RSS

Carta a Marta

30 abr.

M’agradaria anar a Ginebra, si és a Ginebra que ha anat la Marta Rovira, i passar una estona amb ella i la seva filla. Preguntar-li com s’hi adapten, si l’Agnès ja va a l’escola i ha fet amigues malgrat el canvi d’idioma, de paisatge, de codis socials… Voldria que ens trobéssim amb l’Anna Gabriel i parléssim una estona —tampoc no massa— de facècies compartides a l’onzena legislatura. I poder-los dir (que no ho he fet encara) com me’n varen semblar de valentes, totes dues, en els moments més difícils, i com les admirava veient-les nedar tan a contracorrent, obrint horitzons, fins que es varen topar (ens hi vàrem topar, de fet, totes) amb la paret mestra, grisa i freda, d’un estat cec i sord. I varen passar a ser dues víctimes més d’una revenja que sembla no tenir fi. La reacció és molt de conscient que si la paret mestra trontolla, tot l’edifici de la transició, de “lo atado y bien atado”, amenaça ruïna. I no poden permetre-ho.

Voldria dir-te que t’entenc, Marta. I que em va arribar molt endins la teva carta, que la tradueixo (i espero fer-ho bé) no com a carta de comiat sinó d’un “fins ben aviat”, fins a un dia ben proper, que no deixi créixer massa la melangia. De la teva carta, Marta, em quedo amb moltes coses, però sobretot amb la valentia personal i conscient que traspua, i que tan difícil és d’entendre en aquest món de Rambos masclistes, “machadas” apreses des de l’escola, i sensibilitats atrofiades. Sols començar a llegir-la ja es nota que és la carta d’una dona amb una relació molt particular, intensa i viscuda amb la política, i que la política t’ha ajudat a créixer i potser vèncer timideses per anar guanyant espais de responsabilitat, capacitat i solvència. És la carta d’una dona que entén que tota vida té sentit en els altres i pels altres, que pensa molt cada pas que fa i que és exigent amb la seva pròpia feina. I tot i així (o per això mateix) en moments tan durs com cabdals en la biografia, no té por de parlar dels seus sentiments com a part indestriable de la seva anàlisi política. La teva carta, Marta, plena de registres, no ha de caure en l’oblit tot i que cada dia passen tantes coses i tan greus que és difícil detenir-se en cada fet i en cada moment que són únics. Per exemple, no pot passar-se com si res això que escrius:

“Sento tristor, però molt més trist hauria sigut viure silenciada interiorment. Sentir la meva llibertat d’expressió censurada per uns tribunals que intimiden i que apliquen —descaradament— criteris polítics. Cada dia, cada hora, sentia la meva llibertat limitada per amenaces judicials arbitràries. No em sentia lliure. No em reconeixia. Aquestes darreres setmanes he viscut dins d’una presó interna.”

Estic d’acord, Marta, la política, quan és democràtica, quan atén necessitats i justícies desateses, necessita llibertat. Estic segura que eres molt conscient, mentre anaves unint les paraules, d’aquest paràgraf, que estaves retratant els efectes del feixisme en la nostra vida. Un autoritarisme invasor que mai va desaparèixer però que ara ens està de nou robant l’aire dia a dia, i ens vol desfigurar i desfer de la nostra identitat abans de posseir-nos. La seva fita és aconseguir que totes visquem, sense esma ni rebel·lia, com tu no volies, en una presó interna, aparentment indetectable, en un món de cel·les compartides.

És la carta d’una dona que entén que tota vida té sentit en els altres i pels altres, que pensa molt cada pas que fa i que és exigent amb la seva pròpia feina
No sé fins a quin punt molta gent reconeix i comparteix en les teves paraules els estralls d’un país de presons i censures. Ho explicava molt bé, també com experiència dolorosa, una altra dona des de Madrid, l’excel·lent periodista Rosa María Artal, que sap molt de la nostra història compartida. Ella deia:

“Vivo en un país en el que miles, millones de personas optan por el golpe y la mordaza en la resolución de conflictos. O cierran los ojos para no verlo. Un país de carceleros y censores para castigar a ciudadanos como ellos, más pacíficos, solo por no compartir sus ideas.

El aplastamiento como medida de diálogo. La mirada de embudo como norma. Porque no cuela esgrimir la ley como argumento cuando se vive en un país en el que millones de personas votan corrupto y apoyan corrupto, o siguen mirando para otro lado, cuando la corrupción les sube hasta la boca.”

Marta, tu has trobat manera de conservar la identitat i preservar-la en llibertat per l’Agnès. Seguint el poeta, sempre hi ha nord enllà una terra més neta i culta… i més desvetllada i potser feliç. Però per nosaltres la felicitat (tant per l’Anna Gabriel, com per la Meritxell Serret i la Clara Ponsatí, com per a tu mateixa, i per l’Agnès algun dia) sempre tindrà bressol i arrel en una Barcelona poderosa o en una Catalunya endins, entre boira o mines de sal, o en terres vigatanes. No perds els vincles. Sols es fan més grans i una mica més conscients del moment que ens toca viure, tan necessitat de política i humanitat, mentre s’entela la mirada.

Sé que has triat bé. Sé que has fet el millor. I que no t’allunyes. Sols agafes l’oxigen necessari per a la vida, els afectes i les convivències amables que ens mereixem, de la mà de la teva filla.

Fins ben aviat, Marta, i una tendra abraçada.

 

(publicada originalment a https://www.elnacional.cat/ca/opinio/angels-martinez-carta-marta-rovira_252483_102.html )

 

 

 

 

 
 

Etiquetes:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

 
%d bloggers like this: