RSS

Salvar l´escull: dir NO a Mas

02 Gen
Salvar l´escull: dir NO a Mas

Apuntava l’amic J.M. García en el meu Facebook: Estem més a prop de tenir un president de la Generalitat, que al seu dia va posar la mà al foc, per Xavier Crespo, exalcalde de Lloret pel seu mateix partit, i que , va ser condemnat per suborn i prevaricació amb la màfia russa… Estem més a prop de tenir un president de la Generalitat, el qual es seu mateix partit va dipositar 250000 euros, per treure sota fiança al seu ex-tresorer, acusat de corrupció… Estem més a prop de tenir un president de la Generalitat, que en les últimes eleccions, anava amagat en quart lloc de la llista electoral, per no haver de donar explicacions de la seva gestió anterior(…) Estem tan a prop, de no deixar res lluny aquest tipus de conductes, i aquesta manera de governar … Però el pitjor de tot, és que estem més a prop de renovar el mandat d’un individu, que permet que en un organisme oficial de la seva enyorada Ítaca, es permetin i practiquin tortures, maltractaments i humiliacions, i en general, es vulnerin els drets humans https://directa.cat/cadira-de-depressio-de-malaltes-no-reconegudes.

SALVAR L’ESCULL I DIR NO A MAS

Fa temps varem aprendre que massa vegades dels laberints se’n surt per dalt, que és difícil sargir peces massa esfilagarsades o que quan hi ha esculls impossibles de salvar, el millor és refer el camí. Fer una lectura realista del que hi ha, de com s`han anat decantant -a pitjor- processos i propostes, no significa blasmar res ni ningú, sols reconèixer que no existeixen varetes màgiques. El projecte de JuntsxSi era un miratge ja el 27S i va morir abans del 20D: els resultats de les eleccions al Parlament de l’Estat ho certifiquen. Per tant, potser seria bo que totes les forces polítiques, siguin els que siguin els interessos que representen, assumissin un error compartit (per acció, omissió o denúncia maldestre i amb diferents graus de responsabilitat). Potser seria bo acceptar que el 27S es varen celebrar unes eleccions amb cartes marcades, perquè no és joc net presentar-se sense programa de govern, amb l’espantall d’un plebiscit en el buit que suposadament faculta per governar amb declaracions polítiques que ni el vent aguanta, i a les que s’hi van afegint annexos sobre la marxa que no convencen a velles majories i no poden, per tant, aconseguir nous suports per formar-ne de noves. L’error més gran ha estat el de menystenir el camí establert i la capacitat aglutinadora i transformadora d’exercir el dret a decidir també a través d’un referèndum indestriable d’unes polítiques socials, que s’han de fer de manera prioritària, i favorables a la majoria de la gent de casa nostra.
.
No estem parlant del dret a decidir de Mas, sinó de la ciutadania. De reconèixer de fet que en la proposta, construcció i valoració de les polítiques el poder és ciutadà i en comú, i que tant la política com l’economia han de tenir com a centre de la seva acció i preocupació a les persones, les seves necessitats i els seus drets. En oposició als que pretenen fer creure que la sobirania es recupera (o fins i tot ja s´ha recuperat) de manera automàtica -i gairebé màgica- gràcies a un resultat electoral i una Declaració solemne que ens ha tancat en laberints sense ariadnes, som moltes les persones que creiem que encara estem iniciant un procés llarg, i difícil que no es pot defugir, malgrat els neollenguatges que ens roben el sentit de les paraules i les ideologies que neguen que el Regne en el que estem -segons el nostre passaport- és de fet un estat plurinacional.

Dissortadament. hi ha encara massa polítics en el Congrés (i al Parlament de Catalunya) que semblen descendents de Cids llegendaris i s’entesten en negar la pluralitat i diversitat dels pobles i nacions de l’Estat. Tenen encara molta força i la inèrcia de segles, a més dels interessos dels poderosos. Però tanmateix, es van guanyant batalles per la raó i els drets: el 20D va demostrar que no era invencible el bipartidisme de l’España imperial, i aquesta és una bona notícia també per un futur republicà més a tocar que signifiqui l’exercici del dret a decidir i un procés constituent real, sòlid, en el que les persones siguin protagonistes construint entre totes un futur sense horitzons tan incerts.

Sols un exemple: és difícil creure que es pot aconseguir l’exercici de la sobirania popular quan els partits que volen ser hegemònics s’inclinen davant els poders supranacionals (Troika) o voten a favor de tractats com el TTIP i els seus acompanyants, el CETA i el TISA, que imposen els comptes de resultats de les grans corporacions per sobre de les legislacions nacionals i per tant, de l’acció legislativa dels parlaments. I cal tenir consciència de que és anar molt contra-corrent reivindicar de veritat la sobirania popular quan la globalització que estenen les grans corporacions i el capitalisme financer prostitueix els procediments democràtics bàsics. Però cal triar, i adonar-se del perill de que en aquest temps en el que el que és nou no acaba de néixer i el vell no acaba de morir, no es poden alimentar els monstres.

Front una fantasia que es desfà i deixa a la gent desenganyada, cal insistir en el rescat de les institucions per al bé comú i per aconseguir polítiques que facin front a les desigualtats. Perquè no que es confongui solidaritat amb caritat, i s’ensenyi als nens i nenes a les escoles ciutadania i ciència (i no pas màgies) i a ser persones que es desenvolupen en les seves potencialitats, lliures i felices. I cal també (al revés del que han fet els governs de Mas) que la salut es tracti com el que és, pública, i ningú vulgui fer negoci amb la nostra sanitat i la nostra vida.

Salvar esculls dient No a Mas significa a Catalunya revertir l’expropiació de la història i les idees i, que en la intel·ligència col·lectiva que denúncia els interessos corruptes, es comencin a teixir -i fer complir- les lleis que fan legal el que les persones mereixen, necessiten, somien … Perquè també a les institucions aprenguem a produir igualtat de manera quotidiana, que ja seria hora, no com un luxe del que de tant en tant sembla inevitable concedir algunes engrunes.

 
7 comentaris

Posted by a 2 gener 2016 in Ciutadania/Política

 

7 responses to “Salvar l´escull: dir NO a Mas

  1. Lluís

    2 gener 2016 at 14:18

    Molt bon article, M. Àngels. Dius les coses justes i pel seu nom. És la mena de discurs que necessitem: paraules clares i amb significat. El comparteixo al FB.

     
  2. Juan Pérez

    2 gener 2016 at 19:37

    Ep, a banda de dir no a tot i a MAs, amb tot aixo que proposes? Res! Seguir vivint del cuentu. Catalunya no es desfara dels PPSOE fins que no aconseguim la llibertat. Mireu a Espanya la fi del bipartidisme: O governa el PP o el PPSOE! Vergonya…

     
  3. Martín Alcón

    2 gener 2016 at 20:08

    Una vez más aciertas en tu artículo,bien argumentado,muy bien pensado y elaborado y sobre todo
    hablando claro , cosa que no debemos dejar de hacer .Un abrazo Angels

     
  4. Martín Alcón

    2 gener 2016 at 20:10

    Una vez más aciertas en tu articulo, bien pensado y mejor elaborado .Un abrazo Angels

     
  5. Martín Alcón

    2 gener 2016 at 20:14

    Una vez más un artículo pensado y elaborado para poder clarificar muchas de las cosas que están pasando .Un abrazo Angels

     
  6. Gallardeteword

    2 gener 2016 at 23:49

    Reblogged this on 🚶 GallardeteWord.

     
  7. ferran gallego

    3 gener 2016 at 15:52

    Jo no crec que en aquesta anàlisi no hi hagi proposta. Hi una que està molt clara i que es deriva de la seva propia forma d’analitzar les coses: la negació a acceptar les trampes, ja tedioses, del llenguatge. Quan es diu que el dret a decidir no vol dir la independencia i la sobirania real per qui té l’hegemonia i la visibilitat en aquest procés, em sembla que s’estan dient les coses molt clares. No a Mas significa no acceptar allò que Gramsci va anomenar una revolució passiva. La mobilització per la sobirania té dues cares: el reconeixement del carácter multinacional d’Espanya, una. Però, de forma necessària, quelcom que és més que reconeixement analític: la voluntat de restablir la sobirania nacional i popular. Cosa que no poden fer aquells que ara es presenten com a merament secessionistes (que és el nom que mereixen els que no accepten un procés de transformació que ens deslligui del desenvolupament desigual i del subdesenvolupament com a funció que lidera Merkel). Trencar amb Espanya no és el tema. El tema és trencar amb la idea i les institucions que constitueixen l’herència d’una cultura política molt més vella que la propia Transició, i de la que la Transició va ser episodi concret, no pas causa. La urgencia és constituir una república, que és resultat de les mobilitzacions per una sobirania que la gent enten com a recuperació de drets socials expropiats. Posar a Mas al davant de tot això és molt més que un error. Es la pèrdua d’una ocasió histórica per la ruptura amb les estructures que, fora o dins d’Espanya, han marcat sempre la servitud del poble de Catalunya, l’explotació de classe exasperada per la crisi i justificada per una lectura interessada de les solucions a la crisi, que Mas ha compartit sempre.

     

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
Segueix

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 11.974 other followers

%d bloggers like this: