RSS

Jo tampoc em solidaritzo amb Artur Mas

09 oct.

Els que em coneixeu, m’entendreu molt bé i no cal que digui massa coses. Els que no em coneixen tant, potser poden tenir interès en saber perquè no vull acompanyar a Artur Mas a cap Jutjat, i em desmarco amb nitidesa dels intents de confusió que poden portar a gent de bona fe a aplaudir la seva representació en el paper de màrtir. Jo ja n’he tingut prou de bon principi. No m’el crec, ni a ell, ni als que li fan el llit. I molt menys als que volen que sigui President per seguir saquejant la sanitat pública.

I si apel.leu a la dignitat de la institució, permeteu que us digui que tampoc puc fer veure que no m’adono de la retroalimentació que hi ha entre PP (i el seu escolanet avantatjat de Ciutadans) i Convergència. Crec que a tots plegats (PP, C’s i Convergència) ja els hi va be tot aquest sainet, amb tocs pretesament dramàtics, i no m’agrada la proposta de fer de figurant en muntatges interessats mentre es retallen les beques-menjador o augmenten les derivacions a la sanitat privada. La qüestió nacional és inseparable de la social, i per sort hi ha més gent que ho veu de manera semblant a com jo ho veig. Per exemple, així s’explicava Ermengol Gassiot a Xarxa Penedès

image“Ho sento, però no puc. No puc dir que em solidaritzo amb l’Artur Mas. Ni puc, ni vull. I dic això sent plenament conscient que l’acció judicial contra ell junt amb la Irene Rigau i la Joana Ortega és una autèntica barbaritat que cal combatre. Barbaritat com moltes altres accions judicials, és ben cert, i això no treu en absolut que també l’haguem de criticar. Però per injusta que sigui, no fa ni de lluny que l’Artur Mas sigui un dels nostres. En absolut.

No em puc solidaritzar amb un cap d’un govern que sistemàticament s’ha personat com a acusació contra militants de moviments socials, sindicals i polítics de l’esquerra alternativa. Un exemple n’és la condemna de 8 persones per la manifestació davant el Parlament el juny del 2011, motivada per un recurs presentat entre d’altres pel govern que ell presidia i pel Parlament on el seu partit era majoritari. D’altres, els diversos empresonaments de companyes i companys denunciats i detinguts pels Mossos d’Esquadra després de la vaga general del 29 de març de 2012. També em vénen al cap les persones que han perdut un ull per actuacions dels Mossos d’Esquadra sota el seu govern, un govern que ha tergiversat la realitat per evitar, precisament, que es fes un mínim de justícia. En aquests casos i en el de morts a comissaria o en el moment de ser reduïts pels Mossos d’Esquadra, com els del Yassir del Vendrell o el Juan Andrés Benítez del Raval de Barcelona. I no vull oblidar tampoc les privatitzacions d’empreses i serveis públics, o la venda directa de patrimoni de la Generalitat. Ni com aquestes privatitzacions, que han omplert les butxaques d’amics del president, es correlacionen amb situacions tràgiques com la mort fa pocs mesos d’un malalt de cor a Tarragona mentre la unitat hospitalària que l’havia de tractar estava tancada per ordre governamental. O, per exemple, com els darrers anys l’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques ha reduït significativament la concessió de d’incapacitats per malalties amb greus prejudicis per persones que pateixen fatiga crònica, fibromiàlgia i afeccions similars. De fet, també em ve a la memòria que alguns inspectors del Departament d’Ensenyament han amenaçat amb denúncies les escoles que, de manera activa, han mostrat la seva insubmissió a la Llei Wert.

Posats a solidaritzar-me, prefereixo fer-ho amb les desenes de milers de persones desallotjades de casa seva mentre ell ha sigut president. Moltes d’elles ho van ser amb les mesures de desnonament exprés aprovades pel Congrés de Diputats a proposta, precisament, de CiU. I també amb les persones que passen hores i hores a la cua de l’atur, víctimes dels acomiadaments agilitzats per les reformes laborals també validades pel partit de l’Artur. I amb la mainada que a Catalunya va a escola sense esmorzar, sovint fills i filles d’aturades o de treballadors/es amb salaris de misèria, estimulats també per les reformes laborals esmentades. I no cal dir que també em solidaritzo amb els treballadors acomiadats de Panrico després de mesos de lluita. Recordo com l’empresa va cobrar quantioses subvencions de la Generalitat mentre feia fora aquests treballadors. També són receptors/es de la meva solidaritat els i les treballadores públiques, docents, personal sanitari, del tercer sector. Treballadors i treballadores que, malgrat patir una forta degradació de les seves condicions laborals sota els governs d’en Mas, han seguit lluitant per la qualitat de vida de la població del nostre país. I això em fa recordar els milers de professors/es interines que van perdre la feina el setembre de 2012, amb Rigau com a consellera d’ensenyament. I també tots/es els companys d’universitat, joves la majoria, que ara estan al carrer.

Des del meu punt de vista, una cosa és la indignació i el rebuig per una acció judicial en contra del que, formalment i amb totes les limitacions que coneixem, va ser una consulta a la població de Catalunya. Aquesta indignació l’hem de vehicular en una lluita activa per transformar la realitat, una realitat de la qual actualment emanen iniciatives jurídiques com aquesta o com les que s’han emprès, a nivell de desenes o centenars, contra militants socials. Qui sap, potser en aquesta lluita em podria arribar a trobar el Mas, ni que fos puntualment. Però una altra cosa és el suport cap a l’Artur Mas, a nivell individual. Una persona de la qual no hem parat de criticar la seva acció de govern i no ens han deixat d’escandalitzar pels efectes negatius que ha tingut sobre les vides d’una part considerable de la població de Catalunya.

Suposo que si fos un liberal i em cregués la democràcia burgesa, podria arribar a justificar la idea de ser solidari amb la figura, en abstracte, del President. Com a delegat de la sobirania popular, o quelcom semblant. Però com que defenso la necessitat d’enderrocar les institucions i la legalitat que emana del sistema capitalista, tampoc no em puc sentir solidari d’aquesta manera. Prefereixo, en canvi, treballar activament per fer de la nostra una realitat diferent. Basada en la plena llibertat col·lectiva i individual, on l’explotació sigui un record del passat. I, em temo, que en l’intent ens trobarem en Mas en el bàndol oposat.”

Ermengol Gassiot Ballbè. Veí de Vilobí, és arqueòleg i professor i secretari del Departament de Prehistòria de la UAB. Ha militat en diversos moviments socials. Actualment és secretari general de la CGT de Catalunya i participa activament en diverses iniciatives en defensa de la universitat pública.

Veure també: La Directa: https://directa.cat/actualitat/artur-mas-victima-botxi

 
4 comentaris

Posted by a 9 Octubre 2015 in Ciutadania/Política

 

Etiquetes:

4 responses to “Jo tampoc em solidaritzo amb Artur Mas

  1. Arnau

    9 Octubre 2015 at 14:54

    Fixa’t, companya, que llegint el teu text, hom podria pensar que el nostre país no té cap poder per sobre, que som independents i Mas fa tot això només pq vol. I l’infrafinançament brutal que patim? I el dèficit fiscal que patim? I les limitacions legislatives que ens imposa l’Estat espanyol amb el seu TC (com l’anulació del Decret Contra la Pobresa Energètica, etc)? “Oblidar-vos” contínuament de tot això és més que sospitós. Obriu els ulls, el que voleu passa obligatòriament per la independència del nostre país del Regne d’Espanya.

     
  2. Lluís

    9 Octubre 2015 at 21:40

    Evidentment, jo tampoc no m’hi solidaritzo. A banda dels arguments que exposes, el dia que l’Artur se solidaritzi amb els desnonats potser pensaré si s’ha guanyat la solidaritat.

     
  3. Joan Borrut Rafols

    10 Octubre 2015 at 18:53

    Jo ho veig d’una altra manera.
    No podem negar l’evidencia que CDC te molts seguidor ien Mas també… M’atreviria a dir que bastants mes que els 300.000 vots de la CUP…. No ha estat mai sant de la meva devoció ni caldir que mai he votat convergència… Però la cronologia dels fets ens ha portat al moment present… Fent un breu resum, per a tots conegut… tombada del nou Estatut, negativa al pacte fiscal… manifestacions…. Mas es veu obligat a fer pasos endavant que a lo millor no hages fet mai…. però ho fa… i fins avui… La societat civil ha fet la seva feina…. però sense en Mas no estariem on estem… i ho ha fet com a president de la Generalitat de Catalunya… (per a mi) ni com en Mas a títol personal, ni com a convergent a títol polític…. Ha fet lo que tenia que fer qualsevol President que estimes a Catalunya…
    Posar se visceral ment en contra dell… es generar un enfrontament polític que pot perjudicar el procés…. Per a mi, ara no es el moment…. Un acte de generositat de la CUP… pot ser clau per el seu futur…. milers de catalans veurien un gest de responsabilitat i una maduresa que en les pròximes eleccions podrien significar un gran augment de vots… Es tracta dons de deixar que en Mas es retiri amb honors i agraïment…. i deixi pas a un autèntic govern de la nova República Catalana…. Seria el últim president autonòmic…. divuit mesos…. aproximadament…. només això
    De lo contrari es anticipar un enfrontament ideològic i social… prematurament… abans de ser un Estat… i això no serà bo…
    Crec que a mig plaç la CUP hi sortiria guanyant…. mes que amb el: Pa per avui i gana per demà….

     
  4. uri1714

    11 Octubre 2015 at 9:38

    Blablabla per coses com aquesta cada dia esteu més sols. I els espanyolistes més contents.

     

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: