RSS

Arguments per a NO refundar (altra vegada) el capitalisme

05 nov

clintonsignsglasssteagallrepeal.gif

Una mica d’història
Una vegada més, la història és imprescindible. Per més que ens ho vulguin amagar, hi ha fets històrics determinants per explicar els aconteixements d’actualitat que amb extraordinària velocitat van precipitant la crisi cada dia. I és important descobrir les arrels del sistema econòmic que ara trontolla per adonar-nos fins a quin punt és procedent o no la proposta de refundació del capitalisme.
Tal com el coneixem i hem heretat, aquest sistema econòmic és fruit d’una relació promíscua entre els dirigents de la indústria i les finances i els governs més poderosos, amb paper destacat per al govern dels Estats Units. Aquesta relació de domini de l’economia financera sobre la política no és gens nova: la política de préstecs barats i el foment de la inversió en Borsa cap als valors més atractius dels anys 20 del segle passat (aviació, radiofonia i energia elèctrica) els interessos internacionals de la Banca Morgan i altres, van portar a la crisi del 29 amb totes les seves conseqüències. S’ha recordat ara força vegades els paral•lelismes entre la crisi d’avui i la del 29, però en canvi no han sortit tant en primera plana les principals mesures adoptades per a sortir-ne. Després d’un llarg període d’inactivitat que només agreujava la situació econòmica per a la majoria, finalment l’any 33 es comença a posar ordre al món financer: l’Emergency Bank Bill del mes de març, i la Glass-Steagall Act del mes de juny del mateix any serien, juntament amb les decisions preses posteriorment a Bretton Woods l’any 1944, la contradictòria refundació del capitalisme d’aquells dies. Amb les lleis de regulació bancària dels anys 30, en Roosevelt va donar un nou paper a la Reserva Federal, va establir la separació entre la banca comercial i la d’inversió i va crear la garantia de dipòsits, els topalls al pagament d’interessos a comptes bancaris, etc.

La necessitat reguladora que semblava imposar-se a partir de la cadena de fets que formen el crack del 29, la Gran Depressió, el New Deal i la II Guerra Mundial va començar a afeblir-se en el nou ordre de Bretton Woods i la fundació del Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional. Un dels assistents de més prestigi, en John Maynard Keynes, havia demostrat ser l’economista que millor entenia el que el capitalisme necessitava per continuar i mantenir-se en un cert equilibri. En Keynes va proposar la creació d’una cambra mundial de compensació (un Banc Mundial que tindria els estats com a clients) amb la seva pròpia moneda internacional (el “bancor”) mecanismes de control i previsió d’ajudes cap als països deficitaris. Significava “refundar” un sistema en el que totes les monedes, dòlar inclòs, havien d’acceptar les dosis oportunes de disciplina monetària. En canvi, el sistema de tipus de canvi fixos que finalment es va triar va significar, sobre tot a partir de la reforma del 1975, el privilegi dels Estats Units de convertir el dòlar en la moneda de referència internacional, traspassant a la resta de països la càrrega d’acumular reserves en dòlars per mantenir l’estabilitat del seu tipus de canvi. La primera “refundació” del capitalisme amb l’FMI i el Banc Mundial va significar, a més, el poder de veto dels Estats Units a les dues institucions en què els països més pobres no tenen ni veu ni vot.

El dèficit creixent dels Estats Units derivat en bona part del finançament de la Guerra del Vietnam, les sòrdides polítiques d’en Nixon i la crisi del petroli, va obligar a què l’any 1975 s’abandonés el sistema de tipus de canvi fixos, però no el paper del dòlar com a moneda internacional: a la pràctica això significava que els Bancs centrals de la resta de països havien d’intervenir sempre que calia per finançar el dèficit dels Estats Units.

La dècada dels 80 als 90 és la més nefasta per acabar d’inclinar el capitalisme cap als interessos més reaccionaris: són els anys dels governs d’en Reagan i la Thatcher, la reconversió industrial, els atacs furiosos als sindicats i les conquestes obreres, l’enfonsament de la Unió Soviètica (1989) i els acords coneguts com a Consens de Washington (1990) que proposen desregulacions, privatització, contenció de la despesa pública…, és a dir, tot un programa que conté el somni neoliberal de la globalització.

L’any 1989 significa també la caiguda dels murs que frenaven les bandes d’expansió que el capitalisme necessitava desesperadament, i el Consens de Washington de l’any següent assenyala quines han de ser les polítiques que assegurin i reforcin les vies de desenvolupament del capitalisme…, fins als nostres dies. Les bandes d’expansió han estat diverses i plurals, però totes beneficien una minoria cada vegada més rica en tant que l’explotació de la classe obrera, la pobresa i la precarietat s’estenen per tot arreu. Els salaris han anat disminuint en termes reals en tant que s’intenta dissimular la disminució d’ingressos salarials. Per exemple, la indexació dels salaris amb la inflació es va perdre com a conquesta sindical en els països on s’havia aconseguit, es fan “trampes” quan es medeix la inflació perquè no es té en compte en l’IPC l’increment de preus de l’habitatge, ni dels tipus d’interès de les hipoteques, ni es destaca massa sovint que el que més puja són els preus de la cistella de la compra que representen el percentatge de despesa més gran de les famílies treballadores.

L’ofensiva neoliberal ha mantingut els salaris reals sense un creixement significatiu des de finals dels anys 70. No és estrany que, des d’aquelles dates, la distribució factorial de la renda entre treball i capital s’inclini cada vegada més a favor dels poderosos, sense que els treballadors i treballadores puguin tenir –en paraules d’en Keynes, i per a benefici de l’equilibri del sistema establert– prou demanda solvent per absorbir tota la producció (que d’altra banda és, en bona part, ecològicament nefasta i des del punt de vista de les necessitats reals de les persones, força inútil).

Com ens recorda l’Alejandro Teitelbaum, la incorporació de les noves tecnologies va permetre un augment estraodinari de la productivitat del treball que va repercutir en un increment de la taxa de benefici per sobre dels salaris reals, de la mateixa manera que ho va fer l’increment de les hores efectives de treball malgrat que augmentava també la intensitat del treball (increment de plusvàlua absoluta i relativa en paraules d’en Marx.) A tot això, els preus dels productes del Tercer Món –en especial els dels productes alimentaris– es jugaven en els mercats de futurs contra la fam i la penúria de milions de persones.

Les pràctiques contaminants del capital financer

Cada vegada més, les pràctiques parasitàries del capital financer contaminen el capital industrial, de manera que es fa difícil distingir en molts casos en què comença un i acaba l’altre. Per exemple, la compra del producte i l’obtenció del crèdit per a fer-ho és una pràctica habitual en moltes indústries que estenen a la resta de consum creant les seves pròpies targetes de crèdit. La mistificació arriba al punt que es crea la il•lusió que el diner i els productes financers, en circular pels mercats, creen valor per si mateixos i no és estrany sentir a parlar –com fa en Michel Drouin– de l’”economía internacional de l’especulació”, que “accelera l’acumulació de grans capitals en poques mans a costa sobre tot dels treballadors, jubilats i petits estalviadors, que participen de la il•lusió que els diners i els productes financers es reprodueixen (creen valor) per si sols… fins que la bombolla financera esclata.”

Però per a què això arribi en el nou mileni cal que desaparegui una llei bàsica de contenció que s’havia dictat el 1933: la Glass-Steagall Act que el president Clinton el 1999 decideix abolir i que representa la caiguda de les darreres regulacions que posaven un cert ordre i límits a les actuacions del capital financer –al mateix temps que accelerarà el seu camí cap a la hipertròfia. El resultat no pot ser pitjor: s’obre una distància cada vegada més gran entre l’economia real (que no pot créixer ni donar els beneficis que el capital espera pels baixos salaris i les pèssimes condicions de vida de la majoria de la població) i l’economia financera que a mesura que avança necessita, cada vegada més, noves vies d’expansió…

Com diu en Walden Bello: “La financiarització de la inversió ha estat una de les vies de sortida per sortir de l’estancament, juntament amb la reestructuració neoliberal i la globalització. (…) Però ara ha quedat demostrat que la financiarització és un camí perillós que porta a la formació de bombolles especulatives, capaces d’oferir una prosperitat efímera a uns quants, però acaba en el col•lapse empresarial i en la recessió de l’economia real.”

(la resta de l’article, al proper número de L’Espurna.)

 
2 comentaris

Publicat per a 5 novembre 2008 in Economia crítica

 

Etiquetes: , , , , ,

2 responses to “Arguments per a NO refundar (altra vegada) el capitalisme

  1. Javi

    6 novembre 2008 at 0:00

    En puridad “refundar” es un término incorrecto para ésto: el capitalismo no tuvo un acto “fundacional”, y por tanto es imposible “refundarlo”.
    Fueron una serie de prácticas que modificaron las relaciones sociales de producción que acabaron imponiéndose, generalizándose y cristalizando como sistema…pero no fue fundado.
    El socialismo soviético sí que tuvo algo así como un momento fundacional, por ejemplo.
    O “refundar” IU también sería una expresión correcta, porque IU sí que se fundó en un momento.
    Pero bueno, era sólo pa ésta tontería “de forma”, realmente se entiende perfectamente la expresión más allá de los remilgos lingüísticos míos XD
    ¡Recibe un cordial saludo!

     
  2. Eva Mª

    6 novembre 2008 at 18:59

    Ahí estaré, aunque no sé si podré quedarme mucho tiempo porque trabajo los fines de semana. A mí también me gustaría conocerte. Me gustan mucho tus entradas.

     

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Canvia )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Canvia )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Canvia )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 9.738 other followers

%d bloggers like this: