RSS

Sobre l’euro per recepta, dimissions i coaccions

22 jun

Sobre la innoble taxa de l’euro per recepta que es vol començar a recaptar aquest dissabte,  des de l‘Ara se`ns informa que Jordi de Dalmases, el president del Col·legi de Farmacèutics.  diu que ” tot i que els farmacèutics “no som recaptadors d’impostos,  ens ho han manat i ho farem“.  Entrevistat al programa Els Matins ha afegit que  “com a ciutadà crec que hem de ser conscients que no hi ha res gratuït, el sistema públic de salut s’ha de pagar i l’euro per recepta és una mesura mixta”.

Mira a qui va a explicar el senyor Dalmases que no hi ha res de gratuït!   Precisament a la gent que paga impostos i no s’aprofita d’aquesta “boira” de les coses “mixtes” a la sanitat que tan be resumeix la revista CafeAMBllet amb el seu darrer treball El PDF de la vergonya.   El senyor Boi Ruiz vol fer arribar a totes les farmàcies uns cartells per ajudar-les a recaptar… doncs per què no aprofita i reparteix també un exemplar de la revista gratuita cafeambllet ?  Li asseguro que la ciutadania tindria molt clar si ha de pagar o no l’euro!

Queda clar que si no hi ha diners a la sanitat no és perquè la ciutadania no pagui els seus impostos, sinó perquè l’administració deixa molt i molt que desitjar, perquè els poderosos s’escapoleixen de tributar, i perquè  les mans brutes es troben arreu, i aquest sistema “mixt” en el que va el sentit  del REpagament sota la fórmula d’un euro per recepta (l’euro de la vergonya!) està servint.encara ara, perquè facin beneficis  il·legítims -o legitimats a costa del dret de les persones a la salut- uns quants espavilats…

El president del Col·legi de Farmacèutics ha dit que hi ha certa preocupació entre el personal de les farmàcies per la possible reacció d’alguns ciutadans contraris a la mesura. Des de Dempeus, i de part de la ciutadania que hagi llegit o entregui la nostra carta, crec que el podem tranquil·litzar.   Però sap que passa, que això de  “nosaltres només obeïm, ens manen cobrar” ja no val, ja no és excusa, quan el que s’està fent és desmuntar l’estat del benestar, les xarxes de solidaritat que impedeixen que aquesta societat es faci engrunes i les persones es sentin cada vegada més soles, indefenses i esporuguides.

Ho explicava molt bé ahir en Toni Barbarà en un comentari al post en el que es parlava de no pagar l’euro de la vergonya. Deia:

“Para empezar el riesgo que corre la ciudadanía, si paga docilmente, es el de liquidar otro espacio más ( y van…) del Sistema Público de Salud y en la perspectiva de muy dificil recuperación en el tiempo. La resignación y la autoinculpación son sin duda los mayores riesgos imaginables. Cierto que el sistema prepara su mensaje de intimidación habitual para atemorizar cualquier disidencia. De eso saben y ejercen sin piedad. ¿Que nos “fichan” como “deudores” de la Generalitat? Es posible, en el caso de no estemos ya fichad@s. ¿Que nos tramitarán una sanción y recargo? Es seguro que les va a costar más el trámite que el recargo… Sobretodo si somos MILES de ciudadanos y ciudadanas los que nos negamos a REPAGAR, hoy el euro de penalización, mañana la tasa co/re/pago del Estado. Y acabo; ¿Es tolerable, desde una óptica ética, que quienes estan en el punto de mira de las mil y una corruptelas, chanchullos, y todo tipo de “conflicto de intereses”, pretendan, ellos, “sancionar” a las personas enfermas que necesitan un tratamiento prescrito por el profesional del sistema público ? Como los chistes, o se entiende a la primera o no vale la pena inisitir. La ciudadanía que estamos por la Salud Pública NUNCA promoveríamos una acción que pudiera ocasionar algun tipo de deterioro a la salud de las personas, como el incumplimiento o abandono de un tratamiento. Son unos (i)responsables concretos, con nombres, apellidos e impunidad y aforamientos, quienes no se inmutan cuando ponen en cuestión el acceso de los enfermos a su medicación. Esto va más allá que una barrera de autopista.”

Faig meves cadascuna de les seves paraules.  I crec que a la gent Dempeus no l’aturaran ni les amenaces de que si no paguem l’euro de la vergonya ens convertim en deutors de la Generalitat. Poden llegir tota la galdosa explicació aquí del gerent d’Atenció Farmacèutica i Prestacions Complementàries del Servei Català de la Salut (CatSalut), Antoni Gilabert… jo sols els destaco algunes frases:

“Com el medicament és un bé que no es pot negar, se li lliurarà a l’usuari encara que no vulgui pagar la taxa, però a partir d’aquest moment es convertirà en deutor”  (…).  En el cas de què un usuari es negui a pagar, haurà d’omplir en la farmàcia un formulari amb les seves dades que el farmacèutic remetrà al Departament de Salut.  Tal com succeeix amb la resta dels tributs, l’administració catalana serà l’encarregada de reclamar el cobrament de la taxa pendent i el consegüent recàrrec per la via voluntària o per execució forçosa.”

Però atenció, que ara ve la perla:

“Gilabert espera que siguin pocs els ciutadans que es neguin a pagar un impost que està pensat per contribuir a millorar el finançament del sistema sanitari  (permeti que ho dubti!!!!) i que es calcula que generarà uns ingressos de 100 milions d’euros a l’any.”

Esperen que siguem pocs els que ens neguem a pagar, perquè és evident que la força la tenim nosaltres si som, com diu en Toni Barbarà, MILERS i MILERS els que diem PROU a la poca-vergonya…. Si som molts i molts, els pot costar més el farciment que l’indiot els seus intents de cobrar la taxa, i demostraran una vegada més que, sense amenaces, mentides i repressió, no saben fer res, i amb amenaces i intents de culpabilització, TAMPOC! 

I que estan negats per  fer polítiques de salut en benefici de la ciutadania… sols cal veure totes les denúncies que fa cafeambllet per NO entendre com s’ha pogut permetre aquest cau de malversació… i atrevir-se a sobre a exigir-nos l’euro de la vergonya per recepta!

Dimiteixin ja,  com els demanen els sindicats aquí i aquí, i que sigui gent honorable, que cerca el bé comú i defensa la salut pública, gent que lluita contra les desigualtats i vol una societat més democràtica, la que porti endavant les polítiques de salut.

 

Etiquetes: , , , , , , , , , , , , , ,

7 responses to “Sobre l’euro per recepta, dimissions i coaccions

  1. Lluís

    22 juny 2012 at 14:53

    Hola,

    Us enganxo aquí sota un article que m’han enviat (una mica llarg per a aquest espai però que crec oportú donar-vos-el a conèixer):

    Mas, Ruiz i Mas-Colell barrinant més retallades a Massachusetts
    Alfons Quintà
    La principal raó de l’anada dimarts a Boston del president Mas i dels consellers d’Economia Mas-Collell i de Salut Boi Ruiz, és aprofundir la relació amb la mútua sanitària nord-americana “Kaiser Permanente”(KP), en la perspectiva de que els ajudi a sortir del carreró sense sortida en que la Generalitat s’ha instal·lat. En especial, per la seva voluntat d’esmicolar i privatitzar el Institut Català de la Salut( ICS).

    La Generalitat va informar, sense cap precisió, que el viatge a Boston, capital de l’ Estat de Massachusetts, dels tres destacats polítics era degut al desig d’ assistir a la Convenció Internacional de Biotecnologia que se celebra a aquella ciutat, del 18 al 21 de juny. Serà seguida d’una breu estada a Nova York. Mai no es va mencionar a KP.

    Fonts de la presidència de la Generalitat i de les conselleries citades informaren a aquest diari, sota condició de no ser identificades, que la raó principal del viatge era la trobada amb KP. Aquesta mútua (en anglès, “consorci d’atenció gestionada de manera integrada”) és l’entitat sanitària d’aquest caràcter més gran dels Estats Units. Va ser fundada el 1945 i està basada a Oakland (Califòrnia). Té prop de nou milions de mutualistes, 167.300 empleats i hi participen 14.600 metges. Com a sistema privat de salut, té prestigi. Obra en un mercat molt competitiu, incomparable al nostre i de costos molt més alts.

    A Europa, KP es va fer famosa perquè un estudi la va comparar amb Servei Nacional de Salut (NHS) britànic. El treball, publicat en el ” British Medical Journal” va trobar que KP era “superior en alguns aspectes al NHS”.Aquest darrer l’ens és pioner i el paradigma de bon model sanitari públic. Fou concebut pel polític liberal William Beveridge i creat el 1946 pel ministre laborista Aneurin Bevan. Un altre treball, també britànic, publicat el 2004 pel “The British Journal of General Practice” va arribar a una conclusió antagònica a l’esmentada. Va dictaminar que “els costos de KP eren de fet substancialment més alts que els del NHS i (els costos de KP, eren destinats) a una població més jove i més sana”(i per tant amb tractaments més barats).

    A nivell mundial, tots els estudis, inclosos els de l’ Organització Mundial de la Salut destaquen que l’actual sistema privat nord-americà resulta paradoxalment molt més car i molt menys equitatiu que els europeus. Per això, el president Obama dugué a terme un canvi radical (batejat “Obamacare”, “Obamaatenció”) ara sotmès a una acció judicial per part dels seus opositors, davant el Tribunal Suprem. La sentència era esperada pel passat dia cinc. És imminent i constitueix un punt major de la política interna dels Estats Units.

    Obama vol el contrari que la Generalitat
    Obama vol el contrari que els actuals tres visitants catalans de Boston.La seva reforma Obama prima l’ assistència primària, per així reduir els costos hospitalaris. Un crònic ( diabètic, hipertens, asmàtic, etcètera) genera menys costos si se l’atent bé des de la primària. A més, assoleix una bona qualitat de vida i és un treballador productiu. En canvi, si no se’l controla a nivell d’assistència primària acabarà a l’hospital, originant un cost ben superior.

    Van a Boston, pretenent trobar (sense dir-ho al Parlament )esquemes organitzatius que els hi permetin reduir encara més el personal sanitari i trobar un nou enfocament pel tema de crònics. A Catalunya aquesta darrera qüestió ha empitjorat molt, per culpa de les seves infames retallades.

    Així, ara mateix resulta que a l’hospital de l’ ICS “Germans Trias i Pujol”, de Badalona, acaben de suprimir cinc llocs de treball d’ “infermeres d’enllaç”. Precisament feien el que Obama pretén dur a terme als Estats Units: racionalitzar l’atenció dels crònics per millorar la seva existència quotidiana, la seva integració social i evitar els costos hospitalaris, que sempre són superiors.

    Un crònic mal atès va a parar de pet a l’hospital, com a mínim.Una anada a Badalona, per a preservar el que estant acabant de destruir, hagués estat més barata i eficaç que un viatge a Massachusetts.

    He tingut ocasió de veure a destacats polítics catalans treure el cap a l’estranger. Mai no vaig poder constatar que hi aprenguessin res. No aprèn qui creu que ja és el millor. Sempre ha de ser món –o “Madrid” o l’enemic intern de torn– qui en té la culpa.

    La seria i racional KP està ubicada en una altra galàxia. Tindrà dificultats per a copsar bé la follia institucional i la perversió institucional que avui caracteritza a la Catalunya política i especialment la político-sanitària. Si algú de KP ha d’intentar entendre Catalunya pot començar passant una temporada a Louisiana, que diversos rànquings qualifiquen com l’ Estat més corrupte dels Estats Units.

    Entre la Louisiana i Catalunya hi ha més d’ un diferència, desfavorable a Catalunya. Aquí un cas de corrupció com el del representant per Nova Orleans, William J. Jefferson mai no hagués acabat amb uns justa sentència de tretze anys de presó. D’altra banda, si aquí hi hagués un poder judicial més independent, una policia amb autonomia institucional i es duguessin a terme accions “sting” (fiblada) com l’operació“Abscam”, per a treure a la llum la corrupció política, a tots els nivells, potser a Catalunya s’haurien de construir noves presons.

    Evidència clínica respecte els crònics
    A Catalunya l’evidència clínica sobre la manera d’actuar respecte els malalts crònics està ben documentada a nivell acadèmic. Però és pervertida perquè els interessos hospitalaris, els del sector concertat, són políticament dominants en la Generalitat de Mas i de Gordó, ara secretari general de la presidència i abans gerent de CDC.

    L’assistència primària, que la Generalitat s’està carregant, no està en mans de la concertada. És el lligam objectiu entre crònics, assistència primària i hospitals on la comitiva catalana vol intentar trobar inspiració, per a controlar l’assistència primària des dels hospitals de la concertada.

    El domini sanitari, de fet monopolístic. de la població passarà a mans hospitals concertats, amb afany de lucre (però pagats amb diner públic) i sense que hi hagi competència real – com la que afecta a KP als Estats Units. Així la concertada podrà fixar preus. La supervisió correspondrà al Servei Català de la Salut que tradicionalment – i ara potser més que mai – està controlat per antics ( i potser futurs) directius de la concertada. A la KP li costarà entendre el que a Estats Units seria considerat tema il•lícit: un conflicte d’ interessos, o una cosa legalment pitjor. Es reafirma que els polítics catalans tenen un apriorisme: carregar-se el model actual a favor de la privada concertada.

    L’anada a Boston pot fer recordar el títol d’una gran obra de teatre de Luigi Pirandello, “Sis personatges en busca d’ autor”. En efecte, per a resoldre problemes concrets i immediats de la sanitat catalana es va veure un model conceptualment incomparable amb el català, o el que en queda. Ignoren que hi ha diversitat de models constitucionals, organitzacions institucionals, com el de “Droit Administratif”, en francès en totes les llengües, antagònic al de “rule of law”, en anglès també en tots els idiomes. També hi ha tradicions històriques, models productius, distribucions de població, que obliguen a ser prudent, evitant demagògics i petulants trencaclosques. És el mateix que els porta a usar mots en anglès per a dir rucades ben pròpies de la politiqueria casolana que no impressionen a ningú, excepte potser a ells mateixos, sovint força propers a actituds autistes o de campanar.

    Els tres personatges –que poden ser sis, com en l’ obra de Pirandello, o més– van a Boston aparentant que volen trobar solucions a un problema que han creat ells i que ja saben com volen resoldre (en benefici de la privada concertada). La resta és litúrgia. Violant un criteri bàsic de l’aritmètica juguen amb dades no homogènies. Posats a fer podien haver anat a Mongòlia. Com gosen comparar la situació de domini privat del sector públic sanitari que hi ha Catalunya amb un marc ultracompetitiu com el nord-americà? En canvi, no miren al País Basc on el sistema sanitari funciona molt millor que a Catalunya i on acaben de fer un concurs-oposició per contractar nous zeladors.

    Dos sistemes europeus diferents de l’americà
    Els dos sistemes vigents a Europa –el de Beveridge i el de Bismarck, aquest darrer més antic, menys equitatiu i més car que el primer– són ambdós tan diferents del fins ara privatista nord-americà que les comparacions són escasses, en ser difícils. Una de les immenses contradiccions de la nostra actual situació és que, en base a arguments només econòmics, Espanya acaba de passar del sistema Beveridge al bismarquià, malgrat ser indiscutible i indiscutit que aquest darrer és més car. Pel que fa a Catalunya, s’ha passat al caos, al desori, a la disminució de l’atenció i de l’equitat, així com a un sistema que de fet és molt més car. Però, això si, es vol que sigui més beneficiós pel sector privat concertat, encarnat per Ruiz, així com objecte d’una espècie de matrimoni estable amb Mas. Val la pena fer un paral•lelisme: sigui quin sigui el dret positiu, o el consuetudinari, que es consideri, no hi ha cap tipus matrimoni sense un règim econòmic matrimonial.

    Això és una part crucial del problema, greu en si mateixa. Però no els hauria de portar tan lluny com ara gosen anar. Haurien d’instruir-se una mica. Si ho fessin, veurien que en el món acadèmic ningú discuteix una afirmació, a reproduir tot seguit, del professor emèrit d’Economia de la Salut de la Universitat de Stanford, Victor R. Fuchs. És el típic professor liberal nord-americà: considera els fets, sense cap apriorisme.

    En el seu llibre “Qui viurà?: salut, economia i opció social” el doctor Fuchs afirma que cada societat té dret a anar vers un sistema més privatista o més públic.Però aconsella que, en ambdós casos, es faci amb calma, tenint en compte el que ja existeix. Aquest no és el cas a Espanya i encara menys a Catalunya. El doctor Fuchs també afirma, en l’edició de 2002 del seu llibre, que cap país que ha provat el sistema nacional de salut no l’ha abandonat. Espanya i sobretot Catalunya poden assolir aquest trist honor, en un moment en que Obama vol fer anar el seu país en el sentit contrari.

    En efecte, amb l’inici brutal de les retallades sanitàries, la Generalitat va voler l’extinció o la reducció a beneficència del que havia estat venen, ella mateixa, com un bon i barat model públic català. Amb força cinisme i gens de vergonya va usar, per escrit, aquests mateixos mots (“barat i bo”), en presentar, a Sitges, el passat novembre, el vigent Pla de Salut de la Generalitat, pel anys 2011 al 2015. Ho presidí Artur Mas. Ara el model ja no és bo i, a més, resulta més car. KP no en té cap culpa, ni pot ajudar a resoldre-ho sobretot mentre persones com Ruiz i Josep Prat estiguin al davant la bogeria sanitària catalana.

    Molts mesos més tard, el passat 20 d’abril, Rajoy va optar per passar del model Beveridge al bismarquià, que és més car i menys equitatiu, com li passa a l’actual model de fet de la Generalitat. En obrar per la via de fet, la Generalitat gosa voler fer creure que les retallades són “una cosa de Madrid”. Babau qui s’ho cregui. La veritat és que van començar a Catalunya, comunitat on han estat més brutals que enlloc. Ara, efectivament, també són estatals, obra de Mariano Rajoy i del PP.

    A Catalunya, s’ha instaurat el caos. En conseqüència han sorgit a la Generalitat les bastonades de cec. L’anada a Boston és una bastonada més entre altres d’anteriors, simultànies i, ben segur, posteriors. S’optà per la política d’aventurisme permanent, de la qual el parlament mai no en sap res. Pel que fa a la visita a Boston, està centrada en voler trobar esquemes organitzatius que supleixin les errades de fons. En efecte, en el marc del seu model, KP està ben organitzada. Però els nostres problemes no són de mer origen organitzatiu. Hi pesa molt més la voluntat política finalista i la incapacitat de persones ja ben identificats, com Ruiz i Prat, encara president de l’ ICS.

    Reduir el nombre de metges
    Els tres visitants de la capital de Massachusetts volen veure si reunint-se amb la KP poden trobar un camí per reduir el nombre de metges i de personal sanitari, organitzar d’alguna manera el tractament de crònics i sobretot liquidar l’ ICS. Obliden que probablement a KP, que té prestigi, no li agraden els temes polítics conflictius. Al menys, per ara no té fama d’això, sinó de professionalitat, en el marc privat. Manté bones relacions internacionals, romanent sempre en el seu lloc.

    El viatge córrer el perill de resultar inútil per diverses raons. Primer, KP es mou en el si d’un mercat lliure, quan aquí tenim un mercat sanitari captiu que bàsicament ho continuarà sent. Entre altres raons, perquè els interessos que descaradament sempre han defensat Mas, Mas-Collell i, ni cal dir, Ruiz, són els hospitals comarcals o locals concertats, en contra de l’ ICS.

    Aquí es dona una situació que, als Estats Units, podria donar molta feina als fiscals nord-americans, els quals com la llei els hi obliga, són molt severs amb les situacions de monopoli. No imagino que Josep Prat, Josep Abelló, Ramón Bagó i un munió d’altres personatges clau puguin admirar alguns aspectes del control públic nord-americà. Una cosa són els fiscals nord-.americans i una altra de molt diferent és la confusa i cada dia més criticada oficina administrativa de la Generalitat dita Antifrau. Algun dia se’n haurà de fer el balanç real, parlant de noses i de serveis.

    Als Estats Units, KP ha de competir en un mercat molt obert, mentre que aquí la privada concertada sembla que pot imposar preus i costos. En tot cas, la majoria dels ens sanitaris clau dels diversos governs de la Generalitat han estat farcits de persones que venien de la privada concertada i estaven esperant retornar-hi. L’actual director general del Servei Català de Salut (SCS) Josep Maria Padrosa, antic dirigent, com el conseller Ruiz de la Unió Catalana d’ Hospitals (UCH), hauria tingut la sinceritat de recordar, en el decurs d’una àmplia reunió, que molts dels actuals dirigents del SCS ( com els de tots els ens sanitaris de la Generalitat, inclòs el propi conseller) provenen de la concertada i ben possiblement hi retornaran. Tot quedava clar. Però pot reblar el clau recordar que Josep Prat també va ser en el seu moment director general del SCS, sota Jordi Pujol.

    Un dels participants en aquella reunió havia tingut la honestedat – i la temeritat – d’insinuar que potser es podria collar més els costos que factura de la concertada, que, efectivament, viu del diner públic, pagat pel SCS. L’ honest intervinent potser no s’havia assabentat de que aquí el presumpte conflicte d’interessos rep el cínic nom de “sinergia” i és assumit com pa beneït, o complementat amb incompatibilitats, com les (plural) que s’imputen judicialment al avui president de l’ ICS, Josep Prat.

    A Boston però en clau sempre catalana
    En realitat, els tres visitants en Boston fan una lectura, diguem-ne a la catalana, ben esbiaixada del model integrat de KP, ometent la situació de pràcticament monopoli que es dona a Catalunya i la justa conflictivitat política d’uns canvis que s’han introduït per la via de fet, amb una descarada marginació del parlament i amb un continuat abús dels mitjans de comunicació públics o subvencionats. Això darrer no crec que cap nordamericà ho pugui entendre.
    KP és l’equivalent – dins un model incomparable – del Servei Català de Salut (SCS) d’ aquí. Allí la cúpula de KP mana, distingint bé entre les seves activitats amb ànim de lucre i les que no ho són. Aquí el SCS està de fet al servei de la concertada. Mai s’enfrontarà a la concertada, perquè, si es donés, la relació entre la concertada i la cúpula del poder a la Generalitat ho superarà sempre tot. No cal oblidar que les necessitats dels partits són variades i sovint element decisiu.

    Si tot això la KP ho arriba a copsar bé, voldria creure que s’hi pensarà dues vegades abans de ficar-se en un enterrament de tercera que només és possible per la capacitat dissimuladora de la Generalitat, la confusió intel·lectual de durant anys els poders han imposat a la societat i els compromisos poc sants de totes les forces polítiques amb poders fàctics sanitaris. Uns compromisos que expliquen els silencies del PSC sobre el Col•legi oficial de Metges de Barcelona, instrument esgarrifosament dominat pel dirigent de CDC, Jaume Aubia.

     
  2. bcn_myway (@bcn_myway)

    22 juny 2012 at 18:49

    Angels, gracias a tod@s los que lucháis en primera línea ¿Sabes por qué? Porque tengo trabajo y saber que estáis ahí mientras tengo mis miserias laborales, hace que valga la pena ir a trabajar y pensar que hay gente luchando porque mis impuestos vayan donde tienen que ir.
    Me has dejado tan diáfano lo que tenía clarísimo que no tengo ni un argumento para asumir este atraco
    .
    Si me permitís, sencillos razonamientos para no pagar (corregidme sin problemas si hay algún planteamiento erróneo):
    .
    – Yo hoy podría pagar, pero, mucha gente que NO PUEDE, no está contemplada en las excepciones.
    – ¿Quieren acusarme de insolidario? Estoy dispuesto a dejar el euro, y dos si hace falta, en una farmacia que me asegure que cubrirá el euro de alguien que NO PUEDE y además tampoco PUEDE asumir el riesgo del trámite de la sanción y el recargo. ¿Una mujer mayor sin ayudas p.e.?
    – Muy simple: Hemos de ser miles como muy bien se comenta. ¿Tramitar sanción? ¿Contra cuantos miles?
    .
    Un montón de grupos sociales estáis trabajando (mineros, iaioflautas, dempeus, etc. etc.) y los ciudadanos de a pie ¿no podemos hacer este gesto?
    .

     
  3. Angel Ariño

    27 juny 2012 at 7:02

    Nunca hubiera pensado que la Generalitat hubiera aplicado el euro por receta. En Cataluña el enemigo esta en casa , vergonzoso Dios nos coja confesados

     
  4. Xavier Boix

    9 agost 2012 at 19:51

    Hola Ángels,després dels primer mes de posada en marxa de l’euro de la vergonya tenim dades de quanta gent s’ha negat a pagar l’euro? ahir vaig negar-m’hi per segona vegada a una segona farmàcia de Sant Cugat,per anar escampant el tema per la ciutat després del rebombori creat a la roda de premsa que varem fer com ICV i la de la farmàcia,aquesta sí no com la 1era que es va emprenyar amb mi,es va emocionar de trobar-se amb una persona que es negués a pagar-lo,era el PRIMER que es trobava!!!!

     

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Canvia )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Canvia )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Canvia )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 10.257 other followers

%d bloggers like this: