RSS

Tag Archives: cafeAMBllet

Albano de @_cafeambllet pregunta mentre es multipliquen els insubmisos

Diverses persones li pregunten a l’Albano, editor de la revista cafeAMBllet.com  que perquè no es suma a la sectorial de sanitat de l´ANC per aportar la seva visió. Però el fet és que ni l’Albano ni cap de les desenes d’entitats que fa anys defensen la sanitat pública hem rebut cap invitació a participar a la sectorial.

Aquests són els enllaços que l’Albano recomana a la senyora Forcadell que es llegeixi:

Carta oberta de la IAC a l’ANC
http://www.catacctsiac.cat/docs_obser…

Pel dret a decidir també la nostra salut i el Sistema Sanitari de Catalunya
http://dempeusperlasalut.wordpress.co…

Salut per la independència? Estem sorpreses
http://www.eldiario.es/catalunyaplura…

Dani Sierra va iniciar la insubmissió a traumatologia

Dani Sierra va iniciar la insubmissió a traumatologia de Bellvitge

No sé si al final la Sra. Forcadell llegirà aquests arguments i podrà contestar a l’Albano… el que sí sé és que hi ha cada dia més gent indignada, descontenta i insubmisa que perd la por. Fins i tot en el llit d’un hospital.

Per acabar, passin per la secció de Catalunya de El Pais i llegeixin el magnífic article de la Jessica Mouzo Quintans sobre els darrers (o potser primers?) mohicanos de Bellvitge… gent magnífica, davids per la salut que perden la por davant els Goliaths austericides.

El camí que passa per plantar-se i dir PROU per la salut i la veritat, contra la corrupció, llistes d’espera i tancaments, l’estant recorrent de fa temps l’Albano Dante i la Marta Sibina de Cafeambllet. Ells, que ja han aconseguit les seves primeres victòries, ja saben que es pot guanyar a qui, amb mentides i mesures indignes, transita i repta per les portes giratòries i ens vol arrabassar (per fer-ne negoci gens saludable) la nostra sanitat pública.

 

 

Etiquetes: , , , ,

Un manifiesto exige el “derecho a decidir” el modelo de sanidad pública

Escribe Benoit Cros en eldiario.es : “Desde que comenzaron los recortes presupuestarios por parte de la Generalitat, la defensa de la sanidad pública ha sido -junto con el proceso soberanista- un tema central de la agenda política catalana. Es en este contexto que diferentes movimientos sociales han publicado un manifiesto para reclamar el derecho a decidir también sobre el futuro de la sanidad pública catalana que resume las principales reivindicaciones actuales.

El documento -firmado entre otros por representantes de Dempeus per la Salut Pública, del centro de investigación Greds-Emconet, de la ONG Sicom y los editores de la revista CafeambLlet- reclama un sistema sanitario 100% público. Es decir, que recomienda terminar con el modelo específicamente catalán de los centros concertados, donde se han concentrado en los últimos años los escándalos de corrupción y de confusión de intereses. “La colaboración pública-privada existente debe ir reduciendo su ámbito hasta su total separación y definitiva eliminación, ateniéndose mientrastanto a los intereses de la sanidad pública”, afirman los firmantes.

En este sentido, el documento es una respuesta a la sectorial de sanidad de la Asamblea Nacional de Catalunya, que defendió recientemente el modelo catalán de consorcios. De hecho, este manifiesto no es la única voz en contra de la posición de la ANC que se ha expresado en los últimos días. Ayer el grupo de sanidad de Podemos Catalunya también se puso en contra, como imagetambién lo hizo el sindicato alternativo IAC. La sectorial de sanidad de la ANC se presentó oficialmente el mes pasado en el Colegio de Médicos. Llamó la atención que la presentación se hizo a cargo de la Dra. Helena Ris, directora general de la patronal Unión Catalana de Hospitales -organismo dirigido previamente por el actual conseller Boi Ruiz.

Los autores del manifiesto también exigen la restauración de la Agencia de Salud Pública de Catalunya, que tenía hasta el año pasado una personalidad jurídica y trabajaba así de manera independiente con una vocación interdepartamental. Una ley impulsada por el Gobierno la degradó y la colocó bajo el control de la secretaría de Salud Pública del Departamento de Salud.

Por otra parte, los firmantes se oponen a cualquier copago en el sistema sanitario y abogan por una mayor participación de los usuarios en la gestión de la sanidad. También reclaman que la sanidad pública permita la interrupción voluntaria del embarazo.”

Ver también en Dempeus la crítica de PODEMOS sanitat

 

Etiquetes: , , , , ,

Pel dret a decidir també la nostra salut i el Sistema Sanitari de Catalunya

Pel dret a decidir també la nostra salut i el Sistema Sanitari de Catalunya

Cada dia ens colpeja la noticia d’una nova retallada en salut, de tancament de llits, quiròfans i serveis, d’increment de les llistes d’espera, de noves precaritzacions en les condicions de treball del personal del sector i de derivacions injustificables de la sanitat pública a la privada. Cada dia apareix una nova amenaça contra la integritat del sistema de salut català, com l’intent de desballestament de l’ICS a Lleida i a Tarragona, o es desafia el nostre enteniment i raó amb declaracions del tot irreals sobre l “estat del benestar” que gaudim o que qualsevol empitjorament en la qualitat i atenció a la sanitat pública és un mite. Però la realitat és la que és, poc transparent i amb nínxols de corrupció que corquen el sistema de salut, com demostren les demandes judicials a qui exigeix transparència, o el menysteniment de qui vol i fa els comptes clars, i darrerament també, cada dia, represàlies de tota mena contra les persones que expliquen la veritat sobre les urgències col•lapsades, o les retallades a la dependència, i que, malgrat les seves limitacions, s’organitzen per defensar un sistema de salut realment universal i pels drets i la dignitat en l’atenció i el tracte a les persones malaltes.

El nostre sistema sanitari públic està travessant un moment crític que pot fer impossible la seva recuperació. Creiem que cal dir prou i denunciar el desballestament del sistema de salut, així com el servilisme als interessos de la indústria farmacèutica i de productes sanitaris, i als fons d’inversió que han convertit la sanitat en el seu objectiu de negoci. No sols cal denunciar les polítiques contràries a la salut i del bé comú del conseller Boi Ruiz (que ja va deixar clares les seves fidelitats des del primer moment en recomanar-nos que ens féssim d’una mútua) sinó denunciar també la pretensió de confondre la sobirania del poble de Catalunya amb el propi interès particular i de classe d’una minoria que elabora Manifestos(1) i proclames recorrent als tòpics de sempre del món empresarial privat de la sanitat. La propaganda ideològica no pot amagar de qui són els arguments i per què serveixen les eines pretesament apolítiques dels autors que molt poc tenen a veure amb la salut pública i la sobirania del poble de Catalunya i el benestar de la seva gent.

Per conquerir la sobirania també en salut i sanitat: actuar sobre els veritables determinants de la salut.

La salut no és una qüestió individual, exclusiva de cada persona. La salut col•lectiva, de tots i totes, depèn sobre tot de condicions socials, econòmiques i polítiques. El Congrés de Metges i Biòlegs de Perpinyà de 1976 va definir la salut «com aquella manera de viure autònoma, solidària i joiosa», descripció que posa en evidència que la salut és una via de promoció de la llibertat i l’equitat. Lamentablement, la majoria de persones tampoc a Catalunya no tenen una situació vital, econòmica o laboral adequada amb la qual poder gaudir i compartir una vida plenament saludable, independent, fraternal i alegre, i menys en temps de crisi. I ara, quan els determinants de salut s’ensorren, es pren la determinació de reduir el sistema de suport social i el sector sanitari que podrien, com a mínim, pal•liar els seus efectes més devastadors. La malnutrició de la canalla, els desnonaments continuats i l’increment de suïcidis a Catalunya ens estan dient que no es fan les polítiques que la població necessita ni les inversions socials i de reforçament dels serveis públics. I tampoc s’emprenen les mesures que poden afectar en positiu a les persones, doncs la sanitat només contribueix en una part de la nostra salut.

Les decisions crucials relacionades amb valors sobre el que és bo o dolent per a la societat i per a la salut es prenen en el terreny de la política. És per aquest motiu que, fora de l’àmbit sanitari (com, per exemple, economia, treball, urbanisme, educació, etc., i també a l’hora d’elaborar els pressupostos) s’ha de tenir en compte, ara més que mai, el seu impacte en la salut, en una aproximació que s’ha denominat «salut en totes les polítiques».(2)

Punts bàsics de sanitat i salut per una Catalunya de totes i tots

Per tots els arguments anteriors volem sotmetre a ampli debat uns punts bàsics que considerem rellevants per donar alternativa a la privatització-mercantilització i biomedicalització de la salut pública, apartant-la de la influència del complex industrial médico-farmacéutic i biotecnològic.(3) Volem bastir una proposta de programa per a la Salut i la Sanitat Pública a Catalunya que pugui ser, si s’escau, un punt de trobada i confluència per a la majoria d’organitzacions que defensen la salut i una sanitat pública per a totes i tots, de qualitat i accés garantit, al servei de la població de Catalunya.

1.- En aquest sentit, cal garantir el Dret a la protecció de la salut i a un model d’assistència sanitària públic, de cobertura universal i sense exclusions, equitatiu i finançat suficientment per impostos progressius. No és cert que la sanitat pública sigui deficitària. En la mesura que ha de respondre a costos i beneficis públics, el seu dèficit el provoca, entre altres qüestions, un finançament insuficient, les mancances en l’execució i control pressupostari. El dèficit en la sanitat pública es deu també a la seva poca transparència i és, per tant, de responsabilitat política, també a Catalunya.(4) Garantir aquest punt suposa la derogació de les lleis, decrets i altres instruments jurídics que s’oposin a aquests principis generals.

2.- Pla de Nacionalització dels serveis públics de salut. Convertir el Servei Català de la Salut (SCS) en el Servei Nacional de Salut de Catalunya (SNSC), amb funcions de planificació, finançament, gestió i avaluació dels serveis de salut públics, integrals i integrats de Catalunya. La sanitat pública te un valor social indubtable perquè conté, cohesiona i crea sinergies en la investigació, formació, docència, prevenció, atenció, rehabilitació i cures i és la única que permet treballar per a millorar els determinants de la salut i la malaltia. Entenem que la sanitat privada s`ha de finançar privadament, i que la col•laboració pública-privada existent ha d’anar limitant el seu àmbit, on existeixi, fins a la seva total separació i definitiva eliminació, atenint-se mentrestant als interessos de la sanitat pública.

3.- Amb el criteri de que tot el que es paga amb diners públics ha de ser públic, cal la definició i declaració, per part del SNSC dels proveïdors públics com a medi propi del SNSC: Progressivament la totalitat de les entitats SISCAT, amb hospitals de la XHUP i/o amb equips d’atenció primària hauran de passar a ser entitats que siguin mitjà propi de la Generalitat.(5) Aquest punt implica també l’eliminació de les portes giratòries en la sanitat pública i que les persones incriminades per corrupció siguin jutjades i castigades.

En aquest sentit, alertem de la proposta de la sectorial de sanitat de la ANC (en la que hi ha participat Helena Ris actual directora general de la Unió Catalana d’Hospitals, i que ja havíem llegit de l’assessor d’Artur Mas, Josep María Via) de no comptabilitzar com “administració pública” els consorcis sanitaris, quan és precisament aquesta consideració la que permet el control de la gestió que fan dels fons públics per part de les institucions democràtiques, i que es demostra totalment necessari a tenor de les gravíssimes irregularitats descobertes al sector concertat en els últims anys. De no seguir-se la directriu europea de la SEC-95 d’integrar les EPIC en el sector públic a efectes comptables, les irregularitats detectades, encara que il•legítimes, haurien pogut tenir cobertura legal.(6)

4.- Sobre política dels medicaments: Volem un sistema de salut sense la omnipresència de la indústria farmacèutica, i en el que es regulin i es vigilin els conflictes d’interessos de polítics, gestors i prescriptors, i s’ hi seleccionin els que de veritat són necessaris, de manera que es deixi de comprar fum a preu d’or en el mercat internacional de les tecnologies. La indústria farmacèutica no pot ser màrqueting disfressat de formació mèdica.

5.- Reforçament de l’Atenció Primària i Comunitària, com a instrument bàsic per la resolució i integració dels circuits i intervencions que es realitzen sobre la ciutadania del territori amb una direcció general única per tots els equips d’atenció primària del territori.. Sobre aquest punt, insistint en assegurar la transparència, equitat, universalitat, eficiència, autonomia de gestió, avaluació independent i preeminència de l’Atenció Primària amb un Codi ètic comú de tots els serveis, autonomia de gestió (no autogestió) dels governs sanitaris territorials, centres i professionals. I avaluació independent (7) amb transparència absoluta de resultats en salut i despeses.

6.- Restauració de l’Agència Catalana de Salut Pública amb les funcions de la Llei General de salut Pública de Catalunya, reforçant els programes de prevenció, promoció i protecció de la salut (com per exemple: aliments, medi ambient, salut laboral, salut mental), promovent l’enfocament de salut en totes les polítiques, per tal d’orientar les prioritats no només als principals problemes de salut, sinó als determinants socials de la salut.

7.- Derogació de coREpagaments sanitaris i farmacèutics i compromís de no imposició de noves taxes com l’euro per medicament que, com s’ha demostrat, signifiquen barreres d’accés al tractament. Són impostos a la malaltia, especialment injustos i regressius perquè res tenen a veure amb la renda o la riquesa de les persones malaltes.

8.- Dret a la interrupció voluntària de l’embaràs en el sistema públic, com a mínim en els terminis actualment en vigor, i sense penalització en el Codi Penal, que apoderi a les dones com a persones autònomes i amb dret a decidir, i que vagi acompanyada d’accions d’educació sexual i afectiva per a tota la població (homes i dones).

9.- En una visió molt més integral de la sanitat i la salut que incorpori els aspectes biològic, psicològic i social, cal posar l’accent en el paper del treballador/a social, que juntament amb el personal sanitari mèdic i d’infermeria d’atenció primària, constitueix una figura local molt propera als sectors més vulnerables i que requereixen més solidaritat social.

Entenem, finalment, que cal fomentar la participació ciutadana apoderada en sanitat i salut en el sentir d’afavorir la democràcia real per millorar la sanitat a Catalunya, però també democratitzar la Salut Pública a partir de l’anàlisi i seguiment dels Determinants Socials i per reduir les desigualtats.

La participació: clau de volta de la sobirania dels pobles en salut

De manera similar a com ara ens alerten amb el Manifest “Ultima llamada” que la via de creixement que segueix el sistema és un genocidi en càmera lenta, ja l’any 2000 a la Conferència de Bangladesh es va valorar que una gran part de la població mundial no tenia accés ni a la terra ni als seus recursos, ni tampoc a aliments, ensenyament, aigua potable, sanejament, habitatge, ocupació i serveis de salut.

Bangladesh es va sumar a la denúncia de que els recursos s’estaven esgotant a una velocitat esfereïdora, i que la degradació de la natura significava una amenaça per a tot el món, incrementant les desigualtats en salut amb la «concentració dels recursos en mans de poques empreses que s’esforcen a maximitzar els seus guanys privats». Les directrius de les polítiques econòmiques s’allunyaven de les institucions democràtiques i quedaven en mans d’un petit grup de governs poderosos, i institucions internacionals com el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional i l’Organització Mundial del Comerç. Les mesures imposades, que signifiquen deute en molts casos impropi, juntament amb les activitats no regulades de les empreses transnacionals, han tingut efectes severs en les vides i en les formes de guanyar-se el jornal, en la salut i el benestar de poblacions, tant en països del sud com del nord. La política desatén les necessitats de la població en reduir el finançament pressupostari als serveis públics i en concret a la sanitat, encara més amenaçada amb la negociació secreta de la TTIP.

No és estrany, doncs, que les organitzacions i moviments dels pobles es considerin «fonamentals perquè els processos de presa de decisions siguin més democràtics, responsables i transparents» i es puguin garantir els drets cívics, polítics, econòmics, socials i culturals, amb un nou paper dels mitjans de comunicació acompanyant la societat civil en el control de la implementació, desenvolupament i impacte de les polítiques. Perquè val també avui per Catalunya, i per tota la riquesa de l’anàlisi polític, de gènere i de classe de la Conferència de Bangladesh, volem acabar aquest text amb la seva definició de salut, que és una de les més colpidores que s’han escrit i de les que més crida a la reflexió i a l’acció:

«La salut és un assumpte social, econòmic i polític, i és, sobretot, un dret humà fonamental. La desigualtat, la pobresa, l’explotació, la violència i la injustícia són a l’arrel de la mala salut i de les morts dels pobres i els marginats. La salut per a totes les persones significa que s’han de desafiar els interessos dels poderosos, que cal fer front a la globalització i que les prioritats polítiques i econòmiques s’han de canviar de forma dràstica.»

Notes:
1 https://assemblea.cat/sites/default/files/documents/DTSalut.pdf
2 Veure Borrell, C., i Benach, J., “Els determinants socials de la salut” a http://espaifabrica.cat/index.php/el-preu-de-la-salut/item/794-els-determinants-socials-de-la-salut#footnote-13124-6
3 En aquest sentit, també, Martínez, Ana i Vergara, M., (coord.) i Benach, J i Borrell, C., (dir. científics) (2014) Cómo comercian con tu salud, Privatización y mercantilización de la sanidad en Catalunya, Icaria.
4 Veure de Sibina, M., i Dante, A., (2013) Artur Mas, on són els meus diners?
5 En aquest sentit, s’hauran de prendre les següents mesures:
-Que consti en els estatuts de l’entitat que es medi propi del SNSC
-Que sigui acreditat pel Sistema amb les garanties de qualitat i sostenibilitat
-Que el proveïdor accepti majoria de representats del SNSC en el seu consell d’administració
-Que signi el codi ètic i accepti explícitament els valors del proveïdor públic (servei públic, no ànim de lucre, no pràctica privada en centres públics, incompatibilitats, no portes giratòries)
6 La SEC-95 és percebuda pels sectors que la denigren com un atac al model d’autonomia de gestió. Una autonomia que gestió que, de manera acreditada, ha facilitat la comissió d’irregularitats molt greus. La proposta de fugir del SEC-95 no només no aporta cap solució a aquesta situació sinó que aprofundeix l’opacitat i la manca de retiment de comptes que la faciliten La proposta de l’ANC, doncs, persegueix una fugida del dret públic que tant molesta als gestors dels diners públics. De fer-se realitat, aquests gestors tindrien les portes obertes per aprofundir en una manera de gestió que allunya la sanitat del control democràtic i que deixa les mans lliures per a que coses com l’opacitat, les portes giratòries i els concursos a mida per a les empreses dels amics tinguin carta de naturalesa.
7 Agència de Qualitat i Avaluació Sanitària (AQAS)

Primeres signatures:

Josep Martí (CAPS)
Olga Quiroga Fernández (CAPS)
Carme Borrell (CAPS)
Angels Martínez Castells (Dempeus per la Salut Pública)
Sergi Raventós Panyella (Dempeus per la Salut Pública)
Vanessa Puig (Dempeus per la Salut Pública)
Antoni Barbarà Molina (Dempeus per la Salut Pública)
Gemma Tarafa (GREDS-EMCONET, UPF)
Joan Benach (GREDS-EMCONET,UPF)
Joan-Ramon Laporte (Fundació Institut Català de Farmacologia)
Montse Vergara (Dempeus per la Salut Pública)
Joan-Ramon Lladós (Dempeus per la Salut Pública)
Albano Dante-Fachin (Cafeambllet)
Marta Sibina (Cafeambllet)
José Aznar (advocat)
Luisa Blanco Delgado (advocada)
Matilde Barrabès (advocada)
Elena Alvarez (Dempeus per la Salut Pública)
José Alberto Moreira da Silva (Dempeus per la Salut Pública)
Alex Bosso Gaspar (UPF)
Maria Eugènia Sanchez Carreté (Dempeus per la Salut Pública)
Josep Cabayol (SICOM)
Frederic Pahisa (SICOM)
Siscu Baiges (SICOM)
Carmina Olivé (Dempeus per la Salut Pública)
Carlos García Vera (SICOM)
Carlos Collazos (SICOM)
Adela Castellanos (SICOM)
Jordi Escofet (SICOM)
Antonio Cera Rodríguez (Federació AA.VV de Montcada i Reixac. FAVMiR)

 
3 comentaris

Posted by a 17 juliol 2014 in Salut

 

Etiquetes: , , , , , , ,

Ser tratado como un Rey (por la sanidad pública o por @_cafeambllet )

Recordando lo aprendido de Vicente Romano, el profesor que nos enseñó comunicación y socialismo según decía Pascual Serrano y que nos dejó hace pocos días, hoy tenemos todos hecha la agenda, dispuesto el orden del día. Los grandes propietarios de los medios de comunicación y los directores por ellos escogidos (o impuestos desde más altas y palaciegas instancias) tienen la capacidad de seleccionar y publicar, de dar a conocer a los demás los aspectos de la realidad más acordes con sus intereses, y hoy ponen todos los focos en un sólo punto, borbónico por más señas, haciéndonos creer que en esa familia se funden y representan todos nuestros intereses y necesidades. Por suerte, los medios no puedan moldear cada opinión, pero “sí pueden enmarcar la realidad perceptiva en torno a la cual se forman las opiniones”. Y hoy se esfuerzan con ahínco, intentando establecer los límites del discurso y la comprensión de la ciudadanía.

También deseo, como Pascual Serrano, que Vicente Romano esté “en compañía de Bertolt Brecht, firmes y disciplinados como buenos comunistas, pero siempre burlándose y rebeldes ante todo el que les quiera gobernar sin justicia”. Una falta de justicia que los medios del stablishment se esfuerzan por legitimar, insistiendo machaconamente (y muchas veces demasiado zafiamente) en moldear la opinión. Por suerte, tampoco lo consiguen con todos, aunque no tienen por qué hacerlo. “Basta con legitimar ciertos puntos de vista y deslegitimar otros. Y el resultado es un pensamiento único, uniforme, acrítico, y, por consiguiente, la falsa conciencia” como decía Romano.

imagePor eso conviene destacar a los insumisos, hacer acopio de anticuerpos y crearse los antihistamínicos naturales. Y hoy quiero hablar de dos ejemplos de resistencia frente a la uniformidad, muy diferentes entre sí, pero iguales en sano descaro. El primero, lo ha puesto en práctica Jose María García, un hombre enfermo de L’Hospitalet que era atendido en el Hospital Clínic de sus dolencias y ahora, en la “reorganización” privatizadora debe acudir a la puerta privada de Barnaclínic y abonar casi 200€ si quiere seguir siendo tratado por su “equipo médico habitual”. Por eso José María ha lanzado una recogida de firmas en change.org y pide (hoy, precisamente) SER TRATADO COMO UN REY. Por la sanidad pública, naturalmente. Una sanidad pública que si no fuera mordida y desmembrada por los cuervos privatizadores podría tratar de manera universal a todas las personas enfermas como auténticos ciudadanos, que debería equivaler, como mínimo en el siglo XXI, a ser miembro de realeza. Y vale la pena apoyarle. (Por motivos muy semejantes a los que mueven la protesta de José María, desde diversos colectivos se ha puesto en marcha una prometedora macroreclamación de la que podeís informaros y a la que podeis uniros aquí).

Y la segunda fuente, prácticamente inagotable, de anticuerpos antiborbónicos (y más) la encontrarán en el número 3 del cafeambllet mensual que ya está difundiéndose en papel por Catalunya pero que también pueden bajarse (en catalán y en castellano) en la web de cafeambllet. Y ayuden, subscribiéndose o colaborando, en la medida de lo que puedan, a que siga editándose esta pócima de salud pública y personal.

Y un último consejo: hoy no miren televisión: Dispuestos a investigar la REAL (y cruda) realidad, provéanse de lupa y escudriñen esta contraportada, que también hará historia:

contra-1024x835

 

Etiquetes: , , , , , , , , , ,

AVISO desde @_cafeambllet: No hay que caer en la trampa de hacerse de una Mútua!

image

CLl- La sanidad es la partida más grande de la Generalitat. Le pregunto como economista: si la Generalitat no tiene dinero, no es inevitable recortar en sanidad?

AMC – Gestionar presupuestos es una tarea política y no un ejercicio contable como nos quieren hacer creer. Y eso lo digo como economista. Independientemente de que haya más o menos millones, los presupuestos no son partidas inamovibles y la clave es identificar bien las prioridades. En 2013 lo que se dedicó a pagar intereses de deuda es prácticamente el doble de lo que se ha recortado en sanidad.

CLl – Pero una parte de esta deuda es producto de haber construido hospitales y financiar servicios para los ciudadanos…

AMC – Debe quedar claro que el origen de la deuda es privada. Pero además, el informe sobre corrupción y sanidad del Global Corruption Report de Transparencia Internacional de 2006 advertía que cerca del 10 % del dinero que se mueven en el sector sanitario en los países desarrollados se ‘perdía’ en corrupción. Y no hemos mejorado. Un informe de la UE de 2014 advierte que el sector más vulnerable a la corrupción, después de la construcción, es el sanitario…

CLl – Y esto está en la deuda que tenemos que pagar…

AMC – Sí. Y también tienes que sumar los intermediarios, los sobrecostes injustificados, las puertas giratorias o el gasto en medicamentos hinchado por el monopolio de las farmacéuticas.

CLl – Entonces la solución pasa por no pagar la deuda?

AMC – La solución pasa por que los políticos hagan lo que tienen que hacer: poner ante todo las personas y auditar la deuda ilegítima. Están allí para servir al bien común y no para asegurar el cobro a los bancos o para rescatar autopistas. Este es el orden de prioridades y no al revés!

CLl – Pero alguna razón deben tener los gobiernos para asumir este orden de prioridades.

AMC – Estas prioridades están definidas desde finales de los años 80. El Consenso de Washington primero, y el de Bruselas después, establecieron estas reglas del juego que no son más que la aceptación de que las políticas económicas las marcan los poderosos y sus lobbies.

CLl – Y los gobiernos donde quedan?

AMC – Pues quedan en lo que estamos viendo: unos gobiernos títere al servicio de la banca, La Caixa y las multinacionales. Tanto da que Boi Ruiz o Mas Colell sean consejeros de una autonomía o ministros de un país independiente. El problema es que sirven a unos intereses determinados que no son los de la población de Cataluña .

CLl – Pero este gobierno tiene los votos de la ciudadanía…

AMC -.Este es el trabajo de todos los tertulianos y los intelectuales que están al servicio del poder. Con un nivel ínfimo en la mayoría de los casos, esta gente tiene todos los altavoces a su disposición y la mayoría de medios desprecian la ciudadanía.

CLl – Y eso hace que la gente vote gobiernos títeres?

AMC – Ayuda mucho. Estos formadores de opinión trabajan para que la gente no se dé cuenta, se confunda y, lo más efectivo, se crea que no puede hacer nada, que esto es lo que hay!

CLl – Pero esta gente son expertos, gente con estudios… hay colegas suyos del mundo de la economía…

AMC- Ser economista no presupone nada. Hace unos días estudiantes de economía de universidades de todo el mundo hicieron público un manifiesto donde piden más pluralismo en el programa. En las universidades está pasando lo mismo que a las televisiones: sólo se oye el discurso económico que interesa al poder. En Cataluña , por ejemplo, tenemos en Sala y Martin, que parece ser el único economista del país. Cuando lo encuentro en la televisión, cambio de canal.

CLl – Pero la gente dice que Sala y Martin explica muy bien!

AMC – Sí, pero lo importante es el contenido de lo que dice! Hay que ver a favor de qué intereses está. José Luis Sampedro decía que hay dos tipos de economistas: los que trabajan para hacer los ricos más ricos y los que trabajan para hacer los pobres menos pobres.

CLl – Y Sala y Martin…?

AMC – Sala y Martin es de los primeros. De los que llenan las universidades con el mismo discurso monolítico que ha hundido la economía. Por eso los estudiantes hacen un manifiesto! Saben que hay todo un mundo económico que les esconden. Incluso en la elitista universidad de Harvard han firmado el manifiesto.

CLl – De Harvard a los hospitales…

AMC – Es que es todo lo mismo. Hay que ver la economía, la investigación, la sanidad, la educación, el conjunto de los servicios públicos de manera global… y sobre todo, hay que ver la sanidad y la educación como inversión y no como gasto…

CLl – Y qué papel tiene el ciudadano que va a un hospital o a un CAP y no lo atienden?

AMC – Lo primero es no permitir que le den largas o que lo pongan en una lista de espera eterna. Y otra cosa importante: no caer en la trampa y no hacerse de una mutua!

CLl – Pero si el consejero Boi Ruiz ha dicho que es lo que hay que hacer!

AMC – El consejo, que lo ponga donde no le moleste. Y el consejero, que dimita. La gente debe exigir que se le atienda como es debido en la sanidad pública. Si te haces de una mutua les estás siguiendo el juego y admites que ellos han ganado. Y además, es un peligro para la salud pública: sólo la sanidad pública puede mejorar los determinantes de salud de la población.

CLl – Pero las mutuas sí que atienden a los enfermos

AMC – Sí, siempre que tengan dinero y siempre que no estén muy enfermos. Las mutuas son empresas que buscan beneficios. Sabes aquel dicho que dice que los bancos son como quien te deja un paraguas cuando hace sol y te lo pide -con intereses- cuando empieza a llover? Pues lo mismo ocurre con las mutuas, la mayoría en manos de la banca.

CLl – Si mañana fueras consejera de sanidad , que es lo primero que harías?

AMC – No lo tengo entre mis planes! Pero lo primero que hay que hacer es descontaminar la sanidad pública de la privada. Hay que sacar todos los parásitos que la están carcomiendo y hacer limpieza de consorcios, fundaciones, intermediarios. ¡Ah! Y acabar con las puertas giratorias que transitan los altos cargos de la pública a la privada y viceversa. Esto no es saludable y sale muy caro!

Relacionadas:

Así se lucha contra las listas de espera

Listas de espera: sufrimiento para muchos, enorme negocio para unos pocos

EDITORIAL · Cuando el Gobierno abandona a los ciudadanos

 

Etiquetes: , , , , , ,

Ocupación Conselleria Salut, #retalladesdesang en H. Bellvitge i @_cafeambllet

imageHoy, a partir de las 11’30 y durante toda la mañana, diversas AV de Catalunya han ocupado la Conselleria de Salut de la Generalitat a Barcelona y la delegación de Tarragona. En la rueda de prensa convocada, las entidades han anunciado que pasarán de la “indignación a la acción” ante los recortes en la sanidad pública y por sus graves consecuencias para vecinos y vecinas: listas de espera, cierre de camas, dificultades acrecentadas para acceder a especialistas, etc…

Según el documento presentado por los portavoces, “El sistema Sanitario Público se encamina al colapso”, ya que en el 2011 Salut tenía un presupuesto de 9.874 M€; y el 2013, 8.289 M€, o sea, 1.585 millones menos que representan un 16% de recorte en 3 años. Sin embargo el informe destaca que a los hospitales concertados privados con fines de lucro, como los tres de IDC/CAPIO, se les ha incrementado el concierto de 71,1M a 127M€, lo que supone un aumento del 78,6%.

En la rueda de prensa, además del portavoz de la Junta de la CONFAVC, José Luis Muñoz, ha participado la FAVTerrassa (Jaume Pavia); la FAVBarcelona (Lluis Rabell); Dempeus per la salut Pública (Pep Martí) y l’Associació Grup de Defensa de la Salu Pública (Roger Bernat), explicando que en muchas poblaciones como Hospitalet, Tarragona, y Mataró, se producían ocupaciones simbólicas o se harían más adelante, en esta nueva etapa de acción directa que han anunciado hoy.

Los recortes en Bellvitge como símbolo

imageAlfons Quintà escribía el pasado lunes acerca de la deliberada destrucción del Hospital Universitario de Bellvitge. Su Junta Clínica y la Junta de Jefes de Servicio del Hospital Universitario de Bellvitge han redactado, aprobado y enviado sendos escritos, dirigidos respectivamente al director médico del centro y al director gerente en los que exponen la dramática situación del centro.

Bellvitge es uno de los cinco hospitales públicos más importantes de Catalunya, acreditado como de tercer nivel, el de más complejidad médica. Forma parte del Instituto Catalán de la Salud (ICS), la sanidad pública pura, y es hospital de referencia para más de trescientas mil personas. En cuanto a los procesos de alta tecnología, nos dice también Quintà, es el referente para más de dos millones de personas. Pero los recortes han sido durísimos y especialmente crueles: de los 4.000 profesionales con que contaba, ahora sólo tiene unos 3.500, y las 900 camas se han reducido a sólo 640. Se ha obligado a cerrar media docena de salas de operaciones del Hospital y los profesionales han perdido más del veinte por ciento de su sueldo, que ya era de los más bajos de España.

Cuenta Jéssica Mouzo en su blog Mirades Crítices:

Unos 500 profesionales menos, alrededor de 200 camas cerradas, media decena de quirófanos clausurados y sueldos un 23% más bajos desde el inicio de la crisis son las cifras que manejan los sindicatos del hospital de Bellvitge para denunciar la situación que acecha al complejo clínico del Instituto Catalán de la Salud (ICS). El recorte de hasta un 33% en los nuevos contratos del personal eventual ha sido la gota que ha colmado el vaso entre los trabajadores, que ayer rodearon el hospital como señal de protesta por las últimas decisiones de la gerencia del hospital.

Mientras la jefa de recursos humanos comunicaba oficialmente a la junta de personal la reducción de la jornada de los suplentes —ya efectiva desde el 1 de mayo—, varios centenares de profesionales del hospital protestaban, con silbatos y pancartas en favor de la sanidad pública, en las puertas del centro. El recorte implica reducir un 25% la jornada de los eventuales de unidades abiertas 24 horas, como planta o urgencias, y un 33% las horas de trabajo de los suplentes de servicios no continuos, como las consultas externas. En la reunión, el hospital justificó “el ajuste” en la contratación de eventuales por “la bajada de actividad de los meses de verano”. Sin embargo, delegados sindicales de UGT aseguran que esta reducción de jornadas de trabajo “no volverá a ser del 100% a partir del otoño”, sino que, por el contrario, es el preludio “de los grandes recortes que vendrán después de las elecciones europeas del 25 de mayo”. Según Teresa Fuentelsaz, portavoz del sindicato Metges de Catalunya en la junta de personal, “Castilla dijo que había unas 600 personas de personal eventual en el hospital”. El centro, por su parte, ha declinado responder a las repetidas peticiones de datos concretos sobre los recortes hechas por este diario.

“Nos han dicho que tenemos que recortar 11 millones de presupuesto del hospital este año y va a ser a costa de los trabajadores. No se pagarán horas extras, ni se contratará personal suplente”, manifestó Ramón Montoya, delegado del sindicato de enfermeros SATSE y presidente de la junta de personal. El hospital, que cuenta con el mismo presupuesto que el año pasado —272 millones de euros— no ha confirmado esta reducción presupuestaria, aunque sí reconoció que habían generado un déficit en el ejercicio de 2013 que había que “paliar”, por lo que “las medidas de ajustes contemplarán los capítulos de recursos humanos y bienes y servicios”. “Entre los bienes y servicios está la farmacia del hospital y el gasto farmacéutico no se puede rebajar, a no ser que dejemos de atender a la gente, claro”, protestó Fuenteslaz.(…)

Los escritos hechos por la Junta Clínica y la de Jefes de Servicio merecen la máxima difusión para que nos demos cuenta de hasta qué punto CIU está destruyendo de manera deliberada uno de los Hospitales de mayor prestigio de Catalunya, con la complicidad de ERC, que “había anunciado en el momento de aprobar los actuales presupuestos de la Generalidad que lo hacía después de haber conseguido el compromiso formal por parte de Artur Mas de que en este año 2014 no habría ningún recorte más. Como se ve y se demuestra cada día, esto no es así.”

Nos recuerda también Quintá que el pasado jueves, “día en que se reveló que se iba a recortar siete millones de euros (1.164 millones de pesetas) en Bellvitge, la Generalidad anunció que otorgaría seis millones de euros (998 millones de pesetas) a medios de comunicación. Como siempre, lo hará tan sesgadamente como siempre y como le permite su falta de pudor. Aun así, ver TV3 o recordar que su director cobra el sueldo más alto de la Generalidad (164.965,72 euros, o sea 27.447.986,28 pesetas) no cura nada, si bien, en cambio, puede limitar el desarrollo mental. Entre el control político y social o bien el de las enfermedades, Artur Mas ha optado por el primero. ¿Alguien lo puede dudar?” (…)

La reacción y lucha del personal sanitario del Hospital de Bellvitge es manifiesta en este video de su Asamblea del pasado miércoles, en la que también se presentó el número 2 de los mensuales de CafeAMBllet, dedicado esta vez a la sanidad pública y a las interesadas y desesperantes listas de espera… Un gran encuentro de personas en defensa de la sanidad pública, ante la clamorosa ausencia de TV3.

 

Etiquetes: , , , , ,

Dimecres i dijous ben moguts, en defensa de la SALUT

image

Comencem pel proper dimecres, 21 de Maig. El mateix dia que surten els 145.000 exemplars del CAFEAMBLLET mensual que ompliran tot Catalunya en defensa de la sanitat pública, és també el dia d’obertura del Congrès del MIHealth Fòrum, on es trobaran els principals “gestors” de la sanitat. Diverses organitzacions i activistes per la sanitat pública suggereixen donar la benvinguda al conseller en cap de les Retallades i Privatitzacions de la Sanitat, Boi Ruiz i Garcia (a qui no li agrada gens el CAFEAMBLLET, i si és que encara no ha dimitit).

La sanitat publica es va consumint poc a poc mentre s’enriqueixen a costa de la teva salut: explotació laboral, corrupció, saqueig, privatització, abús, espoli. Per això cal deixar clar a la concentració de benvinguda del MIHealth Fòrum que la sanitat és el seu negoci i la teva salut la seva mercaderia. Des la Secretaria de Gènere de CGT-Catalunya i Dones Llibertàries es dóna suport a la convocatòria i es fa una crida al boicot a les multinacionals de la Sanitat que perjudiquen la nostra salut:

“Nosaltres, les treballadores de la sanitat, que patim les retallades en salaris, precarietat laboral, augments de jornada que repercuteix negativament en la nostra salut i en la salut de les persones malaltes que depenen de nosaltres…
Nosaltres, usuàries de la sanitat que patim les retallades en llits hospitalaris, augment de les llistes d´espera, disminució de proves diagnòstiques…
DIEM PROU a les multinacionals que fan negoci amb el dret a la salut.
Nosaltres, que amb les retallades en la llei de dependència ampliem les nostres jornades laborals amb tasques de cura a les persones depenents…
FEM FORA els mercaders de la salut.
La Sanitat no està en venta i la nostra salut tampoc. Per una Sanitat 100% pública ens veiem dimecres 21 de maig, a les 9h, al Palau de Congressos-Pavelló 5 (Fira de Montjuïc).

imageI DIJOUS podeu probar la vostra ubiqüitat intentant assistir a dos actes molt saludables que estan previstos a la mateixa hora.

D’una banda, MedicusMundi i Farma mundi, dins la campanya Dret a la Salut a l’Àfrica, presenten als Cinemes Girona (c/Girona, 175 de Barcelona) La Salut el Negoci de la Vida, realitzat pels companys de SICOM, i que és una profunda anàlisi de les causes i els responsables de la situació actual del sistema sanitari a Catalunya. Per fer reserva d’entrada, aquí!

image

Hi haurà un debat posterior:
“Salut: sense feina, casa ni diners?” amb la participació d’Antoni Barbarà (secretari plataforma Dempeus per la Salut Pública), Carme Borrell (Doctora en Salut Pública, Universitat Pompeu Fabra) i Josep Cabayol (productor executiu del documental).

Val la pena recordar que “La Salut el Negoci de la Vida”, és un projecte de periodisme d’investigació i preventiu, en desenvolupament permanent i format per diferents produccions audiovisuals: Draps Bruts, Pagar per Viure i La Salut el Negoci de la Vida (determinants de la salut), amb una anàlisi exhaustiva de la situació de la salut pública: els determinants socials de la salut, les circumstàncies en les que les persones neixen, creixen, viuen, treballen i envelleixen i les desigualtats en salut (…)

I finalment, també aquest dijous, podeu anar al Casal Jaume Compte de Sants per
debatre amb l’Albano Dante de CafeambLlet i jo mateixa sobre privatitzacions a la sanitat, on també presentarem el llibre Perspectives. (I espero que l’Albano ens pugui ensenyar també el nou CAFEAMBLLET mensual sobre llistes d’espera…)

image

 

Etiquetes: , , , , , , , , , , , , , , ,

La privatització de la sanitat i altres crosses del capital

imageAhir, en nom de Dempeus per la Salut Pública vaig poder estar a Celrà parlant amb Albert Planes de la FOCAP i la ciutadania de Celrà sobre el dret a la salut en perill. El proper dijous estaré amb l’Albano Dante de CafeambLlet, parlant també, com ahir, de privatitzacions, al Casal Jaume Compte de Sants, a Barcelona, presentant Perspectives. (I espero que l’Albano ens pugui ensenyar també el nou CAFEAMBLLET mensual sobre llistes d’espera…) Les dues xerrades formen part de cicles molt interessants sobre l’austericidi que pateix la sanitat, i la seva alternativa, des de diferents angles.

imageEn concret, el proper dijous l’Albano i jo explicarem per què ens varem posar d’acord per denunciar la “dictadura sanitaria” i la seva complicitat en l’intent de desvirtuar i destruir la sanitat pública. Però com ja he tingut oportunitat d’explicar a Celrà i en altres indrets, ni la intenció, ni el programa, ni les maneres tenen res de nou. Cal recordar la història dels darrers trenta anys i estar amatent al que ja s’està maquinant, l’Associació Transatlàntica per al Comerç i la Inversió per seguir destruint la nostra societat (i la nostra sanitat). I cal fer feig d’arguments i raons per poder bastir una alternativa que estigui a l’alçada de la gran ofensiva que estem patint a tot el món occidental, i de manera especialment dolorosa a casa nostra.

imagePer no repetir ni el proper dijous ni aquí arguments propis sobre el Consens de Washington i la TIPP, o els que podeu veure al capítol de l’Albano Dante i meu a Perspectives, faig meu l’anàlisi de Josep Manel Busqueta, del col.lectiu Taifa, al final del seu capítol al llibre col.lectiu El preu de la Salut. A l’apartat dedicat al postconsens de Washington: l’Estat, la crossa del capital, Busqueta diu:

“La sortida de la crisi i la reestructuració del capitalisme que comporta aquest procés és planteja com un veritable saqueig capitalista sobre el conjunt dels drets i patrimoni de la societat. La ideologia que permet consolidar aquest procés s’actualitza, i ara es basa en una reformulació del superat consens de Washington. Si fins ara es tractava d’aconseguir la màxima desregulació a partir de l’acció pública, que permetia aprofundir en els processos de mercantilització i privatització, a partir d’ara la lògica del postconsens de Washington es presenta com un intent de distanciar-se del neoliberalisme clàssic, si més no a escala teòrica i retòrica. Com expliquen Ben Fine i David Hall, la nova cara del neoliberalisme es presenta com un enfocament més favorable a l’estat, contrari a la idea que hi ha un únic model (el del lliure mercat) adaptable a tots els entorns. Ara se sosté que les imperfeccions que presenten tant el mercat com la lògica institucional, ofereixen una base per tal que l’estat, a partir d’una certa intervenció, operi en la direcció de millorar el funcionament dels mercats i la globalització. En definitiva, ara més que mai, és l’estratègia del mercat la que preval amb el màxim suport institucional. L’estat s’allunya i s’evadeix del compromís que té amb la societat per centrar-se a convertir-se en el millor suport del sector privat.

Un cop les privatitzacions fàcils i rendibles ja s’han portat a terme, ara la nova estratègia es basa en un major ús dels recursos i les capacitats de l’estat per incorporar el paper del sector privat en tots aquells àmbits en què fins ara s’havia mostrat contrari a intervenir. En aquest model que s’imposa en l’actualitat, una de les tasques importants que ha d’assumir l’estat és assegurar que la privatització funcioni. Segons Fine i Hall, aquest procés de regular el sector privat de manera suficient i amb èxit pot comportar un esforç més gran del que s’hauria de realitzar en el cas que fos el mateix estat el que assumís tota la gestió, ja que els objectius i les metes de caràcter més general sovint es veuen obstaculitzades per la recerca del benefici privat. Segons la lògica que s’imposa en l’actualitat, després d’un procés de privatització sovint es posa de manifest que els resultats no són els que s’havien promès en relació als nivells d’inversió, la qualitat dels serveis o l’accés als mateixos. Això exigeix que hagi de ser l’estat qui reguli, renegociï els contractes i compensi els exclosos del servei, donat que el subministrament privat es concentra en els sectors rendibles.

Un dels programes estrella d’aquesta nova onada privatitzadora és la que es coneix amb les sigles PPP (partenariat públic-privat). Es tracta de contractes que es fonamenten en la lògica segons la qual el sector públic aporta recursos en forma d’inversió directa com a alternativa als fons públics. El problema bàsic dels PPP —o de qualsevol altra forma de privatització—, tal com reconeixen el mateix FMI o l’OCDE, és que fins i tot en els temps favorables és un mètode més car de finançar que el que ofereix el sector públic mitjançant el crèdit estatal. Aquest cost extra, tal com s’assenyalava anteriorment, l’acaba assumint l’estat, que normalment és el client final dels PPP de serveis públics —com ara hospitals, o escoles— o els usuaris, quan els PPP es basen en el pagament de quotes —com en els casos de les carreteres de peatge o del transport públic, o en alguns models de concessions d’aigua. El finançament privat es converteix finalment en un passiu públic, fet que ha suposat, per exemple, que alguns experts en estadística hagin començat a insistir al Regne Unit, i a altres països, que els PPP apareguin en els balanços del govern.

Quant a l’Estat espanyol, i concretament pel que fa al sector de la sanitat —que és el tema de què s’ocupa aquesta publicació—, la llei 15/97 sobre les noves formes de gestió de la sanitat, permet que la gestió i l’administració dels centres sanitaris pugui ser desenvolupada per qualsevol tipus d’entitat, i que la prestació i gestió dels serveis sanitaris sigui realitzada per entitats amb ànim de lucre. A partir d’aquesta llei, i per part de les diferents comunitats autònomes, s’ha engegat una forta onada privatitzadora. Pel que fa a l’atenció primaria, moltes àrees de salut bàsica del Principat són gestionades per entitats privades (entitats de base associativa), i al País Valencià s’han fet concessions privades per gestionar els centres.

En la dinàmica de privatització dels hospitals hi ha diferents modalitats de contractes que responen a aquesta lògica de partenariat públic-privat. Alguns d’aquests contractes suposen la cessió de la construcció dels edificis a les empreses privades. De la mateixa manera, se cedeix a la iniciativa privada la dotació d’equipaments públics i la contractació de personal no sanitari, però els treballadors sanitaris continuen sent treballadors públics. Aquesta modalitat ha permès l’entrada a la sanitat pública de les grans empreses constructores (ACS, FCC, SACYR, etc.). En l’anomenat «model Alzira», s’afegeix a la gestió privada la contractació del personal sanitari, i també s’hi inclou l’atenció primària i especialitzada. Aquesta modalitat ha beneficiat, sobretot, les grans empreses sanitàries (ADESLAS, ASISA, SANITAS, DKV, etc.).

En aquesta direcció, cal afegir que els models de gestió sanitària del govern balear i valencià han coincidit en la promoció de dos macrocentres hospitalaris: La Fe, a València, i Son Espases, a Palma. Aquests centres pretenen concentrar l’assistència pública de manera que se’n faciliti la privatització parcial. La construcció d’aquests dos centres, a banda de suposar un negoci milionari a les constructores —moltes d’aquestes després també estan vinculades a l’explotació dels serveis perifèrics com els aparcaments—, no ha tingut en compte ni les necessitats dels usuaris ni les dels treballadors. Els centres s’han construït als afores de les ciutats, cosa que en dificulta l’accés. Alhora, els centres antics no han estat substituïts per instal·lacions que puguin continuar l’assistència de proximitat, de manera que barris sencers s’han trobat, d’un dia per l’altre, sense serveis hospitalaris.

Davant d’aquesta realitat que s’imposa més cada dia que passa, cal oposar la màxima resistència. Cada cop queda més clar que la nova modalitat del capitalisme del segle XXI no accepta cap pacte social redistributiu. Sense el mecanisme del crèdit, que permetia l’expansió del capitalisme a costa dels recursos i dels beneficis futurs, el capitalisme actual, altament sobredimensionat, necessita accelerar els mecanismes d’explotació i despossessió per tal d’assegurar-se l’existència. Immersos en aquest atac frontal contra els elements fonamentals que estructuren les nostres societats, cal reaccionar reivindicant la defensa i la consolidació d’allò que és obvi.

Resulta obvi que com a societat no podem acceptar un procés que discrimina l’atenció sanitària que reben les persones en funció de la capacitat econòmica que tenen, com tampoc podem acceptar pensions de misèria per als nostres avis i àvies, ni que els fills dels rics i poderosos aconsegueixin les millors condicions eductives per projectar-se en la societat, mentre els fills de les classes treballadores veuen com l’educació a què tenen accés empitjora cada dia que passa —o desapareix del tot la possibilitat d’accedir-hi per la manca de recursos econòmics que es poden dedicar a l’estudi i a la formació. La defensa d’aquestes obvietats, imprescindibles per bastir una societat, ha de conjugar-se amb tota la resta de reivindicacions laborals i socials. I és a partir d’aquestes reivindicacions que caldrà bastir el programa de mínims que permeti l’articulació d’un moviment ampli, flexible i radical en la proposta de construcció d’una alternativa de societat a la que ens planteja el capitalisme. (…)”

Veure també Punts clau per una sanitat de propietat i provisió pública, universal i de qualitat

 

Etiquetes: , , , , , , , , , ,

Escapa de la BANCA y está en tus MANOS: el nuevo @_cafeambllet en castellano

Ya está aquí, y todavía asombra que Marta y Albano lo hayan conseguido. No se puede distribuir en papel (de momento) por toda la península, pero aquí tienes el PDF en castellano. No dudes en bajártelo, leerlo, reírte o indignarte, y si te parece que vale la pena el trabajo de Albano y Marta, que es necesario que se editen muchos más números como este, o mejores, difunde, comenta y colabora!

http://www.cafeambllet.com/press/wp-content/uploads/2014/04/castellano.pdf

image

De La Marea sobre la implicación ciudadana:

“Además de la distribución prevista en el presupuesto con el que trabajan los editores, grupos de voluntarios se han organizado para repartir la publicación por pueblos y ciudades. “Nos ha sorprendido que ha salido un montón de gente, asambleas y colectivos que se ha ofrecido para repartirlos. Da la sensación como de que hace falta”, señala Dante, que afirma que “el mensaje más fuerte de la revista, que no sale escrito, es el simbolismo que supone que sólo 1.600 ciudadanos, aportando una cantidad baja de dinero, consiguen activar una rotativa que está habitualmente al servicio de los grandes medios”.

Y aunque no entiendas bien el catalán, no te pierdas el emocionante ruido de TAMBOR DE LAS ROTATIVAS!

Para contactar por mail con Albano Dante Fachin: noupaper@gmail.com
Para seguirlo en Twitter: @_cafeambllet
Y en Facebook: cafeambllet
Y para colaborar por PayPal o tranferencia (porque contribuimos entre todas, o se queda con casi todo La Caixa y nos deja a dos velas…)
http://www.cafeambllet.com

 

Etiquetes: ,

El vermut que ens fa més lliures, el d’avui amb @_cafeambllet

Deia Josep Cabayol, de Sicom, fa uns dies a eldiario.es que els grans mitjans de comunicació són propietat del Poder i no només subministren les notícies que els interessen i com els interessen, sinó que volen perpetuar també els seus privilegis i dictar les normes (sempre a favor seu) per les quals s’ha de regir la societat.

Doncs avui l’Albano i la Marta de cafeAMBllet els han donat un ZASCA! en tota la boca… mireu si cal un projecte nou, i si no feia goig la sala de l’Aurea Social on s’ha presentat el mensual que omplirà Catalunya de les notícies que de veritat ens interessen:

image

imageimageimage

Avui, gràcies a la Marta i l’Albano, ens hem cregut més i més que estavem reforçant el pensament crític, que podríem estendre i compartir el que sabíem i els mitjans no volen que es sàpiga, i que podíem aportar a molta gent que no ha creuat la frontera digital, amb el nou cafeambllet que ens presentaven, noves dades per enriquir un debat democràtic que fa tanta falta, i bastir una proposta comuna i plural, informada i amb encert, d’alliberament i de canvi. Com diu en Josep Cabayol, sense el debat lliure de les idees, no hi ha democràcia. I com hem descobert totes plegades fa ben poc, una premsa lliure que treballi per la societat i destapi les corrupcions polítiques, empresarials i de tota mena, és un determinant més de SALUT que cal incorporar als requeriments imprescindibles per poder tenir una vida autònoma, solidària, equilibrada i feliç… Una vida en col.lectiu de persones lliures, lùcides i empoderades, però també tendres i divertides. Com la Marta i l’Albano.

Deia aquest matí la Marta: “Encara que hi hagi dies grisos en els que sembla que tot va massa a poc a poc, el canvi ja ha començat, anem pel bon camí.” Doncs tens raó, Marta, com també la tenia qui llençava una piulada a la xarxa dient que l’Albano, amb la presentació del nou cafeambllet, arrencava rialles i ens enamorava pel projecte. La complicitat a l’Aurea Social no podia ser més gran, i amb gent com la que avui omplia la sala sols es pot anar pel bon camí, i es pot arribar molt lluny. Raons no en falten perquè, com seguia dient en Josep Cabayol, “cal un projecte d’Informació nou. Un projecte sorgit de la ciutadania, sota el control de la ciutadania, és a dir, de tothom i pensat en les necessitats de la ciutadania. Un projecte que deixi en evidència els poders i els impedeixi distribuir les “veritats” prefabricades que tant contribueixen a mantenir l’hegemonia social a favor seu(…)”

Avui totes les persones que hem tingut el privilegi d’assistir a la presentació del cafeambllet mensual, hem tingut molt clar que el vermut més saludable, el que ens ajuda a empoderar-nos, és el que es fa amb cafeambllet. I hem vist també molt clar que amb la Marta i l’Albano feiem un pas més, amb fermesa i encert, cap a una societat millor, de gent més ben informada i més igual, cap a la imprescindible Utopia.

 

Etiquetes:

 
Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 10.092 other followers

%d bloggers like this: