones siguin protagonistes construint entre totes un futur sense horitzons tan incerts.

Sols un exemple: és difícil creure que es pot aconseguir l’exercici de la sobirania popular quan els partits que volen ser hegemònics s’inclinen davant els poders supranacionals (Troika) o voten a favor de tractats com el TTIP i els seus acompanyants, el CETA i el TISA, que imposen els comptes de resultats de les grans corporacions per sobre de les legislacions nacionals i per tant, de l’acció legislativa dels parlaments. I cal tenir consciència de que és anar molt contra-corrent reivindicar de veritat la sobirania popular quan la globalització que estenen les grans corporacions i el capitalisme financer prostitueix els procediments democràtics bàsics. Però cal triar, i adonar-se del perill de que en aquest temps en el que el que és nou no acaba de néixer i el vell no acaba de morir, no es poden alimentar els monstres.

Front una fantasia que es desfà i deixa a la gent desenganyada, cal insistir en el rescat de les institucions per al bé comú i per aconseguir polítiques que facin front a les desigualtats. Perquè no que es confongui solidaritat amb caritat, i s’ensenyi als nens i nenes a les escoles ciutadania i ciència (i no pas màgies) i a ser persones que es desenvolupen en les seves potencialitats, lliures i felices. I cal també (al revés del que han fet els governs de Mas) que la salut es tracti com el que és, pública, i ningú vulgui fer negoci amb la nostra sanitat i la nostra vida.

Salvar esculls dient No a Mas significa a Catalunya revertir l’expropiació de la història i les idees i, que en la intel·ligència col·lectiva que denúncia els interessos corruptes, es comencin a teixir -i fer complir- les lleis que fan legal el que les persones mereixen, necessiten, somien … Perquè també a les institucions aprenguem a produir igualtat de manera quotidiana, que ja seria hora, no com un luxe del que de tant en tant sembla inevitable concedir algunes engrunes.

 
7 comentaris

Posted by a 2 gener 2016 in Ciutadania/Política

 

Amb @marta_sibina reflexionem millor

Doncs encara tenim temps per reflexionar i votar bé (molt bé!) cara a #20D si és que no teniu les coses clares. Dos videos sobre dos temes clau: el #Referendum i el #TTIP.

No us els perdeu, que ens hi juguem una vida més digna i unes polítiques decents:

i en castellà sobre el TTIP

 

Nou frau social del Govern en funcions: la pròrroga antisocial dels Pressupostos

Nou frau social del Govern en funcions: la pròrroga antisocial dels Pressupostos

El Govern en funcions ha perpetrat un nou frau social: ha aprovat una pròrroga dels pressupostos de la Generalitat per al 2016 que congela la possibilitat d’executar noves ajudes i inversions. Ho ha anunciat Neus Munté, enmig de la campanya electoral per a les eleccions generals d’aquest diumenge. Potser s’espera que passi d´esquitllada aquesta nova manca de responsabilitat d’ un govern a les acaballes de tot, sense política. sense idees, rendit en economia a les idees neoliberals, i encallat políticament en no voler acceptar la sortida àmpliament compartida del Referèndum.

Tanmateix, existeixen alternatives econòmiques a les polítiques neoliberals. Avui, Catalunya necessita del seu Govern i del seu Parlament una nova concepció de l’economia, un pla de rescat social que presenti combat a les desigualtats que les polítiques de Convergència i Unió han provocat en aquests darrers anys i que no s’han aturat en els darrers mesos d´un Govern de Convergència en funcions. Les polítiques pressupostàries i fiscals del PP a l’Estat i les de Convergència a Catalunya han representat una redistribució regressiva de rendes i riquesa en el moment que no hi pot haver creixement amb equitat sense revertir la desvalorització continuada dels salaris, la despossessió de bens i serveis públics i la pèrdua de drets econòmics i socials de les classes treballadores i la immensa majoria de la població.

La ciutadania de Catalunya mereix que des del Govern i el Parlament no es perdi més temps en aconseguir uns Pressupostos que responguin a criteris d’equitat i signifiquin l’instrument necessari per revertir les desigualtats i la situació d’emergència social amb la que han de conviure cada dia més persones en atur crònic i sense subsidis, o amb subsidis o salaris que no treuen de la pobresa.

Cal denunciar la pròrroga vergonyosa que ens proposa aquest Govern en funcions per posar fi a un seguit de Pressupostos que s’han guiat per concepcions ideològiques que justificaven una austeritat tan esbiaixada que s´ha traduït en precarietat de vida, en desnonaments, en alimentació deficient, especialment lamentable en el cas del desnodriment i malnutrició infantil i dels més joves, i en pobresa energètica que cada hivern costa més vides.

Sense uns pressupostos amatents a les creixents necessitats de les llars, en especial les que tenen la majoria de les persones que les formen a l’atur, les monomarentals, les que hi viuen persones depenents i amb malalties cròniques, empitjoren els determinants socials de la salut i s’incrementa el que es coneix com feminització de la pobresa que amaga també la pobresa infantil. En un context de deixadesa de les seves funcions socials, els treballs de cura i imprescindibles per a la vida s’han de recolzar de nou, com en èpoques passades, en les dobles i triples jornades de les dones treballadores.

Mentre s’esquincen els drets socials amb el vist-i-plau dels governs, es posen a prova una i altra vegada les capacitats de les organitzacions socials que sí serveixen al bé comú, i es produeix una injusta redistribució intergeneracional que permet mantenir una sostenibilitat social massa tensionada: el que hauria de ser tasca prioritària s´entrega per part d’un govern que porta massa temps desentès dels seriosos problemes econòmics de la seva gent i massa anys allunyat de la realitat, a una societat civil en el límit de les seves possibilitats, aprofundint així el divorci entre la política i les necessitats reals de la ciutadania.

L’economia ha d’estar al servei de les persones i del futur de la societat. Juntament amb les prioritats econòmiques que serveixen a un petit percentatge de poderosos, es continua sacrificant a les capes mitjanes i enfonsant a les classes treballadores fins que no es resolgui el principal problema de les finances de la Generalitat que és la seva baixa i esbiaixada recaptació efectiva. Cal doncs que les persones i empreses amb majors riqueses, patrimonis, beneficis i rendes més altes contribueixin en major mesura a l’esforç de generar els recursos fiscals necessaris per una societat més justa, un creixement amb ocupació digne i uns serveis públics de qualitat. En aquest sentit augmentar les contribucions a les finances públiques dels patrimonis més alts mitjançant modificacions a l’Impost de successions i donacions i l’Impost de patrimoni eliminant de tots els impostos els beneficis fiscals que gaudeixen els sectors més privilegiats, constitueix un factor de justícia social i reequilibri pressupostari.

I no es podrà parlar de justícia social sense que des del Govern i el Parlament no s’entengui que és pedra de toc la decidida lluita contra el frau fiscal i la recuperació de tot el que s´ha extorquit en les pràctiques de corrupció, i que cal incrementar doncs els efectius humans i recursos tècnics de l’Agència Tributària de Catalunya, per perseguir el frau fiscal i evitar l’evasió fiscal dels grans patrimonis i les multinacionals. Només reduint un 20% el frau fiscal català, obtindríem més de 3.000 milions d’euros addicionals per al finançament dels bens i serveis públics.

L’ acció pressupostària del Govern s´ha de realitzar a l’ensems d’una auditoria ciutadana del deute de la Generalitat per saber qui deu a qui i per què; i quina part d’aquest deute és legítima i quina no ho és. En un compromís solemne que hauria de ser patrimoni de tots els grups del Parlament, s’hauria de considerar que el primer deure d´un bon govern és retre comptes, i això vol dir que els comptes públics siguin transparents, s’auditin de forma independent i fiable, i garanteixin de forma prioritària el finançament dels bens i serveis que representen inversió social.

Els Pressupostos que es necessiten no són de continuïtat: lluny de la mercantilització dels serveis públics, han d´assegurar que es reverteixen les privatitzacions directes o encobertes en ensenyament i sanitat, o la gestió de l’aigua, i potenciar-ne la qualitat i el control social; aquesta acció ha d’incloure -com exigeixen diverses organitzacions socials- la revisió dels contractes que signifiquen la subsidiarietat progressiva i inerme del sector públic al sector privat, les externalitzacions, i també la paralització dels consorcis i venda de dades sanitàries a empreses privades (VISC+).

Els Pressupostos que cal esperar d’un Govern de la Generalitat amatent a les necessitats de la gent de Catalunya han de fer possible un sistema educatiu de qualitat, laic i igualitari, que desenvolupi les potencialitats dels nens i nenes, que els doni la formació adient i els eduqui en la ciutadania, que signifiqui igualtat d’oportunitats en l’ensenyament. Per això cal augmentar la inversió fins a equiparar-la amb la de la mitjana europea, mentre es tendeix a una única xarxa pública que garanteixi tant l’accés universal des de l’escola bressol fins a la universitat, i la democràcia als centres d’ensenyament amb la participació vinculant de la comunitat educativa.

Igualment, els Pressupostos de la Generalitat han de revertir les polítiques sanitàries dels darrers anys que atempten contra la universalitat, la qualitat, la transparència i el caràcter públic de la propietat i gestió de la sanitat, atenent els punts de la Marea Blanca, i de forma urgent, assegurant l´atenció necessària a les persones amb dependència i universalitzant i ampliant a les noves necessitats de salut pública les carteres de serveis sanitaris, des de l’atenció primària fins a la investigació i serveis de cura, infermeria, rehabilitació i treball social.

I la darrera consideració, no per ser la última menys important: cal tenir present que a fi de que els Pressupostos de la Generalitat serveixin realment a la ciutadania, assegurin els seus drets i atenguin les seves necessitats, cal multiplicar els mecanismes d’implicació i incidència de la ciutadania en tots els afers públics amb processos de participació ciutadana real i d’arrel en l’elaboració, valoració i orientació de les polítiques publiques.

 

Etiquetes: , ,

C’s, el partido más excluyente contra la salud pública

No al aparheit sanitario

Leo en la sección DESALAMBRE  de eldiario.es que “los partidos políticos han presentado sus propuestas sobre el país que quieren defender en los próximos cuatro años. Los programas electorales son una herramienta para que los ciudadanos confronten las medidas de unos y otros. Aunque no podrán hacerlo en todas las materias. La cobertura sanitaria a los inmigrantes en situación irregular, que se vio modificada por el Gobierno en 2012, no se encuentra desarrollada en los programas de los dos grandes partidos que defienden su exclusión de una atención normalizada (aunque en diferentes grados): el Partido Popular y Ciudadanos.

Qué atención debe garantizar la sanidad pública a los inmigrantes que residen en España sin permiso de residencia fue un tema que entró con fuerza en la escena política cuando el Gobierno del Partido Popular decidió retirarles las tarjetas sanitarias en 2012. Con una reforma, el decreto ley 16/2012, el Gobierno restringió la cobertura de los inmigrantes en situación irregular a los casos de urgencias, los menores y las embarazadas. Más tarde incluyó también los casos de salud pública.

En marzo de este año, después de que Ana Mato dejara la cartera de Sanidad en manos del actual ministro, Alfonso Alonso, el Ejecutivo dio marcha atrás a parte de su política: propuso que los inmigrantes sin papeles tuvieran acceso a su médico de cabecera, es decir, a la atención primaria, siempre que cumplieran un mínimo de empadronamiento (seis meses, sugirió Sanidad en septiembre) y no superaran una determinada renta.

El ministro Alonso explicaba su postura (“asistencia de una manera normalizada a través de programas sociales (…), pero tarjeta sanitaria no”) en una entrevista en el programa Hoy por Hoy de Cadena Ser este noviembre. La negativa a conceder la tarjeta sanitaria parte de que, según dice el PP, garantizaría “un derecho exportable” del inmigrante a otros países de la UE.

Estas medidas no aparecen en el programa electoral del PP. La formación recoge que “ofrece a los españoles un proyecto de sanidad abierto, moderno, innovador y de futuro” y defiende “la misma sanidad para todos los españoles”, pero ni siquiera menciona su propuesta para los inmigrantes en situación irregular.

El programa electoral de Ciudadanos tampoco incluye la propuesta de la formación liderada por Albert Rivera. El texto menciona el tema en concreto solo para decir: “Propondremos un Pacto Europeo para la asistencia sanitaria a inmigrantes sin tarjeta de residencia que unifique la cobertura mínima exigible a los países de la unión”. Acerca de qué sanidad proporcionarían a las personas sin permiso de residencia hasta alcanzar dicho pacto no hay rastro.

Los representantes del partido político han explicado su propuesta cuando los periodistas les han abordado. La líder de Ciudadanos en Cataluña, Inés Arrimadas, afirmó en una reciente entrevista en Carne Cruda que su partido no cree en “la cobertura absoluta y total en cualquier circunstancia”, como la que defienden para los españoles y los inmigrantes con residencia legal. Ciudadanos propone para los inmigrantes en situación irregular “la que marca la Organización Mundial de la Salud que son niños y mujeres embarazadas, con sanidad total. Y (asistencia también) a las enfermedades graves, de urgencia y las que pongan en riesgo la salud pública”, añadió.

Este modelo –más excluyente que el del Partido Popular a día de hoy (que ha incluido la asistencia en atención primaria)– no aparece en su programa. En el apartado dedicado a la sanidad Ciudadanos incluye, además, algunas frases que pueden llevar a error sobre su propuesta, como “Ciudadanos defiende un sistema sanitario público y universal, solidario, equitativo para todos los ciudadanos, sin diferencias sociales o geográficas” y “la cobertura pública universal es también un importante elemento redistributivo de la renta, que permite lograr una sociedad más justa y cohesionada”.

Los partidos a favor de la universalidad

Los principales partidos políticos, excepto PP y Ciudadanos, firmaron en marzo su compromiso de derogar la ley 16/2012, de exclusión sanitaria en la próxima legislatura. Varias ONG, como Médicos del Mundo, y colectivos ciudadanos (Yo Sí, Sanidad Universal) han denunciado en estos años de reforma sanitaria los casos de exclusión y la situación de vulnerabilidad y riesgo a las que se han enfrentado las personas sin tarjeta. Tres personas, Alpha Pam, Soledad Torrico y Jeanneth Beltrán, murieron en esta legislatura en circunstancias que estos colectivos vinculan con la exclusión sanitaria.

En sus programas para los comicios del 20 de diciembre, Podemos, IU-Unidad Popular y PSOE incluyen de manera expresa su promesa. UPyD, aunque no incluye una mención al decreto ley, sí apuesta por alejar “la sanidad de la disputa política y garantizar la viabilidad futura de un sistema sanitario público, de calidad y universal”.

PSOE defiende en su programa un sistema de salud público que sea “público, universal, gratuito en el acceso, equitativo y de calidad, con una misma cartera básica de servicios para toda la ciudadanía”.

Podemos alude en el texto los casos de exclusión y promete el “derecho a la tarjeta sanitaria para todas las personas, también para los inmigrantes o emigrantes de nacionalidad española, quienes pierden el acceso a la cobertura sanitaria universal noventa días después de su salida del país”.

IU-Unidad Popular también menciona en concreto este asunto. “Se deben emprender las reformas legislativas necesarias para garantizar un modelo sanitario basado en la cobertura universal”, recoge su programa, “para garantizar que ningún español ni ningún extranjero residente en España queda excluido”.

Otras formaciones de menor tamaño, como Por un Mundo Más Justo, que ha sostenido su oposición a la reforma del PP, propone “concebir el acceso a la educación, al salud, el empleo y la vivienda como un derecho de toda persona residente en España”.

 

AVUI, REACCIONADOS a El Prat, amb @rosamariaartal i @sergipicazo

imagePresentació del llibre “ReaccionaDos” amb Rosa Maria Artal, Àngels Martínez Castells i Sergi Picazo
A les 19:00 hores
El 2011 es va presentar Reacciona mentre al carrer una onda d’indignació va donar lloc al 15M. En aquesta segona part del llibre es tornen a plantejar qüestions claus a les quals responen diferents especialistes. Ens acompanyen dues de les autores: Rosa María Artal i Àngels Martínez Castells. Completa la taula rodona el periodista Sergi Picazo.

Rosa María Artal és llicenciada en Ciències de la Informació. La seva vinculació amb Televisión española data de 1973, on ha presentat el Telediario 3 i l’ Informe Semanal. Va cobrir la caiguda del Mur a Berlín i fou corresponsal de televisió espanyola a Londres i directora del programa Dos en la madrugada i Rosa en la madrugada de Radio Nacional. Ha escrit a El País i Público. Des de 2012 escriu a eldiario.es. Es autora de una desena de llibres. Entre d’altres premis té el Talento de la Televisión de l’Academia de Televisión 2006 i el premi Pfeiffer de Periodisme 2007. Molt activa i influent a les xarxes socials, és autora del blog El periscopio.

Angels Martínez Castells es doctora en Ciències Econòmiques i Presidenta de Dempeus per la Salut Pública. Pertany al Consell Científic d’Attac. Interessada per temes de gènere, ciutadania i democràcia, ha escrit i publicat sobre la Unió Europea, serveis públics i molt especialment sobre salut i sanitat. Ha participat en llibres col·lectius: Reacciona (2011) Ed. Aguilar, Utopías (2012) Ed. del Páramo, Yes, We Camp, Trazos para una (R)eolución (2012), Dibbuks. Actúa (2012) Ed. DebatePerspectives (2013) Espai Fàbrica El preu de la salut (2014) Espai Fàbrica. ReaccionaDos (Aguilar 2015) i el próleg al libro de Cafeambllet(2013) Artur Mas, on són els meus diners?. http://angelsmcastells.wordpress.com/

Sergi Picazo Guillamot és periodista i professor associat de Periodismo a la UAB. Actualment treballa al nou mitjà digital Crític, especialitzat en periodisme d’investigació i en anàlisi crític de la realitat social i política de Catalunya.Ha traballat a El Punt Avui, La Directa, El triangle, Illacrua, Anuari Mèdia.cat dels silencis mediàtics i a l’ Observatori de la Cobertura de Conflictes. Ha guanyat en dues ocasions el premi de periodisme solidari Memorial Joan Gomis.

Organitza el club de lectura de pensament polític actual. Retransmissió en directe per internet a través del canal de Youtube del Departament de Cultura de l’Ajuntament del Prat: http://www.youtube.com/ElPratCultura

 

Etiquetes: , , ,

Sandra Russo explica los secretos del TTP

La consultora financiera gurú por méritos propios, PwC (PricewaterhouseCoopers) publicó hace un par de años “España en el mundo 2033: cuatro escenarios para actuar ahora”. Según el informe, podía preverse en el plazo de 15 años (como máximo) una configuración de bloques comerciales que significarían pocas y poderosas “gobernanzas” regionales en el camino hacia la “gobernanza global”. En base a la experiencia de la Unión Europea, se irían imponiendo reglas supraestatales con las que se gestionarían desafíos que desbordan fronteras como los migratorios, climáticos o los que se derivan (muy interesadamente, creo) de la seguridad.

El Acuerdo de Asociación Transpacífico (TPP) que ha sido noticia muy recientemente nos acerca a esta “gobernanza” poniendo énfasis en los aspectos económicos que priman sobre el respeto al funcionamiento democrático. Los aspectos de incremento de desigualdad se oscurecen, resaltando en cambio las nuevas estrategias políticas y económicas que consolidan la zona del Pacífico, de momento, como nuevo centro del mundo: y es que no es para menos: el TPP, calculan, implica al 40% de la economía global.

Pero el TPP es sobre todo la avanzadilla de los nuevos estándares de actuación comercial y política basados en los principios del inexistente libre-mercado. Marginando China, el TPP supone un “mercado” de 800 millones de personas prácticamente libre de aranceles, con una estimación de ganancias netas de 295 billones de dólares al año y que EE UU recupere el liderazgo geoeconómico a partir de sus valores nada respetuosos (incluso desde la pacata óptica europea) con los derechos laborales, la seguridad alimentaria o el respeto al medioambiente. Pueden descubrirse más entresijos del TTP en este artículo de Sandra Russo:

Los secretos del TTP

imageEn su discurso del miércoles pasado, Cristina Fernández de Kirchner citó –y avisó que subiría a su Facebook– un artículo firmado por el Nobel Joseph Stiglitz –y por el profesor del Instituto Roosevelt Adam S. Hersh– sobre “la farsa” del TPP. Recomendó leerlo para entender a qué se le llama eufemísticamente “libre comercio”. Hace 10 días, intempestivamente dados los entuertos, las protestas y las presiones no sólo de centrales sindicales sino también de cámaras empresariales tanto de México como de Estados Unidos y Canadá, el TPP (Acuerdo Transpacífico de Cooperación Económica) fue firmado por 11 países costeros del Pacífico: Australia, Nueva Zelanda, Brunei, Canadá, Chile, Japón, Malasia, México, Perú, Singapur y Vietnam. De la región, los tres países firmantes integran la Alianza del Pacífico. Podría decirse que entre los objetivos geopolíticos más importantes por los que fue creada la Alianza del Pacífico, está la firma del TPP.

A ese bloque proponen tributar, de ganar las elecciones, tanto Mauricio Macri como Sergio Massa. No lo dicen explícitamente porque del TPP no se habla: no se oyó a nadie que les preguntara al respecto, ya que no es una pregunta que la audiencia esté esperando, dado que casi nadie sabe siquiera que existe ese tratado. Esto tampoco es magia: el secreto está planificado.

Si uno sigue atentamente los términos de ese tratado, prácticamente no necesita saber mucho más sobre la falacia de tantas promesas electorales: se trata de una reedición, aunque mucho más furiosa, del ALCA, al que en la Argentina se le dijo que no en 2005, en un gesto soberano coordinado por Néstor Kirchner, Hugo Chávez y Lula. A ese rechazo le debemos en la región la primera década en la que el crecimiento económico trajo más equidad y no más desigualdad.

Esa fue la inflexión que permitió que emergiera la Unasur, y que también desató desde entonces sucesivas intentonas golpistas en la modalidad blanda. Aquí sí podría decirse: no es la política, estúpido, es la economía. O mejor: son los negocios. O todavía con más precisión: son las corporaciones.

Stiglitz y Hersh afirman que lo que se presenta como el mayor acuerdo regional de inversión y comercio de la historia “no es lo que aparenta ser”. No es un tratado de libre comercio, como no lo era el ALCA. Es, como explican Stiglitz y Hersh, “la administración del comercio mundial” por parte de las corporaciones transnacionales más poderosas, dispuestas no solo a destruir empleo, derechos laborales y pequeñas industrias, sino también las corporaciones más pequeñas, un fenómeno que expresa la fase loca del capitalismo que nos toca. El salvajismo de los términos del TPP, así como el de los otros dos Tratados similares que Estados Unidos impulsa en Europa (el TTIP) y el resto del mundo (el TISA, que abarca a 52 países), es tal, que en los tres casos se vienen desarrollando negociaciones en secreto, y se propone y compromete a los Estados firmantes a seguir manteniendo ese secreto durante cinco años, es decir, más de lo que dura un mandato presidencial en muchos de ellos. Por eso nadie sabe de qué se trata. Los medios de comunicación hacen su parte en lo que se refiere a desinformación.

En la primera semana de octubre, Wikileaks filtró, sin embargo, algunas de las condiciones que impone el TPP a sus miembros. No sólo son leoninas, hipócritas y neocolonialistas, sino ilegales: lo que pretenden las corporaciones es erigirse en un poder supranacional que pase por encima de las respectivas constituciones y los andamiajes legales de cada país. Es una clara renuncia a la soberanía y, en consecuencia, con el nombre de “libre comercio”, a lo que se renuncia es a la libertad nacional respectiva de manejar la propia economía.

El texto de Stiglitz y Hersh desarrollaba lo que sucederá, por ejemplo, en los países miembros, con las patentes farmacéuticas y con la investigación científica. Precisamente, el Capítulo del Tratado que filtró Wikileaks fue el de Derechos de Propiedad Intelectual. “Considere lo que haría el acuerdo –dice el texto de Stiglitz y Hersh– en cuanto a ampliar los derechos de propiedad intelectual de las grandes compañías farmacéuticas, tal como nos dimos cuenta al leer versiones del texto de negociación que se filtraron al exterior”. Lo que se puso a la firma, en efecto, es la aceptación de exclusividad de patentes farmacéuticas y la imposibilidad de que en cada país continúe, crezca o nazca la investigación científica en ese rubro. Se prohíbe la venta de medicamentos genéricos, para dejarle la cancha libre, en stocks y precios, a los grandes laboratorios.

También se filtró que tanto el TPP como el TISA contienen la cláusula ISDS, que en Europa hizo, por su escandalosa naturaleza sometedora, que el Parlamento Europeo frenara el avance del TTIP. Ahora, corporaciones y buitres operan en muchos medios de comunicación y fundaciones para imponer la idea de que el Parlamento Europeo está lleno de vagos que impiden el progreso de la UE. Lo de siempre. La ISDS es la cláusula de arbitraje privado al que se apela cuando un Estado y una corporación entren en conflicto por expectativas de ganancias defraudadas. La privatización de la justicia. La victoria total de las corporaciones, que podrán reírseles en la cara a los Parlamentos y a las jurisdicciones legales.

Stiglitz y Hersh dan el ejemplo de la antigua Phillip Morris, un antecedente de esta conducta corporativa depredadora: la tabacalera está en juicio mediante uno de esos “arbitrajes” contra Australia y Uruguay, ya que ambos gobiernos exigieron que las cajetillas de cigarrillos llevaran etiquetas de advertencia sobre los efectos del tabaco. Se montaron en ese juicio porque ya tuvieron éxito hace unos años con Canadá: su gobierno se retractó y dejó de exigir la advertencia en los paquetes de cigarrillos.

Desde México, el periodista Alejandro Villamar trabajó sobre otro punto del TPP que los grandes medios olvidaron informar, y que vaya si era una noticia. Hace un par de semanas, decenas de miles de integrantes de sindicatos canadienses, norteamericanos y mexicanos, y también cámaras empresarias de esos tres países, rechazaron públicamente el TPP. Son los vinculados con la industria automotriz.

El 21 de septiembre los ministros de Comercio de los tres países recibieron una carta firmada por el Instituto Estadounidense del Hierro y el Acero (AISI), la Asociación Canadiense de Productores Siderúrgicos (CSPA) y la Cámara Nacional de la industria del Hierro y el Acero (Canacero), con un mensaje claro: “Ha habido reportes de que está en consideración un más bajo contenido de valor regional para automóviles y autopartes en el TPP. Nuestros miembros se oponen fuertemente a ello”.

Por su lado, los grandes sindicatos (la Federación Estadounidense del Trabajo, el Congreso de Organizaciones Industriales, el Congreso del Trabajo de Canadá, y la Unión de Trabajadores de México), se movilizaron en protestas simultáneas y unificaron una propuesta. Uno de sus párrafos dice que, ante la inminente firma del TPP, proponen “una solución al déficit del trabajo decente (de acuerdo con la definición de la OIT) de una manera sostenible, reconstruir nuestras economías mediante el fortalecimiento del mercado interno, aumentando el poder adquisitivo de los trabajadores, y superar las asimetrías entre nuestros países a través de la distribución equitativa del trabajo productivo”. Al que le suene algún término de esta propuesta de trabajadores mexicanos, canadienses y norteamericanos, tiene razón. Lo que piden es otro modelo. Uno que conocemos acá en el sur.

Democracia o corporaciones no es un slogan pasado de moda, sino una aspiración del 1 por ciento más rico de la población mundial, vehiculizado a través de gobiernos eunucos que han perdido la noción vigorosa de la política y también el respeto por sus electorados. Si negocian en secreto, de espaldas a sus pueblos, tratados que una vez firmados les quitarán cualquier posibilidad de soberanía política, independencia económica y justicia social, esa capitulación cierra el círculo vicioso: la política no sirve para nada, y si son todos iguales, que gobiernen los tecnócratas. ¿Cuántas veces tendremos que ver la misma película recoloreada y decorada con palabras que expresan lo contrario de los efectos que producen? ¿Y por qué los grandes medios no explican todo esto? Ya sabemos la respuesta. Lo que llaman “progreso” no es sopa. Es olla popular.

Fuente: http://www.pagina12.com.ar/diario/contratapa/13-284299-2015-10-21.html

 

Etiquetes:

 
%d bloggers like this: