RSS

Jordi Borja i Quim Sempere parlen de l’esquerra davant el 27-S

16 jul.

(Vist a El Periodico) :

imageEl Parlament va declarar en el seu moment que Catalunya és una nació sobirana. Aquella declaració la van reforçar les últimes eleccions al Parlament: les forces que ho defensen sumen el 70% dels diputats, bona base per exercir pressió a favor del sobiranisme. Però alguns van optar per posar la independència en primer terme, amb l’argument que, un cop descartat pel Govern espanyol el referèndum pel dret a decidir, l’única possibilitat era proclamar la independència. Aquesta opció és il·lusòria: la independència, si no s’aconsegueix amb mitjans violents, s’ha d’aconseguir amb negociacions, i la millor manera d’obligar Espanya a negociar és aplegar una majoria prou àmplia perquè sigui difícil d’ignorar.

Avui l’independentisme representa només la meitat de la població: una força bastant inferior a la que agrupa el dret a decidir. Per això, la política més realista és tornar a posar al centre de la lluita per la sobirania nacional el dret d’autodeterminació, més inclusiu. Afavoriria totes les opcions catalanistes, inclosa la independentista.

Si en les eleccions del 27-S no s’aconsegueix una majoria de diputats per la independència, és previsible que des d’Espanya es consideri un fracàs de Catalunya: el front independentista està a punt de marcar-se un gol en pròpia porta. Per evitar-ho cal posar en primer terme el dret a decidir i no la defensa de la independència immediata.

En lloc de plebiscit, cada formació podria presentar-se a les eleccions amb un compromís comú de defensa del dret a l’autodeterminació. Si s’acceptés un compromís així, es faria visible l’àmplia unitat del poble de Catalunya al voltant d’aquest punt.

La fórmula concreta d’una nova relació amb Espanya -sigui la independència o qualsevol forma d’associació confederal o federal- haurà de ser resultat combinat de negociació amb l’Estat i de consulta referendària. El tema és prou important perquè la consulta al poble de Catalunya sigui obligada. Les esquerres en general, favorables o no a la independència, han de deixar ben clar que la defensaran si aquesta és la decisió que surti d’un referèndum.

El procés no es pot reduir a negociacions i consulta sobre la relació Catalunya-Espanya. Hi ha també un ampli debat social sobre quina Catalunya volem, com a preparació del procés constituent que s’haurà de posar en marxa tan aviat hagi fet efectiu el dret a decidir. Un dret que comprèn tots els aspectes de la vida social i econòmica que avui estan determinats pel gran capital. Una declaració unilateral d’independència feta pel Parlament seria un acte simbòlic sense efectes pràctics que dividiria el poble de Catalunya i posaria una bona part dels sectors populars davant el dilema entre ser només català i ser català i espanyol. L’opinió no independentista s’ha de tenir en compte. Allunyar el perill de trencament segons línies etnicolingüístiques és un imperatiu categòric.

L’exercici efectiu del dret d’autodeterminació només es pot concretar en un referèndum vinculant. Perquè ho sigui, es necessiten condicions institucionals prèvies. Això inclou el reconeixement constitucional espanyol del dret de Catalunya a la sobirania, incloent-hi la separació. Pretendre que podem fer el camí ignorant l’organització institucional espanyola no porta enlloc. Això no significa subordinar el procés català a l’evolució política espanyola. Cal promoure una pressió permanent per a l’autodeterminació de Catalunya, perquè cap força a Espanya estarà disposada a acceptar la sobirania de Catalunya si la voluntat popular no es manifesta amb el vigor suficient.

El procés sobiranista català és una part de la crisi del règim espanyol del 1978 i de la crisi de l’autonomisme. Si, com és previsible, el viratge de la política espanyola cap a l’esquerra debilita els trets més reaccionaris dels governs d’aquests últims anys, la causa de Catalunya en sortirà beneficiada. L’aposta que l’esquerra hauria de fer és a favor d’aquest viratge, davant l’aposta d’alguns independentistes de com pitjor, millor, sota el supòsit que com més centralista i autoritari sigui el Govern, més exciten les ànsies independentistes. Els sentiments no són com les trompetes de Jericó: per si mateixos no fan ensorrar-se cap muralla ni enderroquen cap règim. La causa del sobiranisme de Catalunya sortirà beneficiada de l’esfondrament del règim del 1978. No en podem estar indiferents.

Firmen aquest article juntament amb Jordi Borja (urbanista) i Joaquim Sempere (sociòleg), Joan Busquet (periodista), Anna Camps (catedràtica de Didàctica de la Llengua) i Dolors Comas (antropòloga).

 
2 comentaris

Posted by a 16 Juliol 2015 in Ciutadania/Política

 

Etiquetes: , , ,

2 responses to “Jordi Borja i Quim Sempere parlen de l’esquerra davant el 27-S

  1. fermmataro

    17 Juliol 2015 at 8:07

    Reblogged this on FERM Mataró.

     

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: