RSS

La història que no volem entendre, ben explicada per Josep Fontana

31 jul.

Vist a La Lamentable gràcies a l’esment que en fa Josep Cabayol en el seu article d’avui a Sentit Crític (el text de Cabayol el penso compartir, comentat, en pocs dies). De moment, una nova lliçó de Josep Fontana, a qui mai agraïrem prou que escrigui com ho fa:

image

LA LÒGICA DEL CAMP DE CONCENTRACIÓ

Per Josep Fontana

He llegit darrerament una sèrie de noves investigacions sobre l’holocaust i els camps de concentració, entre les quals destaca el gran llibre de Nikolaus Wachsmann KL, i m’he adonat que, com la majoria de la gent, era víctima de l’error de pensar que els camps eren un lloc d’extermini. No ho eren, sinó organitzacions industrials gestionades amb uns criteris econòmics peculiars, però ben racionals en el que fa referència a la maximització dels beneficis.

En realitat tot el sistema de dominació nazi estava pensat d’acord amb aquests principis. L’ocupació de territoris a l’est, a Polònia i a Rússia, era organitzada per maximitzar la producció d’aliments que havien de servir per proveir els exèrcits alemanys. De la mateixa manera, els més de set milions de presoners i treballadors forçats estrangers que hi havia al Reich eren dedicats a produir. Quan, en acabar la guerra, els polonesos que treballaven als camps alemanys van tornar al seu país, no quedava ningú per cultivar la terra, de manera que els aliats es van veure forçats a fer-hi treballar els presoners de guerra per pal·liar la fam.

Tot, fins la pròpia aniquilació dels jueus, estava pensat amb criteris de rendibilitat. El protocol de la conferència de Wannsee de 20 de gener de 1942, que planejava l’eliminació final dels jueus d’Europa, preveia que onze milions de jueus havien de ser evacuats cap a un est indefinit, a Rússia o més enllà. Conduïts en grans columnes, separats per sexes, se’ls portaria a construir carreteres. “No hi ha dubte –afegia el protocol- que es perdrà una gran proporció d’ells com a conseqüència d’una selecció natural. Els que quedin necessitaran un tractament adequat, perquè sens dubte representen la part més resistent, i amb el seu alliberament es podrien transformar en el germen d’una resurrecció jueva (proves d’això les dóna la història)”.

Però la millor mostra de la racionalitat econòmica la tenim en els grans camps de concentració, on, segons els càlculs de Wachsmann, han mort 1.700.000 persones (menys de la tercera part dels sis milions de víctimes de l’holocaust). El secret de la seva rendibilitat consistia en utilitzar fins al seu esgotament uns treballadors que costaven molt poc en termes de manteniment i que eren exterminats quan deixaven de ser útils, igual com ho eren la major part dels fills de les treballadores acollits a les guarderies de les fàbriques. Eliminar els costos improductius garantia una elevada competitivitat.

Auschwitz-Birkenau era l’exemple més representatiu de l’holocaust industrial. Constava de tres unitats: Auschwitz I era un centre de producció industrial amb tallers de les SS i d’indústries d’armament (però també era un centre d’experiments mèdics, on professors universitaris practicaven la vivisecció); Auschwitz II Birkenau era el gran camp d’extermini i Auschwitz III Monowitz, el que proporcionava treball a la gran fàbrica de cautxú sintètic de les IG Farben. Hi havia a més un sistema d’uns cinquanta camps auxiliars estesos per Silèsia, amb granges, mines de carbó, pedreres, piscifactories … La vida activa dels treballadors-esclaus d’aquest sistema industrial era curta, ja que acabava quan deixaven de rendir adequadament i se’ls enviava a Birkenau per a la seva liquidació. Dels 1.700.000 morts del conjunt del sistema concentracionari Auschwitz en va aportar 1.100.000.

Algú potser s’estranyi que faci aquestes consideracions en un espai destinat a reflexionar sobre qüestions que fan referència al món en què vivim. Però és que aquestes lectures m’han fet pensar en les similituds que hi ha entre la lògica dels camps de concentració i les normes de les polítiques d’austeritat que se’ns estan imposant. Els fonaments són els mateixos: minimitzar els costos del treball i eliminar el malbaratament de recursos que significa mantenir els que no estan en condicions de seguir produint. La reducció dels costos salarials s’ha aconseguit amb una mesura genial, com és la “flexibilització de l’ocupació”, que en deixar els treballadors indefensos davant de l’atur, estalvia als empresaris aquelles molèsties que abans causaven les disputes pel salari just (quin sentit té parlar de “salari mínim” quan hi ha contractes de 0 hores?).

La part de l’eliminació dels que ja no són productius es va realitzant discretament amb la reducció de les pensions. És un procediment més lent, que segurament millorarà en eficàcia en el futur (amb el copagament dels medicaments, per exemple), però és molt més net que cremar-los al forn. Per acabar-se d’assemblar a l’original, podem veure que als creditors alemanys actuals no els manca respecte dels europeus del sud aquella mateixa convicció de superioritat racial que feia dir a Goebbels que els polonesos “són més aviat animals que humans”.

Em preocupa veure el que està passant al camp de concentració en què s’ha convertit Grècia, perquè, tenint en compte la situació d’aquest país nostre, on el volum del deute públic està entorn del 99 per cent del PIB (tenim ara 300.000 milions més de deute que quan Rajoy va arribar al poder), el que pot passar, si pugen els baixos tipus d’interès actuals que permeten atendre’l sense massa problemes, seria senzillament un desastre.

Potser és per això que, en una mateixa setmana, el FMI i el senyor Luis de Linde, governador del Banc d’Espanya, ens han donat la mateixa mena de consells. On el FMI demanava reduir els salaris (abaratint l’acomiadament) i limitar el nostres costos de manteniment (apujant l’IVA i reduint l’aportació de l’estat en educació i sanitat), el senyor Luis de Linde, endut d’entusiasme, ha anat encara més enllà, demanant una nova reforma laboral (que més drets poden prendre encara als treballadors?) i avisant-nos que no ens fem il·lusions que ens seguiran mantenint amb les pensions quan siguem vells.

No és encara ben bé com al camp de concentració, però a mesura que n’aprenen ho fan cada vegada millor.

 

Etiquetes: ,

3 responses to “La història que no volem entendre, ben explicada per Josep Fontana

  1. Lluis

    1 agost 2015 at 1:33

    Un text polèmic i alhora molt agut. Ens fan falta els pensadors en un temps tan buit.

     
  2. Antonio Arquelladas Sampedro

    5 agost 2015 at 16:10

    Pues no se si será por que viví tiempos mejores,mtiempos en que no nos regalaron nada, soy jubilado, pero antes trabaje 44 años y los 35 últimos en una gran empresa catalana donde aprendi muchas cosas, entre ellas a que si quieres algo hay que organizarte y junto al máximo posible de compañeros pelear por aquello que consideras te pertenece, una vida digna para todos los que componíamos la empresa y por supuesto para nuestras familias. Dese unos años para acá, veo procedimientos y actitudes tanto de trabajadores como de empresarios, que inducen a pensar hacia donde vamos, los trabajadores en general con su desapego a las organizaciones, el individualismo, y las empresas con sus retomados métodos de antaño, dividiendo a los grupos de trabajo, recortando salarios y condiciones de trabajo, lo que comporta al tiempo menos cotizaciones que efectivamente harán inviable el sostén de las pensiones tal como estaban pensadas, y los gobiernos con su apegadas políticas de reformas y contención en cuanto al gasto público, que como dice el Sr. Fontana, buscan hacer inviable el sostén de todo lo publico y hacer que sobrevivan solo los que tengan medios para acceder a determinados servicios privados, los que no, al no poder pagar ni tan siquiera el copado se apagaran lentamente olvidados de Dios y de la sociedad que se esta configurando. No serán hornos crematorios a la antigua usanza, serán más discretos , silenciosos e inadvertidos.

    Así que comparto por completo el análisis del Sr. Fontana y si no despertar los jóvenes y los que no lo somos tanto, seguiremos retrocediendo para que otros sigan creciendo en poder y caudales de euros que seguirán llevándose a los paraísos fiscales tan de moda, mientras nuestros políticos andan mareandonos con sus identidades etc.

     
  3. Manel Artero

    14 agost 2015 at 21:28

    Reblogged this on El Día a Diario and commented:
    Similituts entre el sistema nazi dels camps de treball i la incencionalitat última de l’actual sistema d’austeritat (què només afecta a la majoria ignorant i covarda del mon).

     

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: