RSS

Stiglitz contra el #TTIP : 5 arguments contundents amb pregunta final

17 maig

image

De l’article del Premi Nobel Joseph Stiglitz que publica l’Ara sobre el TTIP en destaco 5 punts fonamentals que val la pena retenir, treballar i difondre:

1.- Els “acords d’associació” com l’Acord d’Associació Transpacífic (TTIP) han succeit els que es coneixia com “acords de lliure comerç”, uns acords de comerç manipulats, fets a mida per als grans interessos empresarials dels Estats Units i la Unió Europea. El fonamental a retenir és que no són acords entre iguals: a la pràctica, els Estats Units en dicten les condicions. Afortunadament, però, els socis dels Estats Units cada vegada es resisteixen més a signar-ne. En el cas del TTIP, els acords van molt més enllà del comerç; també regulen les inversions i la propietat intel·lectual i imposen canvis fonamentals als marcs jurídics, judicials i reglamentaris dels estats sense la participació ni el control de les institucions democràtiques.

2.- La part més deshonesta d’acords con el TTIP és la relativa a la protecció dels inversors, que ja poc té a veure amb la clàusula clàssica sobre l’expropiació del patrimoni: el veritable propòsit d’aquestes disposicions és impedir que es promulguin normes (en matèria de sanitat, medi ambient, seguretat i finances) per protegir la pròpia economia i la ciutadania de cada Estat. En virtut de les disposicions que imposa el TTIP, les empreses poden demandar els governs i reclamar-los que se les indemnitzi íntegrament per qualsevol reducció dels beneficis futurs esperats derivada de canvis normatius. De fet, ja hi ha exemples concrets i abominables: Philip Morris ha demandat l’Uruguai i Austràlia per haver obligat els fabricants a col·locar etiquetes per advertir dels riscos del tabaquisme als paquets de tabac amb imatges explícites que il·lustren les conseqüències del consum de tabac. Però el cas és que l’etiquetatge funciona: dissuadeix la població de fumar. Per aquest motiu, ara Philip Morris reclama que se l’indemnitzi pels beneficis que ha deixat de percebre.

Així doncs, si en el futur es descobreix que algun altre producte provoca problemes de salut (cal recordar el cas de l’amiant), en lloc d’haver d’afrontar demandes pels costos que ens hagin estat imposats a nosaltres, el fabricant podria demandar el govern per impedir-li que continuï causant la mort a més persones. El mateix podria passar si els nostres governs establissin una reglamentació més estricta per protegir-nos de l’impacte de les emissions de gasos d’efecte hivernacle.

3.- Stiglitz parla de manera preferent del sistema de govern dels Estats Units, però per defensar el bé comú és necessari que els Estats disposin d’un poder judicial imparcial i públic, basat en els principis de la transparència i la possibilitat de recórrer les decisions desfavorables. Tanmateix, ens adverteix Stiglitz, tot això està quedant arraconat als EEUU -o pot ser impossible d’aconseguir en altres països- ja que els nous acords disposen el recurs a un arbitratge privat, mancat de transparència i molt costós, en els que cars advocats de les empreses privades poden tenir molt d’avantatge sobre el cos d’advocats de l’Estat. A més, en l’aplicació del mecanisme que imposa el TTIP, hi abunden els conflictes d’interès, de manera que, per exemple, els àrbitres poden ser jutges en un cas i part en un altre de relacionat.

4.- Aungmenten les desigualtats d’accès a la justícia, ja que els processos són tan cars que, per defensar-se en la causa contra Philip Morris, l’Uruguai ha hagut de demanar ajuda a Michael Bloomberg i a altres nord-americans adinerats i compromesos amb la salut. A més, les grans empreses poden interposar demandes, però altres interessats no. En cas que no es respectin altres compromisos (en matèria laboral o mediambiental, per exemple), els ciutadans, els sindicats i els col·lectius de la societat civil no tenen dret a interposar-ne. En aquest sentit, juristes de gran renom denuncien que el TTIP no respecta els principis bàsics d’igualtat davant la llei.

5.- Augmenta el conflicte entre interessos privats i interès general, no sols pel desequilibri en la defensa sinó perquè, a més, les grans empreses dels països avançats poden constituir filials en estats signants d’acords, invertir al seu país d’origen per mitjà d’aquestes filials i, tot seguit, interposar demandes, cosa que els proporciona una nova via per blocar reglamentacions. D’aquesta manera s’asseguren legislacions favorables als seus interessos i no als de la població cada vegada més empobrida i desposseïda de drets.

Stiglitz acaba preguntant-se si hem de permetre que grans empreses s’aprofitin de disposicions ocultes en suposats acords comercials per dictar com viurem al segle XXI. I Stiglitz mateix es contesta expressant el seu desig de que la ciutadania dels Estats Units, d’Europa i del Pacífic responguin amb un NO rotund.

 

Etiquetes: ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

 
%d bloggers like this: