RSS

Carta oberta al Director General de France-Télécom

19 set

suicide-france-telecom.jpg

Per a France Télécom, no té nom. Com els seus col legues, cada vegada que ha de realitzar una transacció, s’identifica per un codi de quatre lletres i quatre números. El seu és Dydo 5 403 i és així que signa aquesta carta oberta. Fa sis anys, ja en 2002, havia intentat posar fi als seus dies a l’oficina d’un superior. Havien dit que tancarien el servei en el que treballava com tècnic qualificat en gestió de la xarxa. France Télécom li havia proposat tres nous llocs de treball, i cap tenia res a veure amb el seu treball. “Jo sóc un tècnic, no un venedor”, repetia, per a continuació, rebutjar les ofertes. Aleshores se li va aplicar el procediment. Desprès de vint anys de carrera, en dos mesos tot es va enfonsar. Després de deu mesos sense destí, Dydo 5 403 van haver d’acceptar un lloc de treball “per sota del seu nivell”, com ell explica.

Estira fils tot el dia, però ha triat “no callar”. Ha retrobat el seu nom en el seu poble de 6 000 persones, on l’han elegit regidor, i en el seu sindicat, la CGT. I ajuda a crear un grup de treball sobre el tema. El seu “Jo acuso”, que es pot llegir a continuació, va ser enviat al seu cap per seguir els nivells jeràrquics: Recursos Humans locals, Direcció territorial Centre-Est, i finalment, Direcció General.

Carta oberta

Davant la catàstrofe humana d’aquests dies, em permeto dirigir-me a vostè per donar-li la meva visió de treballador de France Télécom sobre el terratrèmol que no ha vist venir, tancat com està a la seva torre de Babel. Considero que és el meu deure compartir amb vostè els meus pensaments per tal d’entendre com hem arribat fins aquí. Estic convençut que vostè no té el monopoli de la veritat, malgrat la seva posició de conseller delegat.

Amb els directors executius que l’han precedit, els senyors Bon i Breton, ha planificat i programat amb advocats, experts, consultors, organismes de formació de quadres, la gestió de la política i l’organització per posar sobre els carrils del capitalisme pur i dur la nostra empresa. Amb aquesta política ha laminat els sindicats, ha allunyat que els centres de decisió dels territoris i ha deixat prop dels seus agents uns quants encarregats per servir d’enllaç .

El primer gran error d’aquesta política ha estat privar d’identitat professional a la majoria dels agents (…) fent-los servir com un relé per aplicar els seus mètodes, les seves orientacions, les seves aspiracions a suprimir llocs de treball per guanyar credibilitat en els mercats financers.

Del sindicats, parlem-ne… (…) Vostè volia els sindicats debilitats. El seu compromís amb els mercats financers i els accionistes el va portar a destruir de manera insidiosa el poder dels que podien garantir l’equilibri social. Certament, més enllà de les seves expectatives …

Sí, durant anys, donat l’abast limitat de la lluita col • lectiva, vostè creia que havia guanyat. Vostè va pensar, com el president de la República, que “quan hi ha una vaga en France Télécom, ningú se n’adona”. Navegant entre la demagògia i la individualització a qualsevol cost, ha posat en marxa la política de reestructuració continua de serveis.

Després de la pèrdua de la identitat professional, la pèrdua de la identitat geogràfica: la mobilitat forçada, imposada. Amb el treball repetitiu clau, sense autonomia, en lloc d’un veritable ofici.

Com pensa recosntruit l’identitat de tot aquest personal que va d’un cantó a un altre? Amb el seu pla d’empresa? Vostè creu sincerament que ens pot atraure? Quina manca de discerniment!

Per aixafar qualsevol veleitat, vosté munta un sistema de gestió implacable, infantil, en el que cada directiu dóna les mateixes respostes, repeteix les mateixes frases, els mateixos arguments, fins i tot amb les mateixes pauses, per fer-nos acceptar l’inacceptable. Per no parlar de les xifres, els indicadors … Aquest anys que vostè està dirigint l’empresa són increïblement violents. Estic segur que la història el jutjarà un dia o altre. I ara aquesta violència li rebota a la cara com un bumerang.

Vostè va pensar que va guanyar, però va perdre. Deixant poc espai per a l’expressió democràtica, la lluita col • lectiva, la resistència organitzada, menyspreant la representació sindical (n’hi ha prou amb llegir les respostes a les preguntes dels sindicats i els representants del personal que transpuen arrogància, vanitat, menyspreu). Vostè no ha vist o no ha volgut veure que sorgia en els darrers anys una nova forma de lluita insidiosa, subterrània: el suïcidi… La natura abomina el buit. Seguint el consell d’experts en comunicació a sou dels que decideixen en política i economia, vostè ho ha negat. Vostè ha tacat la memòria dels primers companys desapareguts menyspreant, limitant el seu gest desesperat a problemes familiars, personals.

Quin error, quin menyspreu, quina autosuficiència! A força de no moure’s dels arcans de la vida política, econòmica, i dels mitjans de comunicació, vostès es tornen cecs … Els treballadors, les persones corrents, els milions i milions de persones que no tenen un Rolex als cinquanta-cinc anys ja no existeixen …

I, no obstant, els experts en salut laboral, malgrat els seus mitjans limitats, l’avisaven, i també ho feien els comitès d’empresa (CE) i els comitès de seguretat i higiene (CHSCT). Però la victòria és una droga que embriaga i aïlla. La seva piconadora ho aixafava tot al seu pas. Les xifres de beneficis, any rere any, justificaven en els mercats que vostè era l’home adequat. I els accionistes li donaven les gràcies …

Davant la desaparició de lluites dignes d’aquest nom (…) quedaven obertes de bat a bat les portes al neoliberalisme . Vostè creia que havia guanyat… Però aleshores comença a sentir-se un gra de sorra a les sabates… Homes i dones que volen viure dempeus, dignes, davant el seu mutisme s’atreveixen a cometre suïcidi, simbòlicament, en el seu lloc de treball. Crim de lesa majestat …

En resposta, sempre menyspreu. Per aplacar als mitjans de comunicació, fa dir a un dels seus directors: “A France Télécom, no es suïciden més que en altres llocs.” Quin error! I quin cop addicional per aquests homes i dones! Vostè no s’adona on els porta la seva ceguesa? Obliga als seus treballadors a que abans del seu darrer gest deixin ben clar que no tenen problemes familiars, ni financers ni de cap altra mena. El seu problema és France Télécom, és la política de gestió que vostè ha posat en marxa. És una violència suplementaria per a la que no trobo nom. És un insult a la dignitat d’aquestes persones i les seves famílies. El que vaig escriure i publicar  abans dels successos del 10 de setembre del 2009 (un col.lega es va apunyalar) i del 11 de setembre (un col lega es va tirar per la finestra), lamentablement em dónen la raó: “El pitjor encara ha d’arribar .”

(…)

En el moment en que estem, com pot aconseguir que el creguin els seus treballadors i treballadores? Reconegui públicament la seva responsabilitat i obri autèntiques negociacions amb els sindicats per donar un tomb a la seva política d’empresa. Aquesta decisió podria esmorteir l’espiral infernal, però requereix coratge i cor … Si vostè no fa cap gest i segueix negant la relació de causa-efecte de la seva política, em temo el pitjor …

Per la meva banda, no acceptarè la tercera opció que es va perfilant: identificar les persones de més risc per fer-lis un tractament individualitzat i eradicar-les, culpabilitzar-les, estigmatitzar-les…  i començar de nou, com si res no hagués passat.

Si us plau, accepti aquesta humil contribució al seu pensament, humanament, per tots els meus col legues, ja no podia seguir en silenci. Malgrat el sofriment que em corrou, rebi el meu respecte.

Aquest és el meu “codi France Télécom”, ja que com a ésser humà, no existeixo des de 2002 a la seva empresa.

Dydo 5.403

Vist a L’Humanité

 

Etiquetes: , , , ,

2 responses to “Carta oberta al Director General de France-Télécom

  1. Toni Barbarà

    20 setembre 2009 at 10:31

    Tan colpidor com cert, amiga Àngels!! I el cas Telecom és “detectable” per una sèrie de particularitats com ara la pròpia dimensió de la empresa i un cert seguiment estadístic com també epidemiològic… però malauradament la realitat del suicidi per causes socio-laborals, i en diverses formes i modalitats és molt més present entre nosaltres del que pensem. El cas del treballador de la petita empresa o de la treballadora individual no apareix als mitjans. Com tampoc es consideren suicidis les dependències, addiccions i transtorns de salut mental que finalment acaben matant…en vida. Molt bona entrada companya !! Salut !! Toni

     
  2. marisol

    20 setembre 2009 at 12:02

    Quines connotacions que ens fan evocar el nazisme i la cosificació de les persones amb xifres com si fossin bestiar. Aquest és el risc de l´humanitat quan les estructures de poder queden en mans dels totalitaris, ja que el totalitarisme és una forma de perturbació maligna. Hi ha d´haver una inversa d´aquesta decadència. Com ara, si aquests dirigents de Telecom tenen als treballadors com a éssers anònims, començar a fer pública la seva vida privada, usos i costums fins que arribin a sentir-ne vergonya. Un contrast és obligat. El cas Dydo 5.403 és un exemple a seguir.

     

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Canvia )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Canvia )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Canvia )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 10.092 other followers

%d bloggers like this: