RSS

Jornades BCN-Salut – Intervenció Dempeus per la Salut Pública

02 mar

Joan Benach -  Angels Martínez i Castells BCN Salut

Algunes notes des de “Dempeus per la Salut Pública” a la Jornada sobre Salut i Determinants Socials a Europa:

Agraint que la nostra organització hagi estat convidada a aquestes Jornades, voldria començar exposant unes hipòtesi que a aquestes alçades de la Jornada, desprès de sentir les intervencions de les persones convidades de les delegacions internacionals (i en especial de Grècia, Alemanya i França) crec que ja podríem gosar-ne dir FETS. Uns fets plens d’interrogants i que ens deixen molts deures per fer, però que en síntesi podrien resumir en els següents punts:

1.- La precarització de la salut pública és global, no es limita a un sol país, afecta a tota la civilització (és una conseqüència nefasta en salut de la GLOBALITZACIÓ) Cal una anàlisi de dimensió europea, i desprès de veure el que hem de fer per nosaltres, estendre també la solidaritat en salut per combatre, entre altres objectius més globals, la desigualtat, la desnutrició i les malalties al món. Què hem de fer i podem fer des de l’UE? Com podem col•laborar a una globalització solidària i en positiu en salut?

2.- La salut es situa en un dels epicentres de la lluita entre economia i política, entre les instruccions del neoliberalisme (sense cap visió conspirativa) i els drets i necessitats de les persones. (Cal endegar doncs, una lluita ciutadana que acompanyi i sigui part integrant de la lluita política)

3.- Qualsevol atac a la salut representa un atac paral•lel a l’autonomia de les persones i a la qualitat de la democràcia del país de referència. I és que nosaltres entenem SALUT I AUTONOMIA, a més de com a drets, com a necessitats bàsiques, universals, que les polítiques econòmiques, a tots els nivells, han d’atendre.

4.- La situació de privatització, externalització i manca d’equitat dels serveis es correspon amb unes polítiques neoliberals que cal aturar en bé mateix de la humanitat. Intervenir en aquest camp és també una tasca civilitzadora, una tasca que permet que la humanitat avanci en el progrés ben entès, per una manera de viure més humana i més digne.

5. La U.E. , un territori on les desigualtats s’incrementen, és una de les difusores, impulsores i “sponsors” de les polítiques neoliberals. I cal que passi a ser de nou impulsora i garant de drets de ciutadania i conquestes obreres aconseguides. (En el millor sentit de la paraula, hem de plantejar-nos el retorn a l’EUROPA partisana de la democràcia, de tornar el poder i la paraula a la ciutadania).

6.- La salut no és una mercaderia. Cal denunciar els negocis escabrosos i gairebé delictius que es fan per intentar convertir-la en un bé de consum en lloc del dret que és i ha de seguir sent. (A Europa, el dret a la salut, com l’Estat del Benestar que es va aconseguir, és un dret aconseguir en lluites doloroses, no és cap regal d’un capitalisme magnànim).

Si acceptem considerar i acceptar com a material de treball en aquesta Jornada els punts anteriors, i desprès de la seva anàlisi, segurament s’obriran noves tasques concretes a discutir, de divers nivell, però totes elles importants: regulacions, nacionalitzacions (si cal), impuls dels genèrics, assegurar la cobertura de tota la població europea en temes de salut, visibilitzar pels drets i la equitat malalties que es volen amagades, assegurar les mateixes prestacions i drets a les persones immigrades… Potser, també, propostes de directives. Però, el que espero que es vegi amb tota claredat és la necessitat del CANVI DE POLITICA ECONÒMICA en temes sanitaris i de salut, perquè els treballadors i treballadores d’Europa no en surtin més perdedors d’aquesta crisi, i en un terreny tan especialment sensible.

Si les hipòtesis són mínimament ajustades a la realitat, quines serien les tasques que podem fer des de la ciutadania? D’entrada, potser no ens cal inventar res de nou, sols recordar com érem, com i per què lluitàvem en altres moments que les classes populars, la ciutadania europea, tenia la iniciativa. Una societat civil que des de finals de la IIGM fins gairebé el començament dels 80 va aconseguir uns nivells d’igualtat i de benestar inèdits en el procés civilitzador.

Com sabem, Estats Units i Europa no surten de la II GM en igualtat de condicions. Els EUA juguen en solitari el paper de vencedors ignorant la contribució a la victòria aliada de la Unió Soviètica i combatent una alternativa de model econòmic que en acabar la II GM s’estén i guanya adeptes a Europa. Els països europeus tenen el veïnatge immediat d’una possible alternativa, i el capital europeu no pot optar -amb governs de coalició i en molts països amb alts percentatges de vot als Partits Comunistes- per polítiques centrades únicament en els seus interessos, com sí que es poden permetre als Estats Units. Així, fins als anys 70, en la majoria de països d’Europa i fruit de la correlació de forces (sindicats forts, moviment obrer organitzat) s’opta per polítiques de plena ocupació i serveis públics universals, entre ells els sanitaris, de manera destacada, mentre que els Estats Units no avancen més enllà de les conquestes de Seguretat Social de l’any 35 i que formen part del New Deal de Roosevelt. Sols cal veure com Obama s’estavella una vegada rere l’altra per aconseguir un Pla de Salut que va formar part del programa electoral que el va portar a la victòria, però que s’està fent estelles. En el terreny econòmic i financer, els USA són encara l’imperi que és a la vegada el gran deutor mundial gràcies als privilegis del dòlar, però que deuen el seu paper hegemònic a l’explotació de la seva classe obrera i la de la resta de països amb els que mantenen relacions comercials, o de simple dominació i a ser el cau de rapinya del gran capital financer internacional.

Una mica abans d’Obama, però, en els anys 80, la globalització ja va començar a aproximar models amb els governs de R. Reagan i M. Thatcher, la reconversió industrial, els primers atacs importants a Europa contra els sindicats i les conquestes obreres, i finalment, l’enfonsament de la URSS i la majoria de països que es reclamaven “socialisme real”.

1989 no és només l’any de la caiguda del mur que separava la RDA de la RFA, sinó la caiguda dels murs que frenaven les bandes d’expansió que el capitalisme necessitava. Com va dir una delegada a la Conferència de les Dones de Beijing (1995), el mur de Berlín va caure sobre les dones, perquè a les polítiques neoliberals s’intensifica el biaix de classe i de gènere. Però crec que podem afirmar, ara també, que el mur va caure sobre el dret a la salut i sobre la majoria dels determinants de salut a Europa. El baptisme oficial de la nova situació es celebra amb el Consens de Washington (1990) amb l’acord tant del Partit Demòcrata com del Republicà, i l’aplaudiment dels principals dirigents polítics i econòmics de tot el món. El Consens de Washington marca les directrius per aprofitar les vies obertes de la nova mundialització, i perquè prosperin les polítiques de desregulació, privatitzadores, de reducció de la despesa pública … És a dir, el somni neoliberal de les polítiques necessàries per assegurar el creixement sense traves del capitalisme … la qual cosa implicarà al seu torn el retorn dels seus inevitables crisi, quan en el període 45-73 semblaven haver desaparegut, i marcarà també l’enfocament ultraliberal en la construcció de la Unió Europea.

Podríem donar una data simbòlica al triomf del neoliberalisme amb la l’abolició de la Glass-Steagal Act (Llei de Regulació de la Banca de Roosvelt) feta per Clinton el 1999. El resultat no pot ser pitjor: s’obre una distància cada vegada més gran entre l’economia real (que, al marge de la revolució tecnològica i els enormes increments de productivitat, no pot rendir els beneficis que el capital espera pels baixos salaris i pèssimes condicions de vida de la majoria de la població) i l’economia financera que, com més avança, més noves vies d’expansió necessita, Les pràctiques parasitàries del capital financer contaminen el capital industrial fins al punt que és difícil saber on comença un i acaba l’altre. (Bona part de les penúries i dificultats que travessa actualment la població grega i que ens ha explicat aquest matí en la seva intervenció el company Dimitri Adamopoylos té la seva explicació a la seu de Goldman Sachs) I d’aquesta mena de construcció impossible de tan difícil delimitació no escapa en absolut el sector de la salut. Com crec que diria el professor Joan Benach, que m’ha precedit en l’ús de la paraula, tots els determinants de salut empitjoren.

L’ofensiva mundial contra els serveis públics de protecció social s’origina amb les polítiques neoliberals dels anys 80 i la difonen les institucions supranacionals (OMC, FMI, BM), que promouen la privatització o reducció dels sectors que representen conquestes obreres o de ciutadania , posant com a condició per a ajudes econòmiques o fins i tot la pròpia qualitat de membre, la reducció de la despesa pública, el “aprimament” de l’Estat (en especial, les polítiques de benestar i “amigues de les dones”) i obrir així noves vies de creixement al benefici privat a partir de la privatització o “colonització” dels serveis més necessaris (i per tant, potencialment més rendibles) del sector públic. Així es construeix l’assalt globalitzat al sistema de salut i al sistema públic de pensions (i on encara no s’aconsegueix, es van renovant de manera periòdica les amenaces de fallida del sistema públic, a partir d’estudis finançats pels més interessats (les patronals sanitàries i els grans bancs i caixes).

Ofensiva internacional per la privatització

El 1999, l’Acord General de Comerç i Serveis de l’OMC va imposar importants limitacions als Estats en polítiques ecològiques, serveis municipals, sanejament i gestió de residus, i va obligar els Estats membre a menors regulacions i derogar normes que limiten la llicència d’obertura d’hospitals o serveis sanitaris privats Si un Estat no compleix, l’OMC pot expulsar l’estat rebel condemnant a l’aïllament econòmic. Aquesta limitació a la sobirania política dels Estats representa grans beneficis per a les empreses privades. A més, com denuncien diversos autors, la mercantilització dels serveis públics dificulta donar una resposta adequada a les crisis sanitàries, perquè fins i tot en les seves fórmules més suaus en què es conserva nominativament la seva titularitat pública i la gratuïtat, tendeixen a comportar-se segons la lògica de mercat i tracten a les poblacions com a consumidors, sense altres drets.

En aquests 20 últims anys d’hegemonia neoliberal –i en especial els darrers 10 anys des dels Acords de la Conferència Ministerial de la OMC a Seattle– des de les institucions econòmiques internacionals es recomanen diferents estratègies per rendibilitzar els centres sanitaris amb vista a la seva posterior privatització consistents en:

1) Debilitar i fragmentar el sector públic.

2) Escapar del rendiment democràtic de comptes, introducció de procediments gens transparents i donar cada vegada més pes a empreses privades.

3) Privar a una part important de la població dels drets laborals i de ciutadania aconseguits (joves i precarietat laboral, malalties emergents, amenaça de noves inclusions de patologies mentals…)

En aquest sentit, el sector de la salut sols seria un exemple més a tenir en compte, perquè és tota la societat la que pateix una dolorosa revinclada en la manera de viure, la cultura, i unes jerarquies assumides i compartides que són menys desiguals que les que vindran, i s’empobreixen uns valors de convivència per uns altres que sols funcionen si es mantenen les velles solidaritats de base (que vol dir treball gratuït o a molt bon preu, en especial de joves i de dones).

I aquesta és, en síntesi, la política que la Unió Europea en formació fa seva. Una política pensada i estructurada des d’uns Estats Units que mai varen conèixer la salut com un dret: l’atenció sanitària de qualitat ha estat considerada una mercaderia, i l’atenció sanitària pagada sense assegurances, sense pagament o copagament, una caritat.

Si miréssim sense sectarismes ni nostàlgia el passat del que venim, de les esplèndides lluites ciutadanes europees d’abans del Tractat de Maastricht i de les estúpides normes del Pacte d’Estabilitat i Creixement Europeu –és a dir, abans de la traducció a la política europea del Consens de Washington convertit en la política de Brussel•les, fins i tot sota l’amenaça de coaccions i sancions– trobaríem les claus del que està passant ara també. Sols que ara ens enfrontem a més –i també en el camp de la salut– amb trenta mil miralls deformants per fer-nos perdre, i una quantitat ingent de diners esmerçats en la construcció d’una ideologia feta a mida per mercenaris que boicotegen diàriament i sistemàticament els valors de lo públic, de lo col•lectiu.

Com podem, des de la ciutadania, donar la volta a la situació i reivindicar la salut pública i l’autonomia de les persones, i la satisfacció de les seves necessitats bàsiques com la manera natural i humana de viure?

Cal fer un sumatori potent de les reivindicacions “parcials” de lo públic i transcendint l’horitzó temporal d’algunes reivindicacions que s’esgoten massa ràpid en el temps i l’espai si no es vinculen amb lluites germanes, però que es volen interessadament separades.

Dempeus per la salut pública, entén la salut en un sentit positiu, no el contraposem al concepte de malaltia. Entenem que la Salut és una manera de viure autònoma, joiosa, plena, solidària i harmònica amb un o una mateixa, amb la resta de les persones , amb la terra i tot l’entorn. Nosaltres ens guiem per tres objectius fonamentals:

1. – La defensa del caràcter PÚBLIC del sistema nacional de salut. En forma argumentada des del rigor científic i d’interès col•lectiu, la bondat social, la justícia política i l’oportunitat del moment, defensant la universalitat i la qualitat del sistema públic de salut.

2. – Participació social, “empoderament” i co-decisió, incorporant el gran ventall de potencialitat de la xarxa de societat civil organitzada, les associacions que lluiten per una vida millor i els grups d’ajuda. La salut, naturalment pública per essència i concepció, sols ho pot ser si incorpora aquests agents socials sense preconceptes, ni sectarismes.

3. – Enfocament interdisciplinari i de qualitat de les noves patologies emergents, moltes d’elles relacionades amb la violentació química de la natura i la violació psicológica d’una manera de viure en societat que emmalalteix a les persones. Les mateixes causes que provoquen el canvi climàtic i fan emmalaltir els camps i enverinen les aigües, creen també noves formes de malalties.

El camí segueix essent el de trencar barreres, el de la Mobilització social i la Mobilització política. I, en fer-ho, enfortir la transversalitat social i demostrar que no hi ha cap muralla de Xina entre la defensa del que sembrem i el que produïm, el que investiguem i el que ensenyem, la salut, la democràcia, l’economia al servei de les persones i la política en el sentit més noble de la paraula: el respecte a la terra i al que ens envolta, i la bona gestió –el bon govern– del que és de tots, per part de tots i en interès de la immensa majoria de la població, dones, homes i infants, sense exclusions, en igualtat. Si em permeteu, aquesta és l’autèntica ecologia que Europa necessita. No hi pot haver una gestió ecològica i sostenible del medi compatible amb l’explotació de la pagesia, de les treballadores i els treballadors, amb la doble i triple explotació de les dones, amb l’enverinament dels nostres cossos i del nostre aire, amb l’apropiació indeguda (la pirateria quotidiana) del que és de totes i de tots.

Pel que fa a la transversalitat temàtica hi ha camp per córrer i per donar-nos suport mútuament amb els sindicats, amb les associacions de veïns, amb totes les ONG, organitzacions d’ajuda mútua i associacions cíviques que es reclamen d’una altra cultura social, d’una altre manera d’entendre la vida.

El sistema s’ha especialitzat en frustrar la construcció de maneres de viure alternatives a l’afany de lucre d’uns quants, i el seu poder d’argumentació es manifesta i resumeix en expressions tan cruels com ben escollides com les que ens va explicar un magnífic economista que va ser formar part també de les Brigades Internacionals de defensa de la República Espanyola. Em refereixo, naturalment, a Albert Hirschman i els advertiments que ens va fer, fa uns quants anys en contra dels arguments més utilitzats pels portaveus del capitalisme per desmerèixer les nostres raons:

La futilitat: Negar la gravetat de la necessitat i la seva mateixa evidencia, per a fer-nos creure que la lluita no té sentit, i no s’ho val.
L’efecte pervers que podria provocar el fet de posar-hi remei: intenten convèncer –i massa sovint ho aconsegueixen– que és pitjor el remei que la malaltia (salut i pensions públiques = increment insostenible del dèficit públic, per exemple).
El risc, amb la llarga i aterridora enumeració de tots els mals que ens podrien caure a sobre si acabés per triomfar el que reivindiquem, és a dir, que lo públic s’imposi sobre lo privat. (Manca d’eficiència, caiguda de la producció, ningú no investigaria… etc.)

Cal trobar la manera de donar la volta a aquests arguments cada vegada que se’ns posin per davant per frenar la nostra raó, i saber desemmascarar tots les maneres noves que s’inventen per a “empassar-se” uns quans poderosos el que és de tots. Cal fer pedagogia de que es pot, i acollir sense sectarismes a totes les persones que tenen ganes de participar i posar-se dempeus per defensar una altra manera de viure, de pensar i de decidir… en definitiva, que hi ha molta gent que, si troba els instruments, s’apunta a viure l’autèntica tasca humana d’empoderar-se i determinar el seu futur i el dels seus fills.

A manera de conclusió: unes alternatives des de la ciutadania …

Segurament podríem treure moltes conclusions, però en un esforç de concreció, destaquem:

1) A nivell global, cal reconèixer el dret a la salut com a dret humà bàsic, i que cal que el Parlament i les institucions europees així ho reconeguin. La salut és un dret i no una mercaderia i, s’ha d’exigir des de totes les instàncies europees on tinguem accés la universalització del dret a l’atenció primària, a l’atenció sanitària, i l’eliminació de qualsevol barrera econòmica (co-pagaments, re-pagaments, etc.)

2) Encara queda molt per fer en el desenvolupament dels serveis públics de salut que assegurin atenció sanitària de qualitat i amb tracte digne a tota la població, amb una nítida separació del servei públic i la sanitat privada que asseguri amb la participació i control de l’Administració i de la ciutadania, que els impostos financen la sanitat de tots i no es desvien cap a l’enriquiment privat d’una minoria.

3) A tota Europa s’ hauria de potenciar a l’alça (i no a la baixa, com succeeix en algunes comunitats) l’anivellament de l’atenció, formació, recerca i tracte digne en salut, amb especial atenció als condicionants i desigualtats en salut de cada comunitat i sense biaix de classe, edat, ètnia o gènere.

4) Des de la participació compromesa, haurien d’introduir-se i aplicar mecanismes de control i rendiment de comptes realment democràtics.

5) I finalment, però no per això menys important, cal l’empoderament de les dones, especialment afectades per les retallades i precarització dels serveis de salut juntament amb el dels treballadors i treballadores en el seu conjunt i en totes les facetes de la seva vida,  i els col • lectius d’ajuda mútua.

El repte plantejat és el de crear una societat en la que augmenti la capacitat d’autonomia i decisió de les dones i les persones que pertanyen als col • lectius més febles, i construir una societat més participativa, amb un exercici més democràtic de les responsabilitats polítiques i un control més efectiu sobre les mateixes.

Amigues i amics, companyes i companys, si hi ha una lliçó a aprendre a Europa en aquests moments és que a Europa, també, som el que lluitem si ens ho creiem, i si lluitem dempeus.

dempeus5.jpg

També a Dempeus per la Salut Pública

 
 

Etiquetes: , , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Canvia )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Canvia )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Canvia )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 10.308 other followers

%d bloggers like this: