RSS

Francisco Fernández Buey, la democràcia en construcció i el dret d’autodeterminació

15 ag.

Una democràcia en construcció on tampoc hi ha dret d’autodeterminació, aportacions de Francisco Fernández Buey

Jordi Mir Garcia presenta a Catalunya Plural el llibre “Sobre federalismo, autodeterminación y republicanismo” (El Viejo Topo, 2015), un nou volum dedicat a l’obra de Fernández Buey que recull articles no sempre fàcils de trobar i conferències no publicades en les que tracta qüestions que li van preocupar al llarg de la seva vida. Bona mostra d’això és que el primer text recollit és de 1980 i l’últim de 2010.

Paco-Ferna_ndez-Buey-300x300“El derecho a la autodeterminación de los pueblos no es un anacronismo en esta Europa, en este mundo; es un derecho democrático básico en una democracia en construcción (y no habría que tener miedo a decir que ésta, como las demás, es todavía una “democracia en construcción”)”. Amb aquesta claredat i contundència acostumava a expressar- se Francisco Fernández Buey. No el podríem qualificar de nacionalista de cap nació. Allò que li és més propi, entre altres coses, és el comunisme, l’internacionalisme, la democràcia … I precisament per aquestes inquietuds la reivindicació nacional va unida en el seu pensament al dret d’autodeterminació, que defensarà com pocs a l’Espanya que hem conegut.

L’any 1968 hi va haver una reivindicació l’11 de setembre, diada nacional de Catalunya, en una dictadura que no acceptava aquest tipus de posicionaments. Va acabar amb unes quantes persones que la policia es va encarregar de reprimir. Entre elles, Francisco Fernández Buey i bastantes més que no havien nascut a Catalunya i feia pocs anys que havien arribat a aquesta societat. A Fernández Buey no van deixar de preguntar-li amb diferents intencionalitats què feia un palentí reivindicant el 11 de setembre. Què se li havia perdut allà? En el llibre que presentem aquí, “Sobre federalismo, autodeterminación y republicanismo” (El Viejo Topo, 2015) no parla de les seves vivències en episodis com aquest, mai va ser amant d’aquest tipus de literatura. Però és un nou volum dedicat a la seva obra que recull articles no sempre fàcils de trobar i conferències no publicades en les que tracta qüestions que li van preocupar al llarg de la seva vida. Bona mostra d’això és que el primer text recollit és de 1980 i l’últim de 2010. Fernández Buey, catedràtic de filosofia moral i política, ens ofereix anàlisi i reflexions on s’uneixen la història de les idees, la filosofia moral i política i la història des d’una mirada atenta al present. Els textos que conformen aquest recull són alhora documents de la seva època i anàlisi sobre la mateixa. No és material per entrar en lluites de fang actuals. No ens parla de la situació actual. Sí del que ens porta fins aquí. Sí de maneres de fer que ens podrien ajudar a resoldre “el conflicte de les Espanyes”.

Per a Fernández Buey, la reivindicació nacional no pot significar en els seus posicionaments polítics un transvasament de forces i preocupacions que oblidin l’alliberament de les classes oprimides. En els debats sobre federalisme, ell dirà: “una vez admitidas las diferencias lingüístico-culturales y una vez afirmada la voluntad de corregir injusticias históricas anteriores, el criterio básico tiene que ser corregir desigualdades sociales en favor de las personas, clases, comunidades autónomas y grupos intracomunitarios más desfavorecidos. Esta es la única asimetría que puede admitir una izquierda social digna de tal nombre”. A l’inici dels anys vuitanta escrivint sobre els nacionalismes a Espanya dirà: “además de implicar a un número cada vez mayor de personas, se están convirtiendo en lugar de refugio de la tensión político-moral debilitada por la sensación de derrota en el plano económico-social que desde los primeros años de la década pasada planea sobre fuerzas políticas varias con una vocación genéricamente transformadoras”. Això escrivia Fernández Buey el 1980 en un article titulat “Abstención y particularismos: dos aspectos de la crisi social española”. No havia arribat la victòria del PSOE, però arribaria en aquest escenari. El que veia en aquell moment, com ja preveia, va anar a més. L’enfosquiment de la lluita de classes avançava a passos de gegant.

Fernández Buey sempre va tenir clar que l’anomenat “problema basc” o “problema català” no és tal, és el vell problema d’un estat unitari que Espanya arrossega des de fa cinc segles. Ell prefereix parlar del “conflicte de les Espanyes” i pensa en la necessitat de treballar en dues direccions: en l’aprofundiment polític de l’autogovern de les nacionalitats i en el treball pedagògic i didàctic amb l’objectiu de: “facilitar lo más posible la comprensión de las diferencias y particularidades de las otras nacionalidades; enseñar a los niños las lenguas y culturas de los otros, no a mirarse al ombligo. Empezando, desde luego por los niños y los jóvenes de la nacionalidad todavía sin nombre pero que da nombre al estado español”. Poc d’això s’ha fet en cap lloc d’Espanya. S’ha parlat molt de federalisme sense arribar a practicar com segurament caldria el que ell anomena “una cultura federal de ciutadania”. I com sempre va ser partidari de l’autocrítica que es fa un a si mateix i no de la que fa als altres, reconeixia que aquesta falta de connexió entre el que es diu i el que es practica havia afectat el dret d’autodeterminació àmpliament teoritzat i defensat durant els cinquanta, seixanta i setanta per l’esquerra antifranquista. Després de 1980 en lloc d’aprofundir en l’esmentat dret l’esquerra el deixa caure, com massa coses.

Fernández Buey ja fa anys que va preferir parlar dels de dalt i els de baix més que de dreta i esquerra. Un breu document recollit en aquest volum no hauria de passar desapercebut, encara que a primera vista resulti no tan proper al que més il·luminen els focus: “Alterglobalitzación y republicanismo”. Es tracta de l’esquema d’una conferència de fa deu anys on, entre altres coses, proposa un diàleg amb aquestes dues idees a partir de coincidències possibles que poden unir dues propostes alternatives al neo-liberalisme. Allò pensat en 2005, i abans, per Fernández Buey http://www.bibliotecabuey.com/ té molt a veure amb recerques d’altres maneres de fer política que ara pot ser que estiguin arribant a les institucions de representació política i govern amb Barcelona en comú, Ara Madrid, la CUP… Agrada imaginar-lo amb els seus ulls lluminosos i el seu insubmís i discret somriure observant la mobilització que ha portat a Ada Colau des de l’altermundisme i el moviment per l’habitatge digne fins a l’ajuntament de Barcelona o la política i l’ètica que David Fernández ha portat del carrer al Parlament.

A Fernández Buey en els últims anys li agradava recordar la sentència que segons sembla va cridar Estanislao Figueras, president del poder executiu de la Primera República, al juny de 1873 presidint el consell de ministres durant la Primera República. En català hauria dit: “Senyors, ja no aguanto més. Vaig a ser-los franc: estic fins als collons de tots nosaltres!” Poc després hauria dimitit i marxat a París. No sabem què pensaria avui Fernández Buey de “tots nosaltres” i els processos i debats en els quals estem. Aquest volum no parla d’avui però ens pot ser de gran utilitat per pensar el moment actual, sabent el que separa els diferents escenaris.

(Texte de Jordi Mir)

 

Etiquetes: , , ,

One response to “Francisco Fernández Buey, la democràcia en construcció i el dret d’autodeterminació

  1. Nàdia

    15 agost 2015 at 12:03

    Moltes gràcies, Àngels (i al Jordi Mir), per aquest comentari de llibre i sobre el Paco tan magnífic. La fotografia també és preciosa.

     

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: