RSS

Tag Archives: Ateneu Roig

#12M-15M Ciutadans rebels

Un reportatge de la periodista, escriptora i blocaire Lali Sandiumenge que avui publica el diari Ara.


La mobilització ciutadana que va arrencar l’any passat no va néixer del no-res. El 15-M ha inspirat molts projectes però també ha potenciat iniciatives anteriors i n’ha après. La batalla social és molt àmplia i té molts fronts oberts: sanitat, habitatge, participació, transports o immigració. Molts catalans han dit prou i defensen els seus drets de protesta en protesta, però també de barri en barri i de blog en blog.

LALI SANDIUMENGE

L’Ateneu Roig de Gràcia està ple de gom a gom. Qui arriba tard, escolta des del carrer, tot i que plovisqueja. A pocs dies del primer aniversari del 15-M, es discuteixen els camins a seguir. A la taula, tres ponents: Javier Toret, de Democràcia Real Ja Barcelona (DRY); Ada Colau, membre de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), i, atrapat al mig, un polític, Alberto Garzón, diputat d’Esquerra Unida. De fons una gran pantalla en què es van reproduint els tuits que es piulen amb el hashtag #caminosderebelion. El debat és presencial i virtual alhora, com el moviment: “#caminosderebelion, perquè no hi ha sortida ni més alternatives”.

Entre el públic, hi ha de tot. Membres de comissions del 15-M i dels ia-ioflautes , joves molt actius a la xarxa, activistes veterans i almenys un altre diputat. El 15-M té aquesta potencialitat: haver unit persones i col·lectius en una plataforma més àmplia, més enllà d’organitzacions clàssiques, i fer que tots se’n sentin part. L’atmosfera és d’entusiasme però inquieta el context repressiu creixent. L’acte s’ha obert recordant els detinguts durant la vaga general que estan en presó preventiva, i s’ha tancat amb una frase de Toret, molt aplaudida i piulada, en referència a les mobilitzacions per l’aniversari: “No hem de demanar permís per ser lliures, serem al carrer i serem invencibles”.

  • stop Adrià Alemany i Ada Colau són les cares més conegudes de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca / CRISTINA CALDERER

  • rebels Celes Sánchez, jubilat de 61 anys, i Quim Cornelles, aturat de 37, són dos veterans de les lluites socials / JORDI PIZARRO

  • ordenata Chris Moya, impulsor de la web Spain Revolution / CRISTINA CALDERER

  • metrome El David i el Manel, que no volen ser coneguts públicament, són dos dels promotors de Memetro / XAVIER BERTRAL

  • iaiaflauta Àngels Martínez Castells, de la plataforma Dempeus / PERE TORDERA

Toret, investigador social malagueny establert a Barcelona, va ser un dels primers que es van apuntar a DRY quan va néixer a Facebook el febrer del 2011. Un any després, assegura que “el 15-M no és un moviment més, és un paradigma nou”. Inspirada per l’ús de les eines digitals de les revoltes àrabs i per la lluita pacífica dels islandesos contra la voracitat del capital, DRY va impulsar la primera manifestació del 15 de maig.

El mèrit de DRY, i després del 15-M, és que va instar a la unió més enllà de les diferències (la plataforma es reclama apartidista i asindical, que no apolítica) i va donar cabuda a tots els malestars. Va qüestionar per primer cop la democràcia consensuada durant la Transició (“En diuen democràcia però no ho és”) i va articular un llenguatge directe i entenedor (“No som mercaderia en mans de polítics i banquers”). Com subratlla Celes Sánchez, un dels iaioflautes més hiperactius, “la gran sorpresa del 15-M va ser el procés de politització de centenars de persones amb una rapidesa brutal”.

Però, com en el cas de la Primavera Àrab, la mobilització no va néixer del no-res. El 15-M ha inspirat molts ciutadans però també ha acollit sota el seu paraigua moviments de protesta i iniciatives socials anteriors. Un exemple d’això és el mateix Ateneu Roig, que es va gestar el 2009 i es va posar en marxa el 2010. “No ens agradava com funcionava el sistema i crèiem que calien punts de trobada en l’àmbit social per canviar les coses”, explica Quim Cornelles, un dels impulsors. La idea era generar un espai de transformació social, participació i democràcia en què la ciutadania fos la protagonista.

Tot i que l’Ateneu Roig és un concepte més que un lloc físic, el seu local al carrer Ciutat Real de Barcelona s’ha convertit en un centre de reunió i reflexió. Els iaioflautes , un grup de jubilats bregats en la lluita antifranquista, d’esquerres i sindicalista, s’hi troben sovint per preparar amb discreció les seves “accions directes”. La primera va ser ocupar una oficina del Banco Santander. Una de les últimes, irrompre a la conselleria que dirigeix Felip Puig. Són una setantena, però els avis rebels , com se’ls anomena ja en anglès, tenen més de 9.500 seguidors a Twitter, han sortit a la premsa internacional i estan creant escola.

Però si es vol buscar un antecedent a l’esperit i les formes del 15-M cal retrocedir cinc anys fins a la manifestació en defensa d’un habitatge digne i contra la bombolla immobiliària que es va celebrar, curiosament, el 14 de maig del 2006 en moltes places espanyoles. Es va convocar anònimament per e-mail i es va difondre via SMS (les xarxes socials encara no havien arribat a Espanya).

“Per a sorpresa de molts activistes tradicionals, hi va anar molta gent, la majoria no polititzada”, recorda Ada Colau, una llicenciada en filosofia de 38 anys que ja era activa en el moviment antiglobalització. D’aquí va sorgir la plataforma V de Vivenda, que va enviar un missatge nou a través d’un nou mitjà. Els seus eslògans tenien la claredat i la frescor que amb el temps tindrien els de DRY: “No tindràs casa en ta puta vida”. Com DRY i les acampades, va apostar per una organització horitzontal, assembleària i per la protesta contínua al carrer. El moviment, a més, es va batejar així en referència a V de Vendetta , el còmic d’Alan Moore, i ja va fer servir la màscara de Guy Fawkes que ara ha popularitzat Anonymous.

Estafa generalitzada

De V de Vivenda va sorgir el 2009 a Barcelona la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), que uneix víctimes del que l’Ada qualifica com “una estafa generalitzada” i persones solidàries. “La PAH va començar a transcendir el novembre del 2010, quan vam organitzar la campanya per aturar els desnonaments. Ho vam gravar en vídeo i ho vam penjar a la xarxa. Es va començar a generar un petit imaginari en visibilitzar el que l’acció col·lectiva pot aconseguir. Però el punt d’inflexió va ser el 15-M, es va produir un encontre perfecte”, subratlla. La lluita està narrada al llibre Vides hipotecades, que Colau ha escrit a quatre mans amb Adrià Alemany, que és economista. Les dades són demolidores: cada dia es produeixen a l’Estat 212 execucions hipotecàries i 159 desnonaments. La PAH n’ha aconseguit aturar dos centenars.

El 15-M va insuflar vida també a Dempeus per la Salut Pública, un col·lectiu creat en temps de Marina Geli per denunciar el camí “privatitzador” del tripartit i que reuneix professionals de la salut, economistes, sindicalistes, acadèmics i associacions de veïns. El 15-M connecta molt amb un dels punts del seu manifest inicial, donar poder a la ciutadania. “De sobte va passar el que semblava molt difícil, que la gent s’atrevís a desafiar i a imposar-se, a posar-se dempeus per defensar el seus drets”, afirma l’exprofessora de política econòmica de la UB i presidenta de Dempeus, Àngels Martínez Castells. El 14 de maig del 2011, van participar en la manifestació unitària contra les retallades del govern Mas, i el 15, en la de DRY. “Quan ens pregunten si som del 15-M, diem que no som ni del 14 ni del 15, sinó del 29″, riu, posant de manifest un tret distintiu d’aquest col·lectiu: servir d’aglutinador i de pont entre les organitzacions convencionals i la rebel·lió ciutadana. “Som apartidaris”, subratlla Martínez Castells. “Intentem dignificar la política dignificant les persones, o al revés”.

El 15-M no només va potenciar iniciatives existents i en va aprendre, també va donar una possibilitat de participació política -ja sigui des del carrer o el ciberespai- a milers de persones que segurament formaven part a les enquestes dels desafectats . Aquest és el cas de Chris Moya, un desenvolupador de programari lliure de 33 anys que quan es van ocupar les places va posar en marxa la plataforma web Spain Revolutionamb un doble objectiu:donar veu a la gent normal i corrent i informar del que passava més enllà del missatge vehiculat per les institucions i els grans mitjans.

El Chris la va muntar aquella nit amb dos amics, Eli Bru i Atre, que, com ell, ja col·laboraven en projectes de cooperació i voluntariat. “Vinc del món de la informàtica pura i dura i no sabia on enfocar aquesta energia”, explica. Ho va saber així que va veure el hashtag #SpainRevolution amb què se seguien a Twitter els esdeveniments de Sol i Catalunya. Van comprar el domini i van donar espai virtual a les acampades i a tothom que no volgués callar. “Ara hi ha moltes plataformes, però vam ser els primers”.

Dels soviets a la xarxa

El clima de participació ciutadana en els afers comuns que va construir el 15-M encara continua. La lluita s’estén i es multiplica de barri en barri i de blog en blog i en molts àmbits sensibles: des de la sanitat, l’ensenyament i el transport a la immigració, com és el cas de la campanya pel tancament dels centres d’internament d’estrangers (CIE). Els seus protagonistes són persones i col·lectius però són sobretot nodes, connexions molt transversals i mòbils, i si alguns se n’han erigit en portaveus respon més a la necessitat dels mitjans de tenir interlocutors que a la seva mateixa dinàmica.

Tampoc és un moviment només de joves. Uneix veterans, com l’Àngels i el Celes, que tenen passat i memòria (ella va ser membre de l’Assemblea de Catalunya i ell diputat català); la generació de la Transició, i la que va néixer després de la Constitució del 1978 i que no s’hi sent representada. “No em sorprèn el que està passant. La lluita estudiantil en què vaig participar a finals dels seixanta i principis dels setanta era molt 15-M, ens organitzàvem en comitès, fèiem tancades…”, subratlla Martínez Castells, que recorda que la frase “Tot el poder per als soviets” de la Revolució d’Octubre no vol dir res més que el poder per a les assemblees.

La història és cíclica però la gran diferència de la revolta que va arrencar al nord d’Àfrica, va seguir a la Mediterrània i s’ha estès als Estats Units és internet i el seu potencial per construir intel·ligències col·lectives de forma viral. “La gent ha après a fer la revolució a la xarxa”, apunta Toret. Encara que sempre s’ha treballat en xarxa, com recorda Celes Sánchez, l’enorme eficàcia dels mitjans socials per connectar i mobilitzar persones s’ha demostrat a Tahrir, Sintagma, la plaça Catalunya o Wall Street. Els iaioflautes van ser de seguida conscients de la seva importància. El Celes es va apuntar a un “curs d’emergència” per aprendre a piular i ara difon des d’un iPad les accions del col·lectiu un cop han començat. Per preparar-les, prefereixen utilitzar els mètodes clandestins d’abans. És la manera d’estalviar-se problemes amb la policia.

Com l’Ateneu Roig, que organitza tallers per ensenyar a usar les eines d’internet per a l’activisme, Chris Moya participa també en iniciatives solidàries per formar col·lectius que no hi tenen accés. Internet, assegura, és clau per donar poder a la ciutadania. Per Martínez Castells, que disposa d’un blog, un dels seus grans poders és que està acostumant la gent a expressar-se sense autocensura. “És una escola d’aprenentatge. Quan vencem la censura personal conquerim quotes de llibertat col·lectives”, considera.

La tecnologia permet també difondre un nou llenguatge de dissidència que juga molt amb la creativitat, l’humor i el sarcasme. Ada Colau i Adrià Alemany ja el van fer servir fa uns anys, quan es van vestir de superherois de V de Vivenda -de groc i negre, a l’estil abella Maia- i van irrompre en els mítings de les eleccions catalanes del 2006. “Que no ens diguin que la solució és construir més, de cases n’hi ha un fotimer!”, va etzibar l’Ada a una Imma Mayol desconcertada. La performance tenia també com a objectiu enregistrar-la i penjar-la al YouTube.

També Memetro, nascut l’any passat com un projecte d’investigació de belles arts, uneix eines digitals i creativitat per denunciar d’una manera simbòlica que els transports públics de Barcelona siguin uns dels més cars d’Europa. El David i el Manel, dos dels promotors, un artista i un educador social, respectivament, de 27 anys, s’aferren fidelment a un discurs: el motiu pel qual molts usuaris no validen el bitllet és perquè pateixen un trastorn de memòria de simptomatologia clara. “Quan entres al metro, et vénen al cap la pujada de tarifes, la crisi, la corrupció política, que el sistema s’està ensorrant…”

Memetro, anomenat així per la fusió de me meto i la pel·lícula Memento , no promou directament la desobediència civil. De fet, està creant una associació que disposarà d’una “caixa de resistència” finançada pels membres per afrontar col·lectivament les multes. Segons els seus càlculs, en tocaria una d’anual per cap. L’objectiu, amb tot, és evitar-les i per això han posat en marxa a través de Twitter un sistema d’alertes ciutadanes de controls als transports que es reflecteixen en un mapa que es pot consultar per mòbil. Un exemple d’avís recent: “#memetroBCN ara 3R + 1S a línia vermella Universitat direcció Hospital de Bellvitge”. R, per revisors; S, per seguretat. Els vigilats són ara els vigilants, són molts i tenen més càmeres.

La xarxa és en gran part responsable dels trets distintius del 15-M: horitzontal, participatiu, descentralitzat. Com a Tahrir, sense líders i sense ideologies. Però la seva força pot ser també la seva feblesa. ¿Pot funcionar un moviment sense estructura i dirigents? L’interrogant i ara, què? que es va plantejar a l’Ateneu Roig té moltes respostes. La més unànime: seguir posant coses en comú, aconseguir petites victòries, vèncer el desànim que res no es pot canviar. La PAH és un exemple que sí, es pot. “Hem demostrat que la mobilització col·lectiva pot canviar les coses si primer ens ho creiem nosaltres”, subratlla l’Ada, que creu que ara el repte principal és pensar com donar continuïtat al moviment més enllà de les places i aposta per alguna forma d’organització, per molt horitzontal que sigui.

La presència d’un polític al debat va desencadenar una discussió necessària: els límits de la confluència (que no convergència , un mot proscrit) entre la rebel·lió ciutadana i les organitzacions clàssiques. Per Quim Cornelles, la confluència enforteix el procés. “Si hi ha un tema cabdal que podria fer confluir la lluita del 99,9% és la defensa de la sanitat pública, perquè ens afecta a tots”, apunta Martínez Castells. Colau defensa que els polítics, si volen canviar les coses, es juguin el tipus en el seu propi terreny. Toret creu que el sistema de partits “impedeix el canvi” i diu que ha arribat l’hora “de la reapropiació de la política per part dels ciutadans sense intermediaris”. La clau és reinventar la democràcia, apunta, i la xarxa ara ho permet.

El blog de Lali Sandiumenge és Guerreros del Teclado

 

Etiquetes: , , , , , , , , ,

Presentación de Reacciona: un éxito de ciudadanía

Contra todo pronóstico por las fechas y las ausencias, nos reunimos más de 250 personas en la Biblioteca Jaume Fuster, convocadas por el Ateneu Roig, para asistir a la presentación del libro Reacciona (ED. Aguilar) en Barcelona. Creo que las personas que allí estuvimos estaremos de acuerdo que fue un acto necesario, un éxito de ciudadanía, un paso imprescindible pleno de lucidez hacia otra narrativa y otro discurso que dé argumentos, fuerza y razones a las izquierdas para reaccionar: para hacer frente a la mentira, corrupción y engaño que está acompañando la descarada piratería del capital al que tanto mercenario a sueldo protege con razones de atrezzo para que siga imparable su camino hacia la destrucción y la barbarie.

publico-reacciona.JPG

En la mesa, Ferran Pedret, por el Ateneu Roig, Rosa Maria Artal, escritora y coordinadora de Reacciona, Lourdes Lucía jurista y presidenta de Attac Madrid, que con quien escribe estas líneas de urgencia, Angels Martínez Castells, economista y fundadora de Dempeus per la Salut Publica .

Ferran Pedret explicó la razón de ser de su asociación y por qué la presentación de un libro como Reacciona es una tarea idónea para una asociación joven, ciudadana que lucha por otros valores de vida y reivindica otro sentido de la cultura, como es el caso del Ateneu Roig.

rosa-m-artal.JPG

Rosa María Artal hizo una amplia panorámica del libro, deteniénose de manera especial en frases destacadas de la aportación de José Luis Sampedro pero también la importancia que científicos como Carlos Martínez y Javier López Facal analicen el papel de la ciencia desde el enfoque que caracteriza todo el libro de Reacciona. Después de hablar un poco de todos los autores y autoras, se centró en su aportación, lamentando el camino hacia la comercialización que han emprendido los medios de comunicación de mayor éxito. Se preguntó si no podían ser incluso responsables de la apatía con la que las personas padecen la ofensiva neoliberal de la crisis.

lourdes-lucia.JPG

Lourdes Lucía trazó un amplio recorrido sobre los tres últimos decenios de nuestra historia, desde el inicio de la oleada privatizadora hasta nuestros días, resaltando la atomización de la insuficiente respuesta ciudadana y la necesidad de unirnos en defensa de otro mundo posible, como sucede, por ejemplo, en América Latina donde los indígenas, hasta ahora invisibles, se están empoderando de su destino.

jaume-pedret-ra-artal-l-lucia-a-martinez-castells.JPG

Finalmente, por mi parte quise resaltar que el libro se inscribe en la gran narrativa que denuncia las desigualdades y el incremento de la explotación desde una perspectiva suficientemente elevada. El trenzado de argumentos desde su raíz hasta el nivel que consiguen algunos autores permite entender la lógica de las privatizaciones, los salarios decrecientes, la precariedad, la conversión de derechos en mercancías, el trueque de valores por precios, como una única dinámina a la que cabe oponer la defensa de la democracia reivindicada en su plenitud (y no para una minoría, como denuncia Stiglitz). Denuncié la falsa culpabilización por quebrar las absurdas normas de un déficit que se incrementa con la financiación de ocupaciones y guerras mientras se recorta en enseñanza, sanidad y salud, y repetí mi llamamiento a las mujeres –en clave de confianza– para que junto con los pueblos hasta ahora invisibles a los que había hecho referencia L.Lucía, y los jóvenes, trencen la necesaria autonomía y solidaridad por un mundo mejor, y para nuestra propia –y necesaria– dignidad.

Al final, Paco Ibañez nos ofreció tres canciones de su repertorio que pusieron un dignísimo broche a la presentación del libro.

pacoibanez2.JPG

votar

 

Etiquetes: , , , ,

 
Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 10.295 other followers

%d bloggers like this: