RSS

Reflexions sobre la U.E i la il.lusió, via @andreuespasa

23 ag.

imageAndreu Espasa, des de Mèxic, publica unes reflexions sobre la Unió Europea que avui -ja passada la campanya a l’Europarlament- tenen un sentit especial perquè són lliures de qualsevol possible interferència electoral. Fa uns mesos reflexionava sobre Europeisme o Democràcia, però avui el seu text ens guia en un dia a dia en el que els arbres no ens deixen veure el bosc (i massa vegades les banderes amaguen les persones).

Sempre reconano a l’Andreu que escrigui més (són molt d’agraïr les seves propostes, sempre lùcides i de gran interès) i no em canso de recomanar -a qui cerca els millors i més suggeridors blocs polítics de la xarxa- que segueixi Filodòxia.

.

QUAN VA SER L’ÚLTIM COP QUE VAS PENSAR EN LA UNIÓ EUROPEA AMB IL·LUSIÓ?

Fa un parell d’anys, un amic nord-americà que estava treballant de professor universitari a Madrid em va explicar una conversa amb els seus estudiants. «Els vaig preguntar si entenien que les seves vides es veuen profundament afectades per membres d’una comissió a Bèlgica que ningú no ha votat. I em van contestar que no, que no ho havien pensat d’aquesta manera.» El professor no era cap radical. Quan parlàvem de política nord-americana, tendia a mostrar-se raonablement satisfet amb l’Administració Obama com a mal menor respecte al sadisme extremista del Partit Republicà. En canvi, els resultats econòmics i polítics del projecte europeista l’inquietaven, especialment la degradació de les democràcies europees com a conseqüència de la progressiva pèrdua de sobirania. També el desconcertava l’aparent inconsciència amb què la gent del seu voltant vivia tot aquest procés: «Per què centren la seva ira exclusivament contra els polítics i els banquers espanyols i mai no protesten contra la Unió Europea?»

image

La resposta no era fàcil. Per començar, la generalització resultava una mica injusta. Des de principis dels noranta, Esquerra Unida, la tercera força política estatal, ha mantingut una posició molt crítica amb la deriva neoliberal de la UE. També cal assenyalar que Espanya és el país de la Unió Europea on l’entusiasme pel projecte europeista ha anat caient de manera més notable. El 2004, un 63% dels enquestats tenien una imatge positiva de la Unió Europea. Vuit anys més tard, només un 22% mantenien aquesta opinió. Probablement, un dels factors que explica l’èxit del nou partit d’esquerres, PODEMOS, és justament la seva habilitat per connectar políticament amb l’euroescepticisme popular. En la darrera nit electoral, Pablo Iglesias va usar un llenguatge insòlit per a aquesta mena d’ocasions: «No volem ser una colònia d’Alemanya.»

El fet de donar-li la raó i d’emmarcar-la en un context vagament justificador no va acabar de convèncer el meu interlocutor. El que deia li sonava a excuses. Per part meva, hauria estat més útil i honest intentar enriquir la seva curiositat explicant-li algunes de les il·lusions i les esperances que havia estat capaç de generar el projecte europeista, fins i tot entre militants d’esquerres contraris al Tractat de Maastricht i al projecte de Constitució Europea. Hauria pogut fer com ell i recórrer a l’ús de l’anècdota. Al cap i a la fi, per saber què es pensa realment sobre Europa, és francament difícil trobar alguna cosa d’interès en els calculats discursos electorals de la majoria de líders polítics.

Heus aquí alguns exemples anecdòtics. A la tardor de 2010, un respectable militant de l’antifranquisme em deixà anar: «Jo el que vull és que els alemanys se’ns empassin. Que ens annexionin. És molt senzill. Només cal que facin el mateix que van fer amb l’Alemanya de l’Est.» Aquesta era la conclusió, brutalment sincera, a què havia arribat després de constatar que la unió monetària només funcionaria amb una autèntica unió política. Per acabar-ho de rematar, va afegir: «En aquest tema, en el fons, no hi ha debat. No n’hi pot haver. És políticament inviable –és suïcida, de fet– reclamar, des de l’esquerra, passos enrere en l’actual procés d’integració europea. Ens acusarien de freakies. Ens linxarien. Oblida-te’n.»

Uns anys abans, a la primavera de 2003, en una classe de doctorat d’Història Contemporània, vaig escoltar com un estudiant –aplicat i molt progressista– aventurava una hipòtesi comparativa sobre la història econòmica recent de Mèxic i Espanya: «Actualment som molt més rics que Mèxic. Fa només trenta anys no era així. Això és gràcies a la Unió Europea. Nosaltres tenim la sort de tenir un veí fort, Alemanya, visiblement acomplexat pel seu passat militarista i nazi i que ara, per compensar, té un impuls expansionista moderat, persuasiu… fins i tot benèvol.» Un altre company l’interrompé i li preguntà si s’adonava que, pel que deia, s’entenia que Alemanya havia renunciat a seguir els seus propis interessos nacionals. «No, no, és clar que no», li contestà, «els alemanys s’enriqueixen més que nosaltres, és cert, però el seu model de creixement no va en contra del nostre. No practiquen un model mercantilista a ultrança amb la intenció d’empobrir el veí. Mira els fons de cohesió regional. I mira com comparteixen generosament la seva moneda amb un país com el nostre, que fins fa quatre dies els exportàvem treballadors immigrants. A més, parlant d’immigració, cal tenir en compte que ara hem passat a funcionar com a Estat fronterer amb el Tercer Món. I s’ha de reconèixer que ens paguen bé la feina bruta. Mèxic, en canvi, ha de patir els Estats Units. Un veí poderós, insolidari i molt ideològic, amb un elevat sentiment de superioritat moral, convençut que no deu res a ningú.»

Un últim exemple, menys original que els anteriors, me’l va donar un company dels anys d’institut, que durant un cert temps va orbitar al voltant d’un grupuscle polític d’arrel trotskista. Era a finals dels noranta. La pesseta tenia els dies comptats i la popularitat de les institucions europees passava per un dels seus millors moments. Lamentant els efectes geopolítics de la caiguda de la Unió Soviètica, no faltava qui diposités les seves esperances en un possible relleu europeu: «Bé, com a mínim, m’hauràs de concedir que la Unió Europea pot representar un contrapoder a l’hegemonia estatunidenca. Només per això, ja val la pena celebrar-ne l’existència i confiar que, amb el temps, acabarà plantant cara als excessos imperialistes dels Estats Units a l’Orient Mitjà i a l’Amèrica Llatina.»

imageTots tres comentaris provenien de companys molt capaços. Avui en dia grinyolen força, però val a dir que, en aquell moment, podien passar per opinions respectables o, com a mínim, per racionalitzacions de bona fe. Tampoc no seria just pensar que l’europeisme d’esquerres només s’hagi basat en il·lusions sense fonament. En determinades ocasions, l’esquerra i els moviments socials han volgut veure Europa com un terreny útil per tòrcer la voluntat dels ocupants de La Moncloa. A vegades, aquesta estratègia ha funcionat parcialment, sobretot en alguns conflictes mediambientals. Les directives europees contra l’ús del mercuri –malgrat ser menys restrictives del que recomana l’OMS i la FAO i malgrat, també, els reiterats incompliments dels governs espanyols– en són un bon exemple.

Ara bé, fent balanç, és evident que la perspectiva que dóna el pas del temps ha anat destruint la majoria d’il·lusions europeistes entre la gent d’esquerres. La gestió de la crisi espanyola a nivell europeu –rescat bancari, imposició de polítiques procícliques d’austeritat fiscal, contrareformes laborals, “inhibició” del BCE davant la crisi del deute, etc.– ha acabat definitivament amb la imatge d’una dominació benèvola des de Berlín. Els somnis d’una unificació política europea basada en el model de reunificació alemanya semblen cada cop menys probables. Tampoc no queda clar que, des d’una òptica progressista, es tracti d’una opció política gaire desitjable. Per als treballadors de l’antiga República Democràtica Alemanya, el procés d’unió monetària i política amb l’Alemanya occidental no va ser precisament un gran exemple de fraternitat desinteressada. D’altra banda, la idea que el projecte europeista pot representar un desafiament geopolític a l’actual posició hegemònica dels Estats Units no es correspon amb els fets. Només cal veure el paper de la Unió Europea a Ucraïna i a Gaza. O les negociacions per a un tractat de lliure comerç entre Washington i Brussel·les. No és cap casualitat que el mapa de la UE i de l’OTAN a Europa sigui pràcticament idèntic. Tampoc no ho és que l’Assemblea Parlamentària de l’OTAN tingui la seu a Brussel·les i que, en la seva composició, hi hagi una quota reservada per a membres del Parlament Europeu.

Els resultats de les últimes eleccions europees han dibuixat un escenari que permet pensar en un ampli front democràtic i d’esquerres com a alternativa de govern a Madrid. Fins i tot hi ha qui diu que les properes eleccions municipals es podrien acabar interpretant com un inesperat plebiscit sobre l’actual règim polític. Per contra, no sembla gaire probable que s’acabi articulant una hipotètica majoria progressista i influent al Parlament Europeu o que la imminent victòria de Syriza a Grècia sigui capaç de forçar un gir en les decisions del Consell Europeu. Aquest context obliga a replantejar-se alguns dels principis dominants en l’europeisme crític d’esquerres. Segueix sent la Unió Europea un camp de batalla útil per al canvi social? És possible reformar les institucions europees des de dins? En quant de temps? La discussió no hauria d’estar basada en clixés periodístics sobre “eurofans” i “euròfobs”. Més aviat es tractaria d’intentar assolir un nou consens d’esquerres sobre la UE que estigués menys condicionat per les il·lusions del passat i més fonamentat en una anàlisi realista del present. Mentre no existeixi un autèntic sentiment de solidaritat nacional a escala europea, no té sentit proposar, sempre i en qualsevol circumstància, “Més Europa”, així, en abstracte, com a solució a tots els problemes de la UE. Mentre la pràctica totalitat dels governs europeus –així com els principals partits de l’oposició– es mantinguin fidels a l’ortodòxia neoliberal, tampoc no es pot continuar conreant un optimisme ingenu sobre la possibilitat d’instaurar una “Europa Social i dels Treballadors”. El que ara ens cal és un programa polític sobre Europa que s’entengui i que sigui, alhora, ambiciós i de mínims, selectiu i concret, lluny de consignes buides i pretensioses. Un programa, en definitiva, que pugui ser útil per tornar a situar el lligam entre democràcia, drets socials i sobirania popular al centre d’un projecte emancipador i realista.

 
Deixa un comentari

Posted by a 23 Agost 2014 in Europa, Uncategorized

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: