RSS

ESTEBAN CERDAN: hasta mañana, camarada

ESTEBAN CERDAN: hasta mañana, camarada

 Para quienes no llegasteis a conocer a Esteban Cerdán, Intentaré describirlo con pocas palabras: Esteban era, en esencia, instinto de clase, rebeldía con causa, un sentimiento de justicia insobornable, claramente entregado a los débiles, y solidaridad obrera en estado puro. Esteban Cerdán, y no es una frase más, era de los imprescindibles. Él mismo se presentaba así:

image

 

“Nací en Tosos (Zaragoza) el día 25 de abril de 1931 en el seno de una familia campesina. Fui el octavo de nueve hermanos y mis primeros recuerdos ya están ligados a la cruel represión fascista. A mi madre María Frances Valero, pocos días después del alzamiento militar contra la legalidad de la Republica, los falangistas le cortaron el pelo al cero y a continuación la guardia civil la detuvo y la trasladó a la cárcel de Cariñena por ser madre y esposa de rojos huidos a la zona republicana. Padeció diez meses de prisión y secuestro hasta su puesta en libertad sin juicio ni sentencia alguna.

Nuestra casa quedó clausurada y la llave en poder de los falangistas. La supervivencia de los cinco hermanos, todos menores que quedamos en la calle, ewwestuvo a cargo de la solidaridad familiar. Puesta en libertad mi madre la familia se reagrupo en la población de Cariñena hasta el final de la guerra civil y pocos días después por vía urgente y gubernativa fuimos desterrados a vivir a cien kilómetros de nuestro pueblo.

El día 1 de abril de 1940, al cumplirse un año del final de la guerra, detuvieron a mi padre Miguel Cerdan y a mi hermano Felix Cerdan que cumplieron dos y tres años de cárcel respectivamente. Mi padre, igual que mi madre, lo pusieron en libertad sin juicio ni sentencia alguna. Mi hermano fue juzgado y sentenciado por haber defendido a la Republica con las armas en la mano.
Mis recuerdos de la tétrica cárcel Torrero de Zaragoza, a la que semanalmente nos llevaba mi madre a la “comunicación”, siempre fue referencia para odiar el fascismo. Lo que presencié, cuando en dos ocasiones dejaron entrar a los hijos de los presos, es imborrable.

Pasaron los años en los que el terror acumulado fruto de la represión, se palpaba cotidianamente en la vida familiar y en todos los ámbitos y los jóvenes nos dedicábamos a vivir la desgraciada vida que el fascismo imponía.
Fui obrero del campo a partir de los 14 años, seleccionado siempre en la esquina de la plaza del pueblo, en donde ni te fijaban el salario ni la jornada laboral ni mediaba contrato alguno. Estos requisitos siempre lo decidían los patronos que para eso habían ganado la guerra. Una guerra que en el fondo subsistía la lucha de clase y en donde Franco abolió todos los derechos y libertades que la Republica implantó.En 1951, con 19 años, empecé a trabajar en una mina de carbón como picador en Almatret (Lérida) en donde cumplí el servicio militar con los beneficios mineros. Allí empecé a tomar conciencia de clase participando en la lucha por un salario digno y por mejorar las condiciones de trabajo.

En 1955 me trasladé a Molins de Rei en donde trabajé cargando camiones de grava en el río y arranque arcilla en los terrales de El Papiol. En 1956 empecé a trabajar en la siderurgia hasta el final de mi vida laboral.
En el año 1957 me casé con mi compañera actual Dolores Soler Serrano, con la que hemos tenido dos hijas que después nos han dado cuatro nietos. Fuimos residentes en El Papiol hasta 1969 que nos trasladamos a Bellvitge, nuestro domicilio actual.

En 1963 empecé a trabajar en Laforsa en los trenes de laminación, Laminados y forjados de hierro y acero S.A. “LAFORSA”. Se estableció en el barrio de Almeda de Cornella de Llobregat a finales de la década de los cincuenta, en pleno desarrollismo franquista, para la producción de acero en redondos para la construcción con una acería en horno de arco para la fundición de chatarra y una laminación en caliente y como tantas empresas, con la idea de ganar dinero fácil y rápido, con tecnología obsoleta, con equipos técnicos y directivos más preparado para aplicar las leyes represivas que para sacar buenos productos al mercado. Por eso el continuo relevo de directores y gerentes fue una fuente permanente de problemas.

El año 1966 tras la campaña que CC.OO. ante las elecciones sindicales, convocadas por la CNS, me presente y salí elegido jurado de empresa, lo que me permitió el contacto con los Luque, García Sánchez, Claudio Pérez, Andres Márquez, Alfonso Pino, Antonio Espigares, entre otros, en lo que ya era el volcán de la Unión de Técnicos y Trabajadores del metal de Cornella, y posteriormente, con los metalúrgicos de la comarca como; José Cano (Matacas), Antonio Gónzalez (Tuperin), Antonio Plata (Roca), Fco. Guerrero (Metrón), José Coscubiela y Francisco Ruiz (Cerdans) y más adelante con: José Padilla (C.Papiol), Juan Muñiz (Construcción), José Fuentes y Jesús Garrido (Pirelli), Fernando Cerda (Papelera), entre otros muchos. José Mª Luque era de UGT, el resto del PSUC.

En este contexto se fue configurando la Comisión obrera de fábrica en la que destacaron Manuel González (despedido de Roca), Simón Rodenas, Antonio Calero, Francisco Gamero y José Vega y otros como Luis Escartin “El Maño” y Ramón Rulo, que sin pertenecer a organización alguna, más adelante jugarían un destacado papel en la huelga general de enero de 1976, en solidaridad con la lucha que veníamos desarrollando los trabajadores de Laforsa.

En 1969 ingresé en el PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya) en donde en 1974 forme parte del Comité Central hasta 1981.En las elecciones sindicales de 1972 ostente la Vicepresidencia de la UTT del metal de Cornellá junto a Juan Ramos que fue elegido Presidente. El trabajo de infiltración en el sindicato fascista que venían desarrollando, otros dirigentes desde hacía años, determinó que en estas elecciones los jerarcas verticales quedaran aislados por la fuerte presencia de las CCOO y de centenares de representantes sindicales con un marcado carácter antiverticalista. En definitiva esa fue la fuerza real del movimiento obrero de la comarca que protagonizaría tres huelgas generales entre 1974 y 1976, en contraposición a otros grupos que preconizaban la abstención en las elecciones sindicales y nos acusaban de traicionar a la clase obrera. Uno de los principales impulsores de este gran salto en la lucha obrera fue Juan Ramos por su oratoria clara y directa ante la problemática laboral que atravesaba la comarca.

La conflictividad laboral en Laforsa se acentuó en 1970 por el convenio colectivo. En 1972 se desarrolló una huelga que duro 22 días. En 1973 después de seis meses de negociación con la realización de diez paros conseguimos importantes mejoras en el convenio colectivo. En julio de 1974 los trabajadores de Laforsa participamos activamente en la primera huelga general por el convenio comarcal del metal y en solidaridad con la lucha que venían desarrollando los trabajadores de Elsa y Solvay. Ese mismo año CC.OO. de la comarca convocó un paro para el día 4 de diciembre, contra la carestía de la vida y el entonces Gobernador Civil de Barcelona, el fascista Martín Villa, mando detener a 100 militantes del PSUC, la noche del dos al tres detuvieron a 24 compañeros El 5 de diciembre de 1974 tuvo lugar la segunda huelga general, convocada desde el sindicato vertical, contra la carestía de la vida en la que 30.000 trabajadores de la comarca salimos a la calle en solidaridad con los 24 detenidos la noche anterior por parte de la B.P.S. En esa lista de detenciones figuraba yo y no pudieron detenerme por estar en la fábrica trabajando. No obstante registraron mi casa y requisaron algunas pertenencias personales.

Toda la experiencia de lucha acumulada desde 1965 (constitución de las CC.OO. del Baix Llobregat), en la que se distinguieron otros muchos compañeros, en la reconstrucción de un nuevo movimiento obrero compuesto por una nueva generación heredera de los que lucharon en defensa de la Republica, nos sirvió a los trabajadores de Laforsa para protagonizar una huelga de 106 días que culminó en la tercera huelga general de la comarca (del 19 al 29 de enero 1976) en donde hbo días que 80.000 trabajadores salieron a la calle en solidaridad con los 157 trabajadores despedidos de Laforsa. ¡O todos o ninguno! fue la respuesta que al final hizo retroceder a la empresa, al sindicato vertical y a las Autoridades Gubernativas, que el día 22 de febrero terminó con el triunfo de la clase obrera de la comarca y la readmisión de todos los despedidos.

Todos los sectores sociales de la comarca se sumaron a la huelga, comercio, escuelas e Institutos y parroquias de Cornella y Hospitalet, entre otros muchos. La Cooperativa de consumo nos facilitó un amplio crédito con los “vales de comida”. La solidaridad económica supero la cifra de cinco millones de pesetas. Pero si esta enorme solidaridad nos dio fuerza para resistir, las que nos proporcionaron nuestras mujeres fue clave en los momentos más difíciles, por su arrojo, valentía al enfrentarse a la fuerza pública y el sostén moral que en todo momento de la larga huelga encontramos. Como no recordar en este testimonio para rendirle homenaje a Albert Fina y Montserrat Aviles y a todos los abogados laboralistas a los que tanto debemos y recordaremos por siempre.
Sin haber recorrido el camino narrado, sin haber conocido y convivido con tan extraordinarios luchadores, no hubiera sido posible resistir los 106 días de la huelga de Laforsa, puesto que ese proceso no solo ayudó a organizar la CC.OO. de la empresa, sino que fue determinante la organización de un fuerte colectivo de comunistas del PSUC.

Fui concejal de Cornella en la primera legislatura democrática y Secretario de la Unión Local de CC.OO. de Cornella. Ya jubilado, colaboro en la Unión Local de CC.OO. de Hospitalet.”

Sus palabras las tomo de http://www.memoria-antifranquista.com/webvella/bios/estebancerdan.
Mañana será su despedida. Pero su recuerdo y todo lo que aprendí de él no desaparecerá mientras viva.

 

Etiquetes: , , , ,

Amb Andrés García Berrío, els Drets Humans i la solidaritat

Amb Andrés García Berrío, els Drets Humans i la solidaritat

Si estàs en una concentració i algú perd la consciencia, procura que no hi hagi un mosso d’esquadra amb l’empatia sota mínims per ajudar a qui ho necessita. Pots acabar amb una denúncia per desobediència a l’autoritat, com li ha passat a l’advocat Andrés García Berrío, després de la concentració contra el Centre d’Internament d’Estrangers perquè es negava a deixar sola a una persona inconscient mentre no arribava l’ambulància. Poc importa que a l’anterior legislatura el Parlament de Catalunya aprovés una declaració que reclamava al Govern “vetllar pels drets fonamentals” que vulnera la llei mordassa. El racisme institucional, l’arbitrarietat d’alguns mossos i sobre tot la necessitat de tallar de soca-rel tota mostra de solidaritat entre les persones, han convertit a l’advocat dels Drets Humans en el primer encausat de la “llei mordassa”.

García Berrio és membre del Centre per a la Defensa de Drets Humans Iridia, participava com a mediador i com a membre del jurat popular. La foto que acompanya l’article és d’Enric Català. Quan acabava la concentració un dels assistents ha tingut una crisi d’epilèpsia i s’ha desmaiat, i l’advocat ha intervingut juntament amb companys del malalt per fer-se càrrec de la situació i avisar els serveis d’urgències. Aqui explica el periodista Arturo Puente tota la facència http://www.eldiario.es/catalunyaplural/denunciat-Catalunya-mordassa-Drets-Humans_0_479102462.html

I també a el diario-es el mateix García Berrío escrivia fa uns dies que “El Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de Barcelona està tancat per obres. En els seus 10 anys d’existència és la primera vegada que cap persona es troba privada de llibertat en el centre. La situació arriba fruit d’una interlocutòria judicial emesa fa dos anys després d’una queixa presentada per l’equip jurídic de Tanquem els CIES. El motiu de les obres: que 10 anys després de la seva creació les persones puguin anar al lavabo dins de la cel•la.

Després de 10 anys de relats grotescs sobre la manera en què feien les seves necessitats en galledes a la nit en cel•les habitades per 6 persones, el Ministeri d’Interior, dos anys després de l’ordre del jutjat, va decidir emprendre aquestes obres. Les obres arriben tard i no només pel retard esmentat. Arriben tard perquè el CIE no hauria de tornar a obrir les portes.

Després d’anys de dur treball per part de diferents organitzacions socials, l’octubre de 2014 es va iniciar un procés irreversible cap al tancament del CIE a través de la creació de la campanya ‘Tancarem El Cie’. En els seus primers mesos de vida va aglutinar el suport de més de 250 organitzacions socials, veïnals i polítiques que evidenciaven que s’estava forjant una forta majoria que volia veure ben aviat com el CIE passava a la història.

Mesos després, i fruit d’aquest procés de sensibilització i mobilització, es va constituir un grup d’estudi sobre models de CIE al Parlament de Catalunya. Les organitzacions socials ens impliquem i després de mostrar la realitat que portàvem vivint anys i després d’una nova protesta massiva, el Parlament va aprovar instar al govern central al tancament dels CIES per una majoria superior als 2/3 de la cambra. Van votar a favor de la resolució Convergència, Unió, ERC, PSC, ICV i CUP. Només van votar en contra el PP i Ciutadans.

Mesos més tard i després d’un nou procés d’incidència política dut a terme per les mateixes organitzacions, l’Ajuntament de Barcelona va aprovar el 27 de novembre una Declaració Institucional en la qual es va posicionar de nou amb una majoria superior als 2/3 amb el suport de tots els grups parlamentaris a excepció novament dels mateixos que es van oposar al Parlament.

És en aquest escenari i no en un altre en el que el CIE va tancar les seves portes a finals del mes d’octubre per fer unes obres que no sabem en quin moment finalitzaran, encara que sembla que serà durant el mes de febrer. El que sí que tenim clar és que tenim davant una situació d’excepcionalitat i oportunitat que hem d’aprofundir per aconseguir tancar el CIE.

Cal destacar així mateix que a la Moncloa actualment hi ha un govern interí a l’espera de la conformació del pròxim nou Govern en un escenari altament imprevisible. És el moment. Després de molts anys de treball quotidià, de patiment, de resistència, de passos de formiga, ha arribat el moment de fer passos de gegant i ser conseqüents fins al final.

En aquest context excepcional, el primer pas és creure’ns de veritat que podem aconseguir que el CIE no es reobri o que si tracten de reobrir, es tanqui poc temps després. Hem de deixar per uns mesos el pessimisme a un costat i emprendre tota la nostra imaginació, determinació i força per aconseguir-ho…” (seguir llegint a http://www.eldiario.es/catalunyaplural/opinions/CIE-doble-anomalia-democratica_6_477062298.html )

I també pel seu interès val la pena que aneu a l’entrevista que el passat mes de maig li feien a A. García Berrío a El Periódico en la que parla de Barcelona i els DD.HH:

http://www.elperiodico.com/es/noticias/barcelona/andres-garcia-berrio-barcelona-vulneran-derechos-humanos-4201395

 

Etiquetes: , , , ,

Súmate al Plan B para Europa #WeNeedAPlanB

Súmate al Plan B para Europa #WeNeedAPlanB

Ya se han superado las 10.000 firmas. Y tu, ¿has firmado? Lee el manifiesto, y si estás de acuerdo en que hay que construir otra Europa, entra en http://planbeuropa.es/llamamiento/ y participa:

En julio de 2015 asistimos a un Golpe de Estado financiero ejecutado desde la Unión Europea y sus Instituciones contra el Gobierno griego condenando a la población griega a seguir sufriendo las políticas de austeridad que ya habían rechazado en dos ocasiones a través de las urnas. Este golpe ha intensificado el debate sobre el poder de las instituciones de la Unión Europea, su incompatibilidad con la democracia y su papel como garante de los derechos básicos exigidos por los europeos.

Sabemos que existen alternativas a la austeridad. Iniciativas como “Por un Plan B en Europa”, “Austerexit” o DiEM25 (Democracy in Europe Movement 2025) denuncian el chantaje del tercer memorando de entendimiento impuesto a Grecia, el fracaso económico que supondrá y el carácter antidemocrático de la UE. Reconocido por el mismo presidente de la Comisión Europea, Jean-Claude Juncker, quien declaró: “No puede haber decisiones democráticas contra los tratados europeos”.

También somos testigos de la respuesta insolidaria (en ocasiones hasta xenófoba), de las Instituciones Europeas y de los Estados Miembros ante la llegada de refugiados procedentes de Oriente Medio y África, y ante el drama humano que ello conlleva. Remarcando la hipocresía del discurso de la UE respecto a los DDHH, que de forma indirecta, a través de la venta de armas o con políticas comerciales, es un actor clave en los conflictos que han provocado las recientes crisis humanitarias.

El régimen de crisis de la UE, iniciado hace ocho años y basado en la austeridad, privatiza los bienes comunes y destruye los derechos sociales y laborales en lugar de hacer frente a las causas iniciales de la crisis; la desregulación del sistema financiero y la captura corporativa de las instituciones de la UE a través de los grandes lobbies y las puertas giratorias. La UE promueve soluciones falsas negociando, con gran opacidad y sin apenas control democrático, tratados de comercio e inversión como el TTIP, el CETA o el TiSA, que eliminan lo que consideran barreras al comercio: los derechos y normas que protegen a la ciudadanía, a los trabajadores o al medio ambiente. Es el golpe definitivo a nuestras democracias y al Estado de Derecho, especialmente a través de los mecanismos de protección al inversor.

La actual UE está gobernada de facto por una tecnocracia al servicio de los intereses de una pequeña, pero poderosa, minoría de poderes económicos y financieros. Todo ello ha provocado el resurgimiento del discurso de la extrema derecha y de posiciones xenófobas y nacionalistas en muchos países de Europa. Los demócratas tenemos la responsabilidad de reaccionar ante esta amenaza e impedir que los fascismos capitalicen el dolor y el descontento de la ciudadanía, la cual a pesar de todo ha demostrado solidaridad ante la tragedia humanitaria que sufren cientos de miles de personas refugiadas.

La sociedad ya se ha puesto a trabajar por un cambio radical en las políticas de la UE. Movilizaciones sociales, como Blockupy, la campaña NO al TTIP, el Alter Summit, la huelga general europea en 2012, las Euromarchas, o el ingente trabajo realizado por numerosas plataformas ciudadanas y ONG’s, suponen un valioso capital humano, intelectual e ideológico por la defensa de los Derechos Humanos, el respeto a la Tierra y a la dignidad de las personas por encima de intereses políticos y económicos. Creemos, sin embargo, que es necesaria una mayor coordinación y cooperación práctica para la movilización a nivel europeo.

Hay muchas propuestas en marcha para acabar con la austeridad: una política fiscal justa y el cierre de paraísos fiscales, sistemas de intercambio complementarios, la remunicipalización de los servicios públicos, el reparto igualitario de todos los trabajos incluidos los cuidados en condiciones de dignidad, la apuesta por un modelo de producción basado en las energías renovables, y reformar o abolir el pacto fiscal europeo – formalmente Tratado de Estabilidad, Coordinación y Gobernanza en la Unión Económica y Monetaria.

El ejemplo de Grecia nos ha mostrado que para hacer frente a la actual coyuntura debemos aunar esfuerzos desde todos los Estados Miembros y desde todas las esferas: política, intelectual y de la sociedad civil. Nuestra visión es solidaria e internacionalista.

Por estos motivos, queremos generar un espacio de confluencia en el que todas las personas, movimientos y organizaciones que nos oponemos a al modelo actual de Unión Europea y consensuar una agenda común de objetivos, proyectos y acciones, con el fin último de romper con el régimen de austeridad de la UE y democratizar radicalmente las Instituciones Europeas, poniéndolas al servicio de la ciudadanía.

Para ello proponemos convocar una conferencia europea los días 19, 20 y 21 de febrero en Madrid, y llamamos públicamente a participar en los debates, grupos de trabajo y exposiciones que allí se organizarán.

 
7 comentaris

Posted by a 18 gener 2016 in Economia crítica, Europa

 

Objeccions d´urgència a la sanitat “business friendly” de Boi Ruiz

Objeccions d´urgència a la sanitat “business friendly” de Boi Ruiz

En relació a la notícia de que la Generalitat destinarà 200 mil euros a promocionar Barcelona Medical Destination, ofertant els serveis dels centres sanitaris catalans a tot el món, voldria fer aquestes primeres observacions d’urgència:

1) En temps de descompte,quan està en funcions, amb el Parlament inoperant i sense capacitat de control, el conseller Boi Ruiz segueix prioritzant les polítiques “business friendly” que mercantilitzen la salut i la sanitat en lloc de vetllar per la salut i la sanitat pel bé comú.

2) Que institucions privades vagin en el mateix paquet “d’ofertes sanitàries” que institucions sanitàries finançades íntegrament amb diners públics és mostra del poc respecte del conseller pel que hauria de ser de totes i tots (i de fet ho és, ja que es financia amb els nostres impostos). La jugada de Boi Ruiz constitueix, per tant, una despossessió de béns i serveis públics que en temps de crisi i austericidi és especialment lamentable.

3) Són mesures preses contra la universalitat de l’atenció sanitària, establint una distinció amb clar biaix de classe entre la gent que ha vingut a treballar, nascuda fóra de Catalunya i que sense papers ni contracte de treball regular no es pot pagar l’atenció mèdica, i la gent del turisme sanitari, de classes altes i del país que sigui, que tindran dret en institucions finançades públicament (i de manera prioritària) a serveis de salut dels que s’exclou a treballadores i treballadors pobres o en atur de Catalunya i als familiars amb els que conviuen, sigui quin sigui el seu origen.

4) Si ja ens veníem queixant de la mercantilització de la sanitat sota la conselleria de Boi Ruiz, ara ha fet un pas més posant-la a nivell de servei sumptuari, pel turisme de luxe, en connivència amb el sector de l’hoteleria i altres interessos aliens a la sanitat però que fomenten la interessada vessant “hotelera” de la mateixa, especialment excloent, en detriment del seu caràcter fonamental, integrador, de prevenció, investigació, atenció, cura i rehabilitació que la caracteritzen com a servei públic.

5) Els i les professionals de la sanitat de més renom, formats a les universitats públiques, amb dedicació total o parcial a la sanitat pública, no poden abandonar la seva dedicació fonamental a la sanitat pública per servir interessos privats. Els recursos són escassos, i també el temps del personal sanitari. I no cal oblidar que la gran majoria de professionals de més renom de la nostra sanitat treballen a la pública.

6) Especialment dissortada és l’altra cara de la política de Boi Ruiz que fomenta i justifica també el “turisme sanitari” cap a països més pobres de persones que no reben a la nostra sanitat els serveis i atenció que necessiten: per exemple, en el cas de la hepatitis C i les vendes “turístiques” de viatges per anar-se a tractar a Egipte o altres països on surt “a bon preu” curar-se, quan hauria de ser responsabilitat de les institucions públiques, a partir de finançament públic.

7) Les polítiques elitistes, classistes i que fomenten la desigualtat en l’atenció i el tracte sanitari no equitatiu s’han d’eradicar en una Catalunya més justa i per tant és especialment repulsiu que la Conselleria impliqui en la campanya de foment del “turisme sanitari” els mitjans de comunicació públics, amb una propaganda esbiaixada i sense possibilitat de rèplica.

8) Cal veure també en el Reial Decret Llei 16/2012 en el que, entre altres coses, s’ excloïa a les persones “sense papers” de l’atenció sanitària pública, una justificació classista de la mesura de Boi Ruiz, i una conseqüència a afegir a les crítiques que les organitzacions socials i professionals relacionades amb la salut assenyalen com una mesura injusta, inhumana, realitzada sense cap criteri sanitari. Ara veiem els efectes que es pretenen culpabiltitzadors i que amaguen la xenofòbia sota la capacitat de compra de serveis sanitaris.

9) És denigrant intentar sotmetre al mateixos criteris (però amb diferent valoració com ja s’ha donat a entendre en alguns mitjans de comunicació) als immigrants irregulars que venen a cercar treball i una vida millor, amb les persones que es poden permetre el luxe de cercar per tot el món la millor atenció sanitària. Moltes de les persones que venen a Barcelona pel “turisme sanitari” podrien ser determinants, amb la seva influència i el pagament dels seus impostos, perquè en els seus països hi hagués també un servei de salut de qualitat i universal.

 
2 comentaris

Posted by a 8 gener 2016 in Uncategorized

 

Salvar l´escull: dir NO a Mas

Salvar l´escull: dir NO a Mas

Apuntava l’amic J.M. García en el meu Facebook: Estem més a prop de tenir un president de la Generalitat, que al seu dia va posar la mà al foc, per Xavier Crespo, exalcalde de Lloret pel seu mateix partit, i que , va ser condemnat per suborn i prevaricació amb la màfia russa… Estem més a prop de tenir un president de la Generalitat, el qual es seu mateix partit va dipositar 250000 euros, per treure sota fiança al seu ex-tresorer, acusat de corrupció… Estem més a prop de tenir un president de la Generalitat, que en les últimes eleccions, anava amagat en quart lloc de la llista electoral, per no haver de donar explicacions de la seva gestió anterior(…) Estem tan a prop, de no deixar res lluny aquest tipus de conductes, i aquesta manera de governar … Però el pitjor de tot, és que estem més a prop de renovar el mandat d’un individu, que permet que en un organisme oficial de la seva enyorada Ítaca, es permetin i practiquin tortures, maltractaments i humiliacions, i en general, es vulnerin els drets humans https://directa.cat/cadira-de-depressio-de-malaltes-no-reconegudes.

SALVAR L’ESCULL I DIR NO A MAS

Fa temps varem aprendre que massa vegades dels laberints se’n surt per dalt, que és difícil sargir peces massa esfilagarsades o que quan hi ha esculls impossibles de salvar, el millor és refer el camí. Fer una lectura realista del que hi ha, de com s`han anat decantant -a pitjor- processos i propostes, no significa blasmar res ni ningú, sols reconèixer que no existeixen varetes màgiques. El projecte de JuntsxSi era un miratge ja el 27S i va morir abans del 20D: els resultats de les eleccions al Parlament de l’Estat ho certifiquen. Per tant, potser seria bo que totes les forces polítiques, siguin els que siguin els interessos que representen, assumissin un error compartit (per acció, omissió o denúncia maldestre i amb diferents graus de responsabilitat). Potser seria bo acceptar que el 27S es varen celebrar unes eleccions amb cartes marcades, perquè no és joc net presentar-se sense programa de govern, amb l’espantall d’un plebiscit en el buit que suposadament faculta per governar amb declaracions polítiques que ni el vent aguanta, i a les que s’hi van afegint annexos sobre la marxa que no convencen a velles majories i no poden, per tant, aconseguir nous suports per formar-ne de noves. L’error més gran ha estat el de menystenir el camí establert i la capacitat aglutinadora i transformadora d’exercir el dret a decidir també a través d’un referèndum indestriable d’unes polítiques socials, que s’han de fer de manera prioritària, i favorables a la majoria de la gent de casa nostra.
.
No estem parlant del dret a decidir de Mas, sinó de la ciutadania. De reconèixer de fet que en la proposta, construcció i valoració de les polítiques el poder és ciutadà i en comú, i que tant la política com l’economia han de tenir com a centre de la seva acció i preocupació a les persones, les seves necessitats i els seus drets. En oposició als que pretenen fer creure que la sobirania es recupera (o fins i tot ja s´ha recuperat) de manera automàtica -i gairebé màgica- gràcies a un resultat electoral i una Declaració solemne que ens ha tancat en laberints sense ariadnes, som moltes les persones que creiem que encara estem iniciant un procés llarg, i difícil que no es pot defugir, malgrat els neollenguatges que ens roben el sentit de les paraules i les ideologies que neguen que el Regne en el que estem -segons el nostre passaport- és de fet un estat plurinacional.

Dissortadament. hi ha encara massa polítics en el Congrés (i al Parlament de Catalunya) que semblen descendents de Cids llegendaris i s’entesten en negar la pluralitat i diversitat dels pobles i nacions de l’Estat. Tenen encara molta força i la inèrcia de segles, a més dels interessos dels poderosos. Però tanmateix, es van guanyant batalles per la raó i els drets: el 20D va demostrar que no era invencible el bipartidisme de l’España imperial, i aquesta és una bona notícia també per un futur republicà més a tocar que signifiqui l’exercici del dret a decidir i un procés constituent real, sòlid, en el que les persones siguin protagonistes construint entre totes un futur sense horitzons tan incerts.

Sols un exemple: és difícil creure que es pot aconseguir l’exercici de la sobirania popular quan els partits que volen ser hegemònics s’inclinen davant els poders supranacionals (Troika) o voten a favor de tractats com el TTIP i els seus acompanyants, el CETA i el TISA, que imposen els comptes de resultats de les grans corporacions per sobre de les legislacions nacionals i per tant, de l’acció legislativa dels parlaments. I cal tenir consciència de que és anar molt contra-corrent reivindicar de veritat la sobirania popular quan la globalització que estenen les grans corporacions i el capitalisme financer prostitueix els procediments democràtics bàsics. Però cal triar, i adonar-se del perill de que en aquest temps en el que el que és nou no acaba de néixer i el vell no acaba de morir, no es poden alimentar els monstres.

Front una fantasia que es desfà i deixa a la gent desenganyada, cal insistir en el rescat de les institucions per al bé comú i per aconseguir polítiques que facin front a les desigualtats. Perquè no que es confongui solidaritat amb caritat, i s’ensenyi als nens i nenes a les escoles ciutadania i ciència (i no pas màgies) i a ser persones que es desenvolupen en les seves potencialitats, lliures i felices. I cal també (al revés del que han fet els governs de Mas) que la salut es tracti com el que és, pública, i ningú vulgui fer negoci amb la nostra sanitat i la nostra vida.

Salvar esculls dient No a Mas significa a Catalunya revertir l’expropiació de la història i les idees i, que en la intel·ligència col·lectiva que denúncia els interessos corruptes, es comencin a teixir -i fer complir- les lleis que fan legal el que les persones mereixen, necessiten, somien … Perquè també a les institucions aprenguem a produir igualtat de manera quotidiana, que ja seria hora, no com un luxe del que de tant en tant sembla inevitable concedir algunes engrunes.

 
7 comentaris

Posted by a 2 gener 2016 in Ciutadania/Política

 

Ens veiem obligats a publicar aquest PDF (Part 1)

No us volem amargar les Festes… Volem que es conegui i difongui aquest escàndol de la sanitat i els procediments mafiosos que fan servir els que consideren que la nostra salut és el seu negoci.

El bloc d'Albano

port_pdf

Us volem parlar del Cas Traiber… Potser alguna cosa us ha arribat, però de ben segur en aquest document descobrireu coses que no sabíeu…

Fa uns dies saltava l’alarma al voltant de les pròtesis caducades que s’havien implantat a diversos hospitals catalans. Amb l’aixecament del secret de sumari en relació a aquesta investigació del Jutjat d’Instrucció Nº3 de Reus, durant un parell de dies el tema va estar als mitjans de comunicació.

La majoria de les informacions donaven en alguns dels metges implicats, el noms dels centres hospitalaris citats a l’auto i l’alarma sanitària que va desencadenar aquest cas. Sense dubte aquesta és una informació rellevant. Lamentablement però l’atenció mediàtica ha passat de puntetes -en la majoria dels casos­- en relació a les profundes responsabilitats polítiques que es poden observar fent una detinguda lectura del document que fem públic.

Davant les gravíssimes informacions que conté aquest document el passat 17…

View original post 259 more words

 
1 comentari

Posted by a 26 desembre 2015 in Uncategorized

 

Amb @marta_sibina reflexionem millor

Doncs encara tenim temps per reflexionar i votar bé (molt bé!) cara a #20D si és que no teniu les coses clares. Dos videos sobre dos temes clau: el #Referendum i el #TTIP.

No us els perdeu, que ens hi juguem una vida més digna i unes polítiques decents:

i en castellà sobre el TTIP

 
 
Segueix

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 11.928 other followers

%d bloggers like this: