RSS

Author Archives: angelsmcastells

About angelsmcastells

dona d'esquerres, economista, republicana i moltes coses més...

Sanidad pública menos pública “gracias” a Boi Ruiz

Boi riuEscribe hoy Jéssica Mouzo Quintans en la edición de Catalunya de ElPais que el consejero de Salud de la Generalitat, Boi Ruiz, retaba desafiante a la oposición en el Parlament: “¡Díganme algo que yo haya privatizado!”. Y no sólo reta al Parlament. También tuve oportunidad en 8tv de ver a Boi Ruiz blasonar de su defensa de la sanidad pública, de la ausencia de imputados en sanidad (?), de que la Oficina Antifrau sólo pedía “pequeños retoques”… y de lo contenta que la gente estaba con su gestión!

Boi Ruiz se especializa en cruzar los límites y “quedarse” también con la buena relación y agradecimiento de las personas enfermas hacia quienes les tratan -en circunstancias laborales adversas gracias al señor Ruiz en gran medida- con toda su entrega y buen nivel profesional. Convierte el alivio y respeto de las personas enfermas tratadas en la sanidad pública en aplauso a su gestión. Si antes Pujol era Catalunya (y ahora lo quiere ser Mas), Boi Ruiz es la sanidad. Porque puestos a quedarnos con lo que es de todos, esos señores de Convergencia no se andan con chiquitas en las maniobras de desposesión: Boi Ruiz se apunta en su haber, directamente, la estima de las personas enfermas a los profesionales que las atienden.

Para su arte de trilerío este conseller usa y abusa de los medios de comunicación. Nadie como Boi Ruiz pretende utilizar sus repetidas y melifluas apariciones en radio y televisión para mentir, mientras se hace la víctima incomprendida ante unas cámaras que, a su pesar, no le “quieren” nada y dejan filtrar su hipocresía de gran devastador… Y ahora cuenta la periodista cómo Boi Ruiz llevó su ya usadísimo “yo no he sido” ante el Parlament, negando la privatización sanitaria global de la que se le acusa por todas partes menos por una: la que se beneficia de sus atropellos. Y si bien es cierto que Boi Ruiz, al frente de su conselleria, no ha “vendido” (que se sepa) nada a entes privados, ni los pacientes tienen que pagar (REPAGAR) en el momento de ser atendidos en un centro público, las empresas privadas sí tienen cada vez más peso en el sector público a través de dos grandes eufemismos: la externalización de servicios y las alianzas estratégicas.

Y sigue: “La cúpula de Salud puso sobre la mesa desde el inicio de la legislatura un cambio de modelo del sistema sanitario. Dos informes de la consultora PriceWaterHouse Coopers (PWC) a petición del Departamento dibujaban la hoja de ruta del equipo de Boi Ruiz: el primero pasaba por trocear el Instituto Catalán de la Salud en una veintena de empresas abiertas al capital privado. El segundo sugería dejar en manos de entes con afán de lucro a 18 hospitales de la red pública propiedad de fundaciones y consorcios, y subastar 30 laboratorios y las ambulancias.”

MÁS INFORMACIÓN

Catalunya ultima un plan para vender datos de la sanidad pública
100.000 catalanes reclaman la devolución del euro por receta
Los hospitales del ICS derivan este año 2.500 operaciones a la privada
Salud externaliza parte del servicio de alergias de Girona
Salud privatiza la atención oftalmológica de 126.000 personas del Baix Llobregat
PWC recomendaba hacer esta transición a través de las llamadas alianzas estratégicas —acuerdos entre hospitales independientemente de su titularidad, para transferirse la gestión de servicios—.

imageCon la excusa de la falta de recursos, los centros sanitarios también podían externalizar algunas actividades a empresas privadas a través de concursos públicos o por adjudicación directa. Al final, fueron más los intentos que los hechos consumados de entrada de capital privado en la sanidad pública. La presión social frenó el desmantelamiento del ICS y tiró atrás los proyectos sanitarios más controvertidos.

VISC+. El plan de vender datos sanitarios anónimos está a punto de activarse pero poco tiene que ver con su génesis. Salud pretendía sacar a concurso la gestión del VISC+ por 25 millones de euros durante ocho años. Sin embargo, por esa presión social, Salud descartó el concurso, asumió toda la gestión del VISC+ y redujo la venta, en una primera fase, sólo a entes públicos. En la segunda podrán entrar empresas privadas.

Privatización CAP. Uno de los grandes conflictos surgió cuando Salud sacó a concurso la gestión de varios centros de atención primaria (CAP). El ICS controla el 80% de ellos, pero el otro 20% depende de consorcios públicos, fundaciones privadas y entidades de base asociativa gestionadas por los sanitarios. La adjudicación del CAP de L’Escala a EULEN, una empresa ajena a la atención sanitaria directa, levantó todas las alarmas de privatización. Se impugnó la licitación y Salud frenó los concursos de otros 20 CAP.

Euro por receta. Seis meses duró la medida por la que Salud obligaba a pagar un euro por cada receta dispensada. El Constitucional la declaró inconstitucional. La recaudación fue, según Salud, de 45,7 millones de euros. Unos 100.000 catalanes ya han reclamado la devolución de la tasa.

Derivaciones. Para reducir listas de espera, Salud optó por derivar pacientes a otros centros de la red pública, en la que desde 2012 están tres hospitales propiedad de la compañía privada, IDC Salud. Sólo en 2014, el Departamento derivó 16.253 pacientes, casi el 50% de ellos a estos tres centros.

Convenio Clínic-Sagrat Cor. Un acuerdo entre el Clínic y el Sagrat Cor, de IDC Salud, permitió que el primero cediese pacientes de traumatología al segundo e incluso médicos que iban a operar directamente a las instalaciones del Sagrat Cor para reducir lista de espera. El proyecto se paralizó después de que los médicos se posicionasen en contra de estas prácticas.

Oftalmología en Viladecans. Salud derivó a más de 126.600 pacientes de oftalmología del hospital de Viladecans (ICS) al de Sant Boi, de una orden religiosa. Estos pacientes serían atendidos en el Instituto Catalán de la Retina (ICR), de titularidad privada, que mantiene acuerdos de colaboración con el de Sant Boi.

Alergología en el Trueta. El proyecto CIMS permitió que Salud externalizase parte del servicio de alergología del Josep Trueta a una empresa privada a través de un concurso licitado por el IAS. Sindicatos y alergólogos denuncian que con este movimiento, el Trueta amortizó una de sus dos plazas de alergología.

 
Deixa un comentari

Posted by a 2 agost 2015 in Salut

 

Etiquetes: , , , , , ,

La història que no volem entendre, ben explicada per Josep Fontana

Vist a La Lamentable gràcies a l’esment que en fa Josep Cabayol en el seu article d’avui a Sentit Crític (el text de Cabayol el penso compartir, comentat, en pocs dies). De moment, una nova lliçó de Josep Fontana, a qui mai agraïrem prou que escrigui com ho fa:

image

LA LÒGICA DEL CAMP DE CONCENTRACIÓ

Per Josep Fontana

He llegit darrerament una sèrie de noves investigacions sobre l’holocaust i els camps de concentració, entre les quals destaca el gran llibre de Nikolaus Wachsmann KL, i m’he adonat que, com la majoria de la gent, era víctima de l’error de pensar que els camps eren un lloc d’extermini. No ho eren, sinó organitzacions industrials gestionades amb uns criteris econòmics peculiars, però ben racionals en el que fa referència a la maximització dels beneficis.

En realitat tot el sistema de dominació nazi estava pensat d’acord amb aquests principis. L’ocupació de territoris a l’est, a Polònia i a Rússia, era organitzada per maximitzar la producció d’aliments que havien de servir per proveir els exèrcits alemanys. De la mateixa manera, els més de set milions de presoners i treballadors forçats estrangers que hi havia al Reich eren dedicats a produir. Quan, en acabar la guerra, els polonesos que treballaven als camps alemanys van tornar al seu país, no quedava ningú per cultivar la terra, de manera que els aliats es van veure forçats a fer-hi treballar els presoners de guerra per pal·liar la fam.

Tot, fins la pròpia aniquilació dels jueus, estava pensat amb criteris de rendibilitat. El protocol de la conferència de Wannsee de 20 de gener de 1942, que planejava l’eliminació final dels jueus d’Europa, preveia que onze milions de jueus havien de ser evacuats cap a un est indefinit, a Rússia o més enllà. Conduïts en grans columnes, separats per sexes, se’ls portaria a construir carreteres. “No hi ha dubte –afegia el protocol- que es perdrà una gran proporció d’ells com a conseqüència d’una selecció natural. Els que quedin necessitaran un tractament adequat, perquè sens dubte representen la part més resistent, i amb el seu alliberament es podrien transformar en el germen d’una resurrecció jueva (proves d’això les dóna la història)”.

Però la millor mostra de la racionalitat econòmica la tenim en els grans camps de concentració, on, segons els càlculs de Wachsmann, han mort 1.700.000 persones (menys de la tercera part dels sis milions de víctimes de l’holocaust). El secret de la seva rendibilitat consistia en utilitzar fins al seu esgotament uns treballadors que costaven molt poc en termes de manteniment i que eren exterminats quan deixaven de ser útils, igual com ho eren la major part dels fills de les treballadores acollits a les guarderies de les fàbriques. Eliminar els costos improductius garantia una elevada competitivitat.

Auschwitz-Birkenau era l’exemple més representatiu de l’holocaust industrial. Constava de tres unitats: Auschwitz I era un centre de producció industrial amb tallers de les SS i d’indústries d’armament (però també era un centre d’experiments mèdics, on professors universitaris practicaven la vivisecció); Auschwitz II Birkenau era el gran camp d’extermini i Auschwitz III Monowitz, el que proporcionava treball a la gran fàbrica de cautxú sintètic de les IG Farben. Hi havia a més un sistema d’uns cinquanta camps auxiliars estesos per Silèsia, amb granges, mines de carbó, pedreres, piscifactories … La vida activa dels treballadors-esclaus d’aquest sistema industrial era curta, ja que acabava quan deixaven de rendir adequadament i se’ls enviava a Birkenau per a la seva liquidació. Dels 1.700.000 morts del conjunt del sistema concentracionari Auschwitz en va aportar 1.100.000.

Algú potser s’estranyi que faci aquestes consideracions en un espai destinat a reflexionar sobre qüestions que fan referència al món en què vivim. Però és que aquestes lectures m’han fet pensar en les similituds que hi ha entre la lògica dels camps de concentració i les normes de les polítiques d’austeritat que se’ns estan imposant. Els fonaments són els mateixos: minimitzar els costos del treball i eliminar el malbaratament de recursos que significa mantenir els que no estan en condicions de seguir produint. La reducció dels costos salarials s’ha aconseguit amb una mesura genial, com és la “flexibilització de l’ocupació”, que en deixar els treballadors indefensos davant de l’atur, estalvia als empresaris aquelles molèsties que abans causaven les disputes pel salari just (quin sentit té parlar de “salari mínim” quan hi ha contractes de 0 hores?).

La part de l’eliminació dels que ja no són productius es va realitzant discretament amb la reducció de les pensions. És un procediment més lent, que segurament millorarà en eficàcia en el futur (amb el copagament dels medicaments, per exemple), però és molt més net que cremar-los al forn. Per acabar-se d’assemblar a l’original, podem veure que als creditors alemanys actuals no els manca respecte dels europeus del sud aquella mateixa convicció de superioritat racial que feia dir a Goebbels que els polonesos “són més aviat animals que humans”.

Em preocupa veure el que està passant al camp de concentració en què s’ha convertit Grècia, perquè, tenint en compte la situació d’aquest país nostre, on el volum del deute públic està entorn del 99 per cent del PIB (tenim ara 300.000 milions més de deute que quan Rajoy va arribar al poder), el que pot passar, si pugen els baixos tipus d’interès actuals que permeten atendre’l sense massa problemes, seria senzillament un desastre.

Potser és per això que, en una mateixa setmana, el FMI i el senyor Luis de Linde, governador del Banc d’Espanya, ens han donat la mateixa mena de consells. On el FMI demanava reduir els salaris (abaratint l’acomiadament) i limitar el nostres costos de manteniment (apujant l’IVA i reduint l’aportació de l’estat en educació i sanitat), el senyor Luis de Linde, endut d’entusiasme, ha anat encara més enllà, demanant una nova reforma laboral (que més drets poden prendre encara als treballadors?) i avisant-nos que no ens fem il·lusions que ens seguiran mantenint amb les pensions quan siguem vells.

No és encara ben bé com al camp de concentració, però a mesura que n’aprenen ho fan cada vegada millor.

 
 

Etiquetes: ,

Carta oberta al futur diputat Lluis Llach

Manifestacio-Marea-Blanca-Lleida-MareaBlancaLL_EDIIMA20141130_0002_3

Benvolgut Lluís Llach:

El més segur és que el proper 27S vostè es converteixi en diputat al Parlament de Catalunya. Com hem vist aquests dies això implica que vostè haurà de votar a favor de fer president de la Generalitat a Artur Mas i Gavarró. Els camins a Ítaca són inescrutables i, per això, l’objectiu d’aquesta carta no és discutir sobre quina és la millor manera de fer la travessia. L’objectiu és explicar-li una cosa que està passant a Lleida. Una cosa senzilla, potser menor, davant del que significa un viatge tan èpic. Vull parlar-li del consorci sanitari de Lleida impulsat per l’actual govern i contra el qual lluiten –fa prop de dos anys– milers de persones. Li vull explicar tot això a vostè perquè, possiblement, com a diputat, haurà de pronunciar-se.

Com segurament sabrà, al llarg d’aquests últims anys el conseller Boi Ruiz –antic cap de la patronal privada de sanitat– ha pres decisions que han suposat un veritable retrocés en el caràcter públic del nostre sistema sanitari. Probablement alguns dels seus companys de llista li hagin explicat que això ha estat “inevitable” i que és culpa de “l’espoli fiscal” (el de Madrid, perquè de l’altre, del que porta els diners cap a Andorra i no cap a Ítaca, els seus companys de llista no solen parlar).

La cosa és que Boi Ruiz porta prop de dos anys intentant fer un consorci sanitari a Lleida. Molt resumit, això vol dir que el que es busca és integrar els equipaments de l’Institut Català de la Salut (ICS) –entitat proveïdora de serveis sanitaris pura i totalment pública– a d’altres formes de gestió subjectes al dret privat. Això vol dir que l’ICS es diluiria en un consorci més ampli també subjecte al dret privat. Això permetrà fer activitat privada als centres públics, gestió privada indirecta dels recursos públics i escapar dels organismes de control públic sobre aquesta gestió.

És probable que alguns companys de la seva llista també li hagin dit que això del Consorci de Lleida és imprescindible, que “no hi ha alternativa” (T.I.N.A.) i que tot plegat és culpa de “l’ofec financer que pateix Catalunya”. Però deixi’m donar-li dues dades que potser li són útils com a futur diputat:

1) La creació d’aquest consorci no s’explica per la manca de diners ja que la seva posada en marxa no suposarà cap estalvi. Al contrari: és un fet provat que la forma consorciada que tant agrada als seus companys de llista de Convergència és una porta oberta a l’opacitat, la corrupció i el descontrol en la gestió sanitària. Més de 20 informes de la Sindicatura de Comptes i la mateixa Oficina Antifrau ho deixen totalment clar: milions d’euros públics han desaparegut gràcies a consorcis com el que Boi Ruiz vol impulsar a Lleida. Per tant, l’experiència ens dicta que els consorcis, lluny d’estalviar, surten cars i enriqueixen els de sempre.

2) La idea de fer consorcis sanitaris per substituir l’ICS no té com a objectiu construir “estructures d’estat” ni treballar per “un país nou”. El pla ha estat perfectament dissenyat a les oficines de la consultora PWC al servei del conglomerat sanitari privat a qui l’existència de l’ICS –i de la sanitat pública en general– li suposa una molèstia que cal eliminar. Així, La Caixa proposa, PWC disposa i Boi Ruiz executa. (Si no coneix PWC, faci click aquí i vegi de qui estem parlant).

imagePer què li explico tot això a vostè? Veurà: des de fa prop dos anys milers de persones d’arreu de Catalunya es manifesten i es mobilitzen –al carrer, als centres de treball, a les escoles, a les associacions de veïns, sota la pluja– contra aquest atac a la sanitat pública del nostre país. S’han recollit 38.000 signatures –una a una, carrer a carrer– i tot per defensar els nostres hospitals davant les grans corporacions que volen fer negoci a costa de la salut del poble . Tota aquesta mobilització va aconseguir que el govern hagués d’aturar el projecte momentàniament. Va costar molt, entre d’altres coses, perquè per alguns dels seus companys de llista, carregar-se l’ICS és molt més important que el mateix “procés”.

Quan ERC va cedir a la pressió del carrer i va votar en contra de la creació del consorci de Lleida Artur Mas ho va deixar molt clar: “Hi ha un acord […] que parla d’estabilitat fins al moment de convocar, i jo alguna queixa tinc, perquè es perden algunes votacions”. I va afegir que “previsiblement” les eleccions del 27S es convocarien “si no canvia res”. És a dir: si no puc imposar el meu model de país, no hi ha país. Sona una mica a xantatge, no?

Marea Blanca Lleida 2Sigui com sigui, la lògica pre-electoral es va imposar i finalment el passat dimecres Convergència va acceptar aturar el consorci… fins la propera legislatura. “Serà el pròxim Govern escollit el 27-S el que prengui la decisió final, han confirmat fonts del departament que lidera Boi Ruiz”.

És per això que li escric aquesta carta. Vostè, molt probablement, serà diputat i haurà de prendre “la decisió final” sobre el consorci sanitari de Lleida. Haurà d’aixecar la mà i votar a favor, en contra o abstenir-se. Només tindrà aquestes tres opcions. Amb aquesta carta volia, simplement, oferir-li una mica de context sobre el tema perquè ho tingués en compte a l’hora de prendre la decisió. Com li he dit al principi, crec que ningú té un mapa del tot fiable sobre com arribar a Ítaca, però tots hauríem de tenir clar quines dreceres NO es poden agafar.

Ben cordialment… i salut

Albano Dante Fachin

PD: VÍDEO: «Primer independència i després lluita de classes és fer trampa»

 
26 comentaris

Posted by a 28 juliol 2015 in Ciutadania/Política, Salut

 

Josep Fontana: “Jo penso en aquesta cosa tan elemental com és la gent”

Llegia l’entrevista d’Andreu Barnils a Josep Fontana i m’havia d’esforçar per recordar els bon resultats que a vegades en resulten d’una situació difícil, tot i el pessimisme de la intel.ligència que sembla instal.lar-se a la política… quan encara es permet fer-se evident i visible. Crec que ve a tomb aquesta reflexió pel to del diàleg publicat a Vilaweb, per les notícies que ens sobten cada dia, i perquè el mateix pas del temps -en una carrera contra-rellotge i contra un clima inclement- no sembla anar a favor d’anar reforçant la fonamentació de massa alegria… Caldrà més que mai l’optimisme de la voluntat i, si és possible, anivellar alguns egos desafinats per anar fent camí i treure pals a les rodes. Fontana ens pot servir també d’exemple en això, i sobre tot en honestedat i humanitat. Cal recordar, sobre tot, i com idea-guia, una de les frases que de passada deixa anar Fontana a la conversa, però que en aquest post m’he permès ressaltar al màxim. De fet, és la que poso com a títol, substituint l’original.

image

Ens diu Andreu Barnils que Josep Fontana (1931) és un dels historiadors catalans més prolífics i llegits. (Jo hi afegiria que també de més prestigi i un dels homes savis de Catalunya.) Més de quinze llibres escrits, doctor en lletres per la Universitat de Barcelona i deixeble de tres grans historiadors: Pierre Vilar, Ferran Soldevila i Jaume Vicens i Vives, de qui fou ajudant. La seva història de Catalunya, La formació d’una identitat (Eumo Editorial) ha estat un dels llibres de l’any. Políticament molt implicat, i referent de molta gent d’esquerres, Fontana va anar a les llistes d’Ada Colau a les darreres eleccions municipals. En aquest entrevista l’historiador informa que el 27-S no té intenció de presentar-se per cap llista i que no pensa fer campanya per cap dels partits. Fontana és dels que creu que cap partit espanyol s’avindrà mai a negociar una independència, però tampoc veu gens clar el full de ruta unilateral plantejat fins ara. I se li nota que està més aviat molest per tot plegat.

Josep Fontana: ‘Els que parlen de federalisme, quina credibilitat tenen?

Josep-Fontana_ARAIMA20111217_0069_20—Com veieu la llista de Junts pel Sí?
—La llista del Sí el problema que té és que no se sap de què va la història. Hi ha dues realitats. Una és la continuïtat del post pujolisme, amb el senyor Mas al davant una altra vegada. Ha estat una jugada molt hàbil, perquè si hagués anat amb Convergència és evident que s’enfonsava. Per tant, aquí, si totes les històries de la desconnexió amb l’estat fallen, doncs seguirà havent-hi un govern del senyor Artur Mas. I la segona és què passa amb tot aquest entusiasme que s’ha sabut crear. I que té per mi uns elements que el fan pràcticament incomprensible. Realment hi ha algú que creu que per aquest camí es pot aconseguir una separació? En vuit mesos? No coneixen què hi ha a l’altra banda? No saben amb qui s’han de jugar els calers? La feina d’anar aconseguint coses i nivells autogovern ja és prou difícil. De la concessió d’un estatut que havia de ser l’inici d’una nova etapa, en realitat s’ha fet marxa enrere amb el procés de recentralització. Essent així, algú creu que ho hem de fer així? I sents coses que et produeixen estupefacció: si fem una votació que tingui uns grans resultats, aleshores Europa… Europa està disposada a què li creïn un problema? Però si la UEFA amenaça el camp del Barça per les banderes!

—D’aquesta llista, com interpreta el moviment de Raül Romeva. Li sembla bé, malament?
—No ho sé. No ho veig de cap manera. De tota manera, crec que ell mateix no ho sap. Acaba de dir que el Mas no ha de ser…Per què es creia que el cridaven?

—Parlem de la segona llista: Catalunya Sí que es pot.
—No se sap què serà això. En principi no es veu que hi hagi gran cosa al darrere, per ara. Una cosa era una mobilització de caràcter urbà, com a les municipals. Sí crec que les municipals era el terreny més fàcil per a poder assaltar el sistema, perquè és un lloc que els que creen opinió tenen menys importància, i el contacte directe amb els veïns és més fàcil. A escala del país és molt més difícil que es doni. I sembla que aquí només s’està pensant en el vot de la ciutat de Barcelona.

—Vostè va anar a llistes amb Ada Colau.
—Un dels últims, sí. I no em va fer res. Creia que pitjor que Trias i companyia no ho podrien fer.

—I ara, anirà a la llista de Catalunya Sí Que es Pot?
—No m’ho han demanat. I no. No aniria a cap altra llista. I no per desaprovació. Però ara hi ha un garbuix considerable. Queden setmanes, només, però poden passar coses, que vés a saber com canvia tot l’escenari.

—Com creu que els hi anirà?
—No ho sé. A mi la transposició del panorama municipal al general em sembla una cosa molt difícil d’aconseguir. Depèn de quines cordes són capaços de tocar. Però no sé què faran. Ni el suport que tindran.

—I a ICV com els veu? Han fet com CiU, desaparèixer rere unes altres sigles.
—Aquest era un protagonista important quan va arribar la transició. Aquí l’important era el PSUC, que era una altra cosa. Això va desaparèixer, ho van sacrificar. S’ha intentat treure el cap com han pogut. L’opció que han fet de sumar-se a forces socials emergents no crec que sigui una mala opció. Respecte del que haurien aconseguit anant sols, no és mala opció. No hi tenien res a fer a la llista del si. Era el seu suïcidi final. La llista del sí, que vol dir la política del Boi Ruiz? No fotem conya.

—Rabell, bon candidat?
—La idea d’entrar en contacte amb les associacions de veïns no és una mala idea. No sembla que la llista estigui acabada

—Procés Constituent. Algun comentari?
—No. Crec que és una situació´d’una confusió extrema. Hi ha desestructuració dels partits que controlaven la situació.

—Pablo Iglesias li genera confiança?
—A mi no em genera confiança ningú. Aquesta és la primera. I d’Iglesias s’oblida que el seu origen no és tant el 15M, sinó els pactes a la política gallega. On va tenir relació amb aquests nuclis de moviments socials. Quan els polítics d’esquerres s’han desacreditat d’una manera miserable, Iglesias ha vist el que venia a sobre i vol aprofitar aquest filó.

—Queda la CUP
—La CUP té un avantatge de cara a tothom: són gent que se sap que són honestos i coherents. Això també té problemes, com és lògic. Avui he vist el David Fernández a la televisió i deia clarament que el que els ha separat de la llista del sí és que ells tenen clar la independència i la lluita de classes. I que no volen creure que primer una cosa, i després l’altra. No volen creure primer independència, i després en parlarem. Hi ha coses de la CUP que aprecio prou: són joves i tenen credibilitat. Per altra banda tenen un programa del tot o res que els farà anar guanyant vots. I seguiran essent un element pertorbador si conserven aquesta consciència, que l’element social també hi és.

—Com ho faria vostè personalment?
—No em toca fer-ho. No tinc receptes. No sé què passarà el 27-S. Inclosa l’abstenció. Si maregem massa segons quin personal… Jo penso en aquesta cosa elemental que és la gent. Que quan es posen d’acord, surten al carrer. Jo no sé què faran amb aquest garbuix que se’ls presenta ara. Molt em temo que els resultats sigui tan desgavellats, que no se sàpiga ben bé que es podrà fer.

—Que no es pugui formar govern?
—Govern sí que podran formar. Veurem com s’entenen dins. Però la capacitat que tindran de presentar-se i dir que tenen el poble al darrere amb el 99% de la població…Es farà bastant difícil.

—Mentre hi hagi més del 50% del vot.
—Si hi hagués alguna cosa que tingués la unanimitat que tenia l’SNP potser sí. Però no veig que el senyor Mas sigui això. Si hagués hagut realment alguna cosa que haguera permès pensar en un procés…

—No hi veieu solucions.
—En primer lloc, esperar que els altres et deixaran marxar és inconcebible. Estan disposats a tornar-se a armar per liquidar això quan calgui. Com vols que deixin escapar la millor vaca del ramat? Així com així? No els hi perdonaria ningú. I si s’acaba aquesta vaca, després ve el País Basc. Precisament com que saben que això no passarà de retòrica, doncs en realitat s’ho prenen amb aquesta tranquil·litat.

—Què creu que passarà el 27-S?
—El més probable és que guanyí la llista del sí. I després què? No hi ha resposta. Després no està gens clar. Només hi ha dos camins: la força i la negociació. De força, no en tenim. I de negociació jo penso, per experiència històrica i coneixement de l’estat espanyol, que cap partit arribarà a Madrid i formarà un govern que negociés una secessió. Per què ho hauria de fer?

—Doncs hi ha gent que creu Pablo Iglesias ho permetrà.
—Pablo Iglesias diu que ell respecta el dret de decidir, i després parlem-ne. I parlem-ne….I els que parlen de federalisme, quina credibilitat tenen? No fotem conya. Ja ens van enganyar prou amb un estatut tarat. L’únic principi polític que jo tinc és que resignar-se no és acceptable. Hi ha una situació que no és tolerable. I per tant, s’ha de tirar endavant i fer el que s’hagi de fer. S’ha de lluitar, s’ha de desobeir. Però plantejar-se objectius racionals: no anar a què et fotin una hòstia. Aquí m’agradaria saber si els que han muntat la idea de 8 mesos i independència se la creuen, o no se la creuen. No ho sé. Però jo no me la puc creure. Fa cinc-cents anys que estem amb aquestes conyes. I sembla que quan guanyem una mica, ens foten una garrotada. Hi ha coses que estant clares: la revolta de Sanjurjo de 1932 es fa, i això ho ha explicat gent que estaven a dintre, fonamentalment contra l’Estatut de Catalunya. La guerra civil en una gran mesura es fa, entre més coses, contra la continuïtat de res que s’assembli a l’autogovern a Catalunya. I així estem. I pensar que si nosaltres som bons i sortim al carrer i ens diran té, dóna’ls-hi, que són bons nois, no és creïble.

—Escoltant-lo penso: no hi ha solució. No podrem marxar mai d’Espanya.
—Per ara, no. Per l’any que ve, no. Això està clar. Hi ha d’haver una correlació de forces que ens ajudi. Per ara no tenim els avions nord-americans que vindran a bombardejar les tropes espanyoles si ens envaeixen. No els tenim. Per exemple. En el curt termini, no ens en podrem sortir mai. El que sembla il·lícit és que algú et digui que ja ens ho podem jugar tot perquè en vuit mesos està guanyat. I no cal que us preocupeu, perquè amb això tot es resoldrà: l’ensenyament, la sanitat. Vale vale. Què vol dir una independència? Està previst com es posaran les duanes a les fronteres? Això s’ha de començar a negociar. Hi ha algun pacte de negociació fet per parlar d’un règim transitori de circulació de mercaderies? Aquí mentre no hàgim convençut perquè ens donin suport la Caixa, Banc de Sabadell, la SEAT, està una mica difícil.

—Ja ens aniran a favor, si guanyem. No pateixi.
—Ah, doncs molt bé.

—Haha!
—Mira. No sé què passarà. Però veig que hi haurà força fragmentació. La CUP tindrà uns guanys que s’ha guanyat per ser conseqüent. Per exemple, no comprar la carta a qualsevol preu. I han dit no a la llista. Això els donarà guanys. També crec que efectivament la llista del Junts pel Sí pot guanyar. I un cop hagi guanyat no té gran cosa més a fer que organitzar desfilades.

—Perdoni que insisteixi: quan vostè tingui el vot decidit no m’ho dirà, ara a l’agost?
—No. Però jo no faré cap campanya per ningú.

—A Barcelona va fer-ho.
—Però era una cosa totalment diferent. Un dels arguments que utilitzava en el cas de Barcelona era que l’equip anava pura i simplement a guanyar l’ajuntament. No com els altres partits organitzats que anaven pensant a guanyar l’ajuntament com un element per finançar les seves organitzacions. Com feia Trias amb Convergència. I per tant era una cosa diferent.I vaig pensar que eren els més preparats per ocupar-se dels problemes dels ciutadans. I fan bé, si no es barregen amb cap altra cosa. I a mi, que treguin el bust del Joan Carles em sembla perfectament bé. Em resulta profundament simpàtic.

—De fet, Joan Carles tampoc era el cap d’estat.
—De fet, què hi pinta, el cap d’estat aquest?

 
 

Etiquetes: ,

@AlbanoDante76 : una altra manera de dir les coses i fer política

Aquest matí han fet a Albano Dante, cap de llista de Podem Catalunya, aquesta entrevista a Catalunya Ràdio:

Albano Dante Fachin: ‘S’haurà de negociar amb l’estat espanyol i no serà fàcil, ni curt’.

http://www.ccma.cat/audio/embed/889449

A la web l’han presentat així: “El candidat de Podem a les eleccions del 27-S, Albano Dante Fachin, ha afirmat, en una entrevista a “El matí de Catalunya Ràdio”, que “s’haurà de negociar amb l’estat espanyol una sortida a la situació de Catalunya. Com es farà aquesta negociació?, quan durarà?”.

De fet, com podran sentir, Albano Dante considera “un engany” prometre la independència d’aquí 9 mesos i ha recordat a Josep Fontana en el sentit de que comparteix la seva opinió de que estem en d’un procés que no serà fàcil, ni curt. El dirigent de Podem ha afegit que “la convocatòria de les plebiscitàries crea bàndols, i tot i que Brassens ja ens va dir fa temps que “no hay mayor pecado que no seguir al abanderado” confessa que a ell li fa mandra seguir els abanderats, sobretot quan el seu objectiu és aprofitar la situació per guanyar vots i mantenir-se al poder.

imageAlbano Dante en aquests darrers mesos ha recorregut tot Catalunya i ha estat amb milers de persones que fan Podem, des dels cercles, des dels territoris… Gent que han tornat a viure la política i a sentir-se protagonistes… i constata una posició aclaparadorament majoritària a favor del dret a decidir, un reconeixement profund de que Catalunya és un subjecte polític del que participa més del 70% de la població, amb una riquesa enorme de matisos… Per això lamenta la manera en que després arriba Artur Mas i de manera electoralista i irresponsable es permeti el luxe de dir que si no s’està amb ell, s’és cómplice de Rajoy, per no mencionar al conseller Homs parlant de l’època franquista… Tot plegat sembla demostrar una irresponsabilitat màxima i d’un menyspreu per una societat catalana rica i plural, amb diversitat de posicions polítiques molt respectables, totes elles a favor d’una Catalunya millor, que no poden menystenir-se dient que si no s’està amb Mas, s’està amb Rajoy.

És un exercici d’amnèsia que se li pot girar en contra que Mas oblidi que qui porta 3 dècades de la maneta del PP. És el seu partit el que va pactar la reforma laboral amb el PP, i que amb el PP i el PSOE han votat a favor de les propostes que ja es van endavantant del TTIP.

Conec molt bé Albano Dante, i sé que està realment preocupat pel carreró sense sortida on ens ha ficat Convergència i el PP, i com diu a l’entrevista, mentre s’eternitza el debat i passen els mesos (i ja portem dos anys) la gent treballadora estem perdent drets a tota velocitat. I aquest saqueig de drets i serveis públics queda amagat.

Una de les conclusions que en treu Albano a l’entrevista de Cat.ràdio és que si el “anem a totes” no s’aconsegueix, no sols hauria de ser Romeva qui no prengrès l’acta de diputat: hauríen de dimitir des d’ell fins a Josep Guardiola, passant, naturalment, per Artur Mas i tota la resta de la llista…

Coses que s’han quedat en el tinter…

image Segurament a l’Albano li haguès agradat incidir més en que Podem és una organització política compromesa amb el dret a decidir i amb l’autodeterminació dels pobles, compromesa amb la lluita per l’autogovern de Catalunya i pel seu reconeixement com a subjecte polític. Com li he sentit explicar en altres ocasions, tant l’Albano com la Marta Sibina, la seva companya, porten anys lluitant en defensa de la sanitat pública i han coincidit amb grans companys de lluita obertament independentistes, o federalistes, o anarquistes… i això no ha estat cap impediment per lluitar plegats. No es pot dubtar del compromís de la CUP en defensa de la sanitat pública, ni de gent de l’ANC de veritat compromesa amb el que és públic, i fins i tot de gent d’ERC… I amb tota aquesta gent que defensa els serveis públics i un futur millor per Catalunya, m’explicava l’Albano que s’hi ha de lluitar plegats per conformar una majoria social que treballi per la justícia per als que més la necessiten, per l’equitat i la dignitat, i per l’autogovern de Catalunya.

L’Albano Dante sap que el 28S, al matí, es podran començar a fer coses magnífiques per Catalunya com iniciar una auditoria ciutadana del deute (saber què és deu, perquè es deu i a qui es deu). I revertir la privatitació de serveis públics (P.ej: els consorcis de Lleida, VISC+, etc) I fins i tot declarar Catalunya zona lliure del TTIP… Seria el primer parlament d’Europa en plantar cara a aquesta amenaça REAL de la sobirania que mai podrà ser-ho de veritat si guanya la llista de Mas.

 
1 comentari

Posted by a 23 juliol 2015 in Ciutadania/Política

 

Etiquetes:

Josep Ramoneda alerta dels perills d’ “anar a totes”

imageMés opinions que van sortint en aquesta pre-campanya xafogosa i massa espessa. Avui, la del filòsof i periodista Josep Ramoneda s’afegeix a les ja poden trobar en els post anteriors de Quim Sempere, Jordi Borja, Albano Dante Fachin i Josep Fontana per anar bastint argumentari cara al 27-S.

Els perills dels que avui alerta Josep Ramoneda són ja prou evidents, i el desenvolupament del dia a dia fa tèmer un creixement força desbocat d’irracionalitats “plebiscitàries”. Tot plegat no és el millor ni per la veritat, ni per una convivència amable, ni per bastir projectes sòlids que serveixin al bé comú i donin prioritat a les persones més afeblides per la crisi-estafa que -diguin el que diguin- continua.

Pel que fa a aquest bloc, aniré intentant aportar en el temps que queda, elements que ajudin a pensar…

A la recerca del plebiscit

1. Unitat. D’aquí al 27-S estarem permanentment en la dinàmica de l’“estàs amb mi o estàs contra mi”. Anem a una elecció plantejada en termes de confrontació simple: independència o unió. I, per tant, són moments de grans promeses, de sentències inflamades, d’exaltacions ditiràmbiques. Sotmès permanentment a expectatives que no acaben de realitzar-se, el moviment sobiranista té un inevitable caràcter ciclotímic. Després d’uns mesos de depressió, l’anunci de la llista Junts pel Sí ha desencadenat una nova fase eufòrica. Però les opcions de moral provisional que porten a fer apostes polítiques (en aquest cas, a favor de la independència) no justifiquen donar vacances al sentit crític. I jo personalment segueixo pensant que diverses llistes és millor que una. I no m’agrada que s’utilitzi la causa superior -la independència, en aquest cas- per eludir el judici sobre la pròpia gestió, amagant-se en una llista calaix de sastre. Sempre m’han incomodat les unitats incontestables, sempre he sospitat del discurs que la unió fa la força. Per compartir un gran objectiu no cal que ningú hagi de renunciar a la seva singularitat, ni servir de coartada de l’altre, ni incloure en el seu programa coses que no ha defensat mai. Afortunadament, als que ens sentim incòmodes per no poder triar sempre ens quedarà la CUP. Encara que també pot passar que n’hi hagi de més conservadors que acabin a Unió o gent d’esquerres que opti per la llista de Podem i companyia.

Un dels arguments per la llista única és que fa bola de neu, pel típic mecanisme de l’espiral del silenci que minimitza tot el que en queda fora. Crec que és més fàcil que cadascú faci el ple dels seus per separat que junts. En tot cas, un argument juga a favor dels partidaris de la llista unitària: el sol fet d’anunciar-la ha despertat la irritació del govern espanyol, que donava el tema de la independència per amortitzat. I ha començat el carrusel de les amenaces, sobretot per part de Margallo. No deixa de ser curiós -potser un acte fallit- que l’ariet de la batalla ideològica contra l’independentisme sigui el ministre d’Afers Estrangers.

Més enllà d’alguns interessos partidistes evidents, entenc les raons de la llista que voldria ser única però no ho és. Perquè l’independentisme guanyi aquestes eleccions cal polaritzar. La irrupció amb força de l’esquerra alternativa en l’escena política catalana, ara encallada a la recerca de candidat, ha complicat sensiblement l’escenari del 27-S, perquè pot canalitzar un vot de protesta que en altres circumstàncies es podia haver apuntat a la independència. L’elecció s’anava a jugar amb quatre variables: unionisme, catalanisme no independentista, independentisme i esquerra alternativa, que duia a una dispersió del vot que feia molt difícil una majoria clara. La llista i la sobreactuació verbal en relació a ella poden fer pujar, com a resposta, el to dels partits espanyols i dels unionistes confessos, i portar la campanya al terreny de la confrontació simple: independència sí, independència no. És a dir, forçar el caràcter plebiscitari de la convocatòria.

L’eslògan deixat anar per Raül Romeva, i destinat a ser emblema de campanya, “Anem a totes”, simbolitza aquesta estratègia. Tanmateix, tal vegada impulsat per la incomoditat de trobar-se entre gent que havia combatut durant molts anys, Romeva va apujar el to, anunciant que en cas de bloqueig de l’estat espanyol “es procedirà a la proclamació immediata de la independència”. ¿Factor de mobilització o factor de por? En una societat malgrat tot benestant, que no sembla disposada a córrer més riscos del compte, anunciar passos impossibles pot generar més dubtes que adhesions. Per guanyar la independència s’han de sumar vots, molts vots, perquè el vot i la paraula són les úniques armes de què es disposa perquè la negociació amb Espanya i amb Europa s’imposi com a inevitable. Però prometre la proclamació de la independència és garantia de frustració. Es proclamaria i tot seguiria igual. ¿O és que es pot pensar seriosament que es compta amb alguna capacitat de coerció i coacció per imposar la decisió presa?

2. Por.Diu el filòsof Jürgen Habermas: “Em temo que el govern alemany, incloent-hi el seu soci socialdemòcrata, ha dilapidat en una nit el capital polític que una Alemanya millor havia acumulat durant mig segle”. Torna la desconfiança en Alemanya. I ja no és tabú evocar el passat. “Per primer cop hi ha por”, diu un home tan prudent com Romano Prodi.

 
2 comentaris

Posted by a 22 juliol 2015 in Ciutadania/Política

 

Etiquetes: , , ,

Josep Fontana i @AlbanoDante76 : uns cracks desmuntant les trampes d’Artur Mas i cia

No és tot el que cal saber sobre les trampes d’Artur Mas i la seva llista, les seves falses promeses i mentides incontinents, però sí és una bona part, i molt important, del que poca gent s’atreveix a dir en els mitjans. Per sort, avui recuperem el millor Albano Dante amb aquest video no gaire bo en so, enquadrat de manera deficient, però FONAMENTAL en continguts.

Un dia em deia l’Albano que no calia que ell fos el que pugui parlar de tot si sabia on anar a buscar els arguments més fonamentats, la gent amb més credibilitat i les idees més oportunes de les persones més honestes i lùcides… doncs una vegada més, l’Albano ho ha encertat. I ha aconseguit, a més, teixir els arguments del mestre Fontana amb les seves opinions, i el seu encert i consciència de periodista insubmís.

Disfrutin i difonguin aquest vídeo que estic especialment contenta de poder acollir al meu bloc.

 
11 comentaris

Posted by a 20 juliol 2015 in Ciutadania/Política

 

Etiquetes: , , , ,

 
Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 11.387 other followers

%d bloggers like this: