RSS

Carta oberta al futur diputat Lluis Llach

Manifestacio-Marea-Blanca-Lleida-MareaBlancaLL_EDIIMA20141130_0002_3

Benvolgut Lluís Llach:

El més segur és que el proper 27S vostè es converteixi en diputat al Parlament de Catalunya. Com hem vist aquests dies això implica que vostè haurà de votar a favor de fer president de la Generalitat a Artur Mas i Gavarró. Els camins a Ítaca són inescrutables i, per això, l’objectiu d’aquesta carta no és discutir sobre quina és la millor manera de fer la travessia. L’objectiu és explicar-li una cosa que està passant a Lleida. Una cosa senzilla, potser menor, davant del que significa un viatge tan èpic. Vull parlar-li del consorci sanitari de Lleida impulsat per l’actual govern i contra el qual lluiten –fa prop de dos anys– milers de persones. Li vull explicar tot això a vostè perquè, possiblement, com a diputat, haurà de pronunciar-se.

Com segurament sabrà, al llarg d’aquests últims anys el conseller Boi Ruiz –antic cap de la patronal privada de sanitat– ha pres decisions que han suposat un veritable retrocés en el caràcter públic del nostre sistema sanitari. Probablement alguns dels seus companys de llista li hagin explicat que això ha estat “inevitable” i que és culpa de “l’espoli fiscal” (el de Madrid, perquè de l’altre, del que porta els diners cap a Andorra i no cap a Ítaca, els seus companys de llista no solen parlar).

La cosa és que Boi Ruiz porta prop de dos anys intentant fer un consorci sanitari a Lleida. Molt resumit, això vol dir que el que es busca és integrar els equipaments de l’Institut Català de la Salut (ICS) –entitat proveïdora de serveis sanitaris pura i totalment pública– a d’altres formes de gestió subjectes al dret privat. Això vol dir que l’ICS es diluiria en un consorci més ampli també subjecte al dret privat. Això permetrà fer activitat privada als centres públics, gestió privada indirecta dels recursos públics i escapar dels organismes de control públic sobre aquesta gestió.

És probable que alguns companys de la seva llista també li hagin dit que això del Consorci de Lleida és imprescindible, que “no hi ha alternativa” (T.I.N.A.) i que tot plegat és culpa de “l’ofec financer que pateix Catalunya”. Però deixi’m donar-li dues dades que potser li són útils com a futur diputat:

1) La creació d’aquest consorci no s’explica per la manca de diners ja que la seva posada en marxa no suposarà cap estalvi. Al contrari: és un fet provat que la forma consorciada que tant agrada als seus companys de llista de Convergència és una porta oberta a l’opacitat, la corrupció i el descontrol en la gestió sanitària. Més de 20 informes de la Sindicatura de Comptes i la mateixa Oficina Antifrau ho deixen totalment clar: milions d’euros públics han desaparegut gràcies a consorcis com el que Boi Ruiz vol impulsar a Lleida. Per tant, l’experiència ens dicta que els consorcis, lluny d’estalviar, surten cars i enriqueixen els de sempre.

2) La idea de fer consorcis sanitaris per substituir l’ICS no té com a objectiu construir “estructures d’estat” ni treballar per “un país nou”. El pla ha estat perfectament dissenyat a les oficines de la consultora PWC al servei del conglomerat sanitari privat a qui l’existència de l’ICS –i de la sanitat pública en general– li suposa una molèstia que cal eliminar. Així, La Caixa proposa, PWC disposa i Boi Ruiz executa. (Si no coneix PWC, faci click aquí i vegi de qui estem parlant).

imagePer què li explico tot això a vostè? Veurà: des de fa prop dos anys milers de persones d’arreu de Catalunya es manifesten i es mobilitzen –al carrer, als centres de treball, a les escoles, a les associacions de veïns, sota la pluja– contra aquest atac a la sanitat pública del nostre país. S’han recollit 38.000 signatures –una a una, carrer a carrer– i tot per defensar els nostres hospitals davant les grans corporacions que volen fer negoci a costa de la salut del poble . Tota aquesta mobilització va aconseguir que el govern hagués d’aturar el projecte momentàniament. Va costar molt, entre d’altres coses, perquè per alguns dels seus companys de llista, carregar-se l’ICS és molt més important que el mateix “procés”.

Quan ERC va cedir a la pressió del carrer i va votar en contra de la creació del consorci de Lleida Artur Mas ho va deixar molt clar: “Hi ha un acord […] que parla d’estabilitat fins al moment de convocar, i jo alguna queixa tinc, perquè es perden algunes votacions”. I va afegir que “previsiblement” les eleccions del 27S es convocarien “si no canvia res”. És a dir: si no puc imposar el meu model de país, no hi ha país. Sona una mica a xantatge, no?

Marea Blanca Lleida 2Sigui com sigui, la lògica pre-electoral es va imposar i finalment el passat dimecres Convergència va acceptar aturar el consorci… fins la propera legislatura. “Serà el pròxim Govern escollit el 27-S el que prengui la decisió final, han confirmat fonts del departament que lidera Boi Ruiz”.

És per això que li escric aquesta carta. Vostè, molt probablement, serà diputat i haurà de prendre “la decisió final” sobre el consorci sanitari de Lleida. Haurà d’aixecar la mà i votar a favor, en contra o abstenir-se. Només tindrà aquestes tres opcions. Amb aquesta carta volia, simplement, oferir-li una mica de context sobre el tema perquè ho tingués en compte a l’hora de prendre la decisió. Com li he dit al principi, crec que ningú té un mapa del tot fiable sobre com arribar a Ítaca, però tots hauríem de tenir clar quines dreceres NO es poden agafar.

Ben cordialment… i salut

Albano Dante Fachin

PD: VÍDEO: «Primer independència i després lluita de classes és fer trampa»

 
15 comentaris

Posted by a 28 juliol 2015 in Ciutadania/Política, Salut

 

Josep Fontana: “Jo penso en aquesta cosa tan elemental com és la gent”

Llegia l’entrevista d’Andreu Barnils a Josep Fontana i m’havia d’esforçar per recordar els bon resultats que a vegades en resulten d’una situació difícil, tot i el pessimisme de la intel.ligència que sembla instal.lar-se a la política… quan encara es permet fer-se evident i visible. Crec que ve a tomb aquesta reflexió pel to del diàleg publicat a Vilaweb, per les notícies que ens sobten cada dia, i perquè el mateix pas del temps -en una carrera contra-rellotge i contra un clima inclement- no sembla anar a favor d’anar reforçant la fonamentació de massa alegria… Caldrà més que mai l’optimisme de la voluntat i, si és possible, anivellar alguns egos desafinats per anar fent camí i treure pals a les rodes. Fontana ens pot servir també d’exemple en això, i sobre tot en honestedat i humanitat. Cal recordar, sobre tot, i com idea-guia, una de les frases que de passada deixa anar Fontana a la conversa, però que en aquest post m’he permès ressaltar al màxim. De fet, és la que poso com a títol, substituint l’original.

image

Ens diu Andreu Barnils que Josep Fontana (1931) és un dels historiadors catalans més prolífics i llegits. (Jo hi afegiria que també de més prestigi i un dels homes savis de Catalunya.) Més de quinze llibres escrits, doctor en lletres per la Universitat de Barcelona i deixeble de tres grans historiadors: Pierre Vilar, Ferran Soldevila i Jaume Vicens i Vives, de qui fou ajudant. La seva història de Catalunya, La formació d’una identitat (Eumo Editorial) ha estat un dels llibres de l’any. Políticament molt implicat, i referent de molta gent d’esquerres, Fontana va anar a les llistes d’Ada Colau a les darreres eleccions municipals. En aquest entrevista l’historiador informa que el 27-S no té intenció de presentar-se per cap llista i que no pensa fer campanya per cap dels partits. Fontana és dels que creu que cap partit espanyol s’avindrà mai a negociar una independència, però tampoc veu gens clar el full de ruta unilateral plantejat fins ara. I se li nota que està més aviat molest per tot plegat.

Josep Fontana: ‘Els que parlen de federalisme, quina credibilitat tenen?

Josep-Fontana_ARAIMA20111217_0069_20—Com veieu la llista de Junts pel Sí?
—La llista del Sí el problema que té és que no se sap de què va la història. Hi ha dues realitats. Una és la continuïtat del post pujolisme, amb el senyor Mas al davant una altra vegada. Ha estat una jugada molt hàbil, perquè si hagués anat amb Convergència és evident que s’enfonsava. Per tant, aquí, si totes les històries de la desconnexió amb l’estat fallen, doncs seguirà havent-hi un govern del senyor Artur Mas. I la segona és què passa amb tot aquest entusiasme que s’ha sabut crear. I que té per mi uns elements que el fan pràcticament incomprensible. Realment hi ha algú que creu que per aquest camí es pot aconseguir una separació? En vuit mesos? No coneixen què hi ha a l’altra banda? No saben amb qui s’han de jugar els calers? La feina d’anar aconseguint coses i nivells autogovern ja és prou difícil. De la concessió d’un estatut que havia de ser l’inici d’una nova etapa, en realitat s’ha fet marxa enrere amb el procés de recentralització. Essent així, algú creu que ho hem de fer així? I sents coses que et produeixen estupefacció: si fem una votació que tingui uns grans resultats, aleshores Europa… Europa està disposada a què li creïn un problema? Però si la UEFA amenaça el camp del Barça per les banderes!

—D’aquesta llista, com interpreta el moviment de Raül Romeva. Li sembla bé, malament?
—No ho sé. No ho veig de cap manera. De tota manera, crec que ell mateix no ho sap. Acaba de dir que el Mas no ha de ser…Per què es creia que el cridaven?

—Parlem de la segona llista: Catalunya Sí que es pot.
—No se sap què serà això. En principi no es veu que hi hagi gran cosa al darrere, per ara. Una cosa era una mobilització de caràcter urbà, com a les municipals. Sí crec que les municipals era el terreny més fàcil per a poder assaltar el sistema, perquè és un lloc que els que creen opinió tenen menys importància, i el contacte directe amb els veïns és més fàcil. A escala del país és molt més difícil que es doni. I sembla que aquí només s’està pensant en el vot de la ciutat de Barcelona.

—Vostè va anar a llistes amb Ada Colau.
—Un dels últims, sí. I no em va fer res. Creia que pitjor que Trias i companyia no ho podrien fer.

—I ara, anirà a la llista de Catalunya Sí Que es Pot?
—No m’ho han demanat. I no. No aniria a cap altra llista. I no per desaprovació. Però ara hi ha un garbuix considerable. Queden setmanes, només, però poden passar coses, que vés a saber com canvia tot l’escenari.

—Com creu que els hi anirà?
—No ho sé. A mi la transposició del panorama municipal al general em sembla una cosa molt difícil d’aconseguir. Depèn de quines cordes són capaços de tocar. Però no sé què faran. Ni el suport que tindran.

—I a ICV com els veu? Han fet com CiU, desaparèixer rere unes altres sigles.
—Aquest era un protagonista important quan va arribar la transició. Aquí l’important era el PSUC, que era una altra cosa. Això va desaparèixer, ho van sacrificar. S’ha intentat treure el cap com han pogut. L’opció que han fet de sumar-se a forces socials emergents no crec que sigui una mala opció. Respecte del que haurien aconseguit anant sols, no és mala opció. No hi tenien res a fer a la llista del si. Era el seu suïcidi final. La llista del sí, que vol dir la política del Boi Ruiz? No fotem conya.

—Rabell, bon candidat?
—La idea d’entrar en contacte amb les associacions de veïns no és una mala idea. No sembla que la llista estigui acabada

—Procés Constituent. Algun comentari?
—No. Crec que és una situació´d’una confusió extrema. Hi ha desestructuració dels partits que controlaven la situació.

—Pablo Iglesias li genera confiança?
—A mi no em genera confiança ningú. Aquesta és la primera. I d’Iglesias s’oblida que el seu origen no és tant el 15M, sinó els pactes a la política gallega. On va tenir relació amb aquests nuclis de moviments socials. Quan els polítics d’esquerres s’han desacreditat d’una manera miserable, Iglesias ha vist el que venia a sobre i vol aprofitar aquest filó.

—Queda la CUP
—La CUP té un avantatge de cara a tothom: són gent que se sap que són honestos i coherents. Això també té problemes, com és lògic. Avui he vist el David Fernández a la televisió i deia clarament que el que els ha separat de la llista del sí és que ells tenen clar la independència i la lluita de classes. I que no volen creure que primer una cosa, i després l’altra. No volen creure primer independència, i després en parlarem. Hi ha coses de la CUP que aprecio prou: són joves i tenen credibilitat. Per altra banda tenen un programa del tot o res que els farà anar guanyant vots. I seguiran essent un element pertorbador si conserven aquesta consciència, que l’element social també hi és.

—Com ho faria vostè personalment?
—No em toca fer-ho. No tinc receptes. No sé què passarà el 27-S. Inclosa l’abstenció. Si maregem massa segons quin personal… Jo penso en aquesta cosa elemental que és la gent. Que quan es posen d’acord, surten al carrer. Jo no sé què faran amb aquest garbuix que se’ls presenta ara. Molt em temo que els resultats sigui tan desgavellats, que no se sàpiga ben bé que es podrà fer.

—Que no es pugui formar govern?
—Govern sí que podran formar. Veurem com s’entenen dins. Però la capacitat que tindran de presentar-se i dir que tenen el poble al darrere amb el 99% de la població…Es farà bastant difícil.

—Mentre hi hagi més del 50% del vot.
—Si hi hagués alguna cosa que tingués la unanimitat que tenia l’SNP potser sí. Però no veig que el senyor Mas sigui això. Si hagués hagut realment alguna cosa que haguera permès pensar en un procés…

—No hi veieu solucions.
—En primer lloc, esperar que els altres et deixaran marxar és inconcebible. Estan disposats a tornar-se a armar per liquidar això quan calgui. Com vols que deixin escapar la millor vaca del ramat? Així com així? No els hi perdonaria ningú. I si s’acaba aquesta vaca, després ve el País Basc. Precisament com que saben que això no passarà de retòrica, doncs en realitat s’ho prenen amb aquesta tranquil·litat.

—Què creu que passarà el 27-S?
—El més probable és que guanyí la llista del sí. I després què? No hi ha resposta. Després no està gens clar. Només hi ha dos camins: la força i la negociació. De força, no en tenim. I de negociació jo penso, per experiència històrica i coneixement de l’estat espanyol, que cap partit arribarà a Madrid i formarà un govern que negociés una secessió. Per què ho hauria de fer?

—Doncs hi ha gent que creu Pablo Iglesias ho permetrà.
—Pablo Iglesias diu que ell respecta el dret de decidir, i després parlem-ne. I parlem-ne….I els que parlen de federalisme, quina credibilitat tenen? No fotem conya. Ja ens van enganyar prou amb un estatut tarat. L’únic principi polític que jo tinc és que resignar-se no és acceptable. Hi ha una situació que no és tolerable. I per tant, s’ha de tirar endavant i fer el que s’hagi de fer. S’ha de lluitar, s’ha de desobeir. Però plantejar-se objectius racionals: no anar a què et fotin una hòstia. Aquí m’agradaria saber si els que han muntat la idea de 8 mesos i independència se la creuen, o no se la creuen. No ho sé. Però jo no me la puc creure. Fa cinc-cents anys que estem amb aquestes conyes. I sembla que quan guanyem una mica, ens foten una garrotada. Hi ha coses que estant clares: la revolta de Sanjurjo de 1932 es fa, i això ho ha explicat gent que estaven a dintre, fonamentalment contra l’Estatut de Catalunya. La guerra civil en una gran mesura es fa, entre més coses, contra la continuïtat de res que s’assembli a l’autogovern a Catalunya. I així estem. I pensar que si nosaltres som bons i sortim al carrer i ens diran té, dóna’ls-hi, que són bons nois, no és creïble.

—Escoltant-lo penso: no hi ha solució. No podrem marxar mai d’Espanya.
—Per ara, no. Per l’any que ve, no. Això està clar. Hi ha d’haver una correlació de forces que ens ajudi. Per ara no tenim els avions nord-americans que vindran a bombardejar les tropes espanyoles si ens envaeixen. No els tenim. Per exemple. En el curt termini, no ens en podrem sortir mai. El que sembla il·lícit és que algú et digui que ja ens ho podem jugar tot perquè en vuit mesos està guanyat. I no cal que us preocupeu, perquè amb això tot es resoldrà: l’ensenyament, la sanitat. Vale vale. Què vol dir una independència? Està previst com es posaran les duanes a les fronteres? Això s’ha de començar a negociar. Hi ha algun pacte de negociació fet per parlar d’un règim transitori de circulació de mercaderies? Aquí mentre no hàgim convençut perquè ens donin suport la Caixa, Banc de Sabadell, la SEAT, està una mica difícil.

—Ja ens aniran a favor, si guanyem. No pateixi.
—Ah, doncs molt bé.

—Haha!
—Mira. No sé què passarà. Però veig que hi haurà força fragmentació. La CUP tindrà uns guanys que s’ha guanyat per ser conseqüent. Per exemple, no comprar la carta a qualsevol preu. I han dit no a la llista. Això els donarà guanys. També crec que efectivament la llista del Junts pel Sí pot guanyar. I un cop hagi guanyat no té gran cosa més a fer que organitzar desfilades.

—Perdoni que insisteixi: quan vostè tingui el vot decidit no m’ho dirà, ara a l’agost?
—No. Però jo no faré cap campanya per ningú.

—A Barcelona va fer-ho.
—Però era una cosa totalment diferent. Un dels arguments que utilitzava en el cas de Barcelona era que l’equip anava pura i simplement a guanyar l’ajuntament. No com els altres partits organitzats que anaven pensant a guanyar l’ajuntament com un element per finançar les seves organitzacions. Com feia Trias amb Convergència. I per tant era una cosa diferent.I vaig pensar que eren els més preparats per ocupar-se dels problemes dels ciutadans. I fan bé, si no es barregen amb cap altra cosa. I a mi, que treguin el bust del Joan Carles em sembla perfectament bé. Em resulta profundament simpàtic.

—De fet, Joan Carles tampoc era el cap d’estat.
—De fet, què hi pinta, el cap d’estat aquest?

 
 

Etiquetes: ,

@AlbanoDante76 : una altra manera de dir les coses i fer política

Aquest matí han fet a Albano Dante, cap de llista de Podem Catalunya, aquesta entrevista a Catalunya Ràdio:

Albano Dante Fachin: ‘S’haurà de negociar amb l’estat espanyol i no serà fàcil, ni curt’.

http://www.ccma.cat/audio/embed/889449

A la web l’han presentat així: “El candidat de Podem a les eleccions del 27-S, Albano Dante Fachin, ha afirmat, en una entrevista a “El matí de Catalunya Ràdio”, que “s’haurà de negociar amb l’estat espanyol una sortida a la situació de Catalunya. Com es farà aquesta negociació?, quan durarà?”.

De fet, com podran sentir, Albano Dante considera “un engany” prometre la independència d’aquí 9 mesos i ha recordat a Josep Fontana en el sentit de que comparteix la seva opinió de que estem en d’un procés que no serà fàcil, ni curt. El dirigent de Podem ha afegit que “la convocatòria de les plebiscitàries crea bàndols, i tot i que Brassens ja ens va dir fa temps que “no hay mayor pecado que no seguir al abanderado” confessa que a ell li fa mandra seguir els abanderats, sobretot quan el seu objectiu és aprofitar la situació per guanyar vots i mantenir-se al poder.

imageAlbano Dante en aquests darrers mesos ha recorregut tot Catalunya i ha estat amb milers de persones que fan Podem, des dels cercles, des dels territoris… Gent que han tornat a viure la política i a sentir-se protagonistes… i constata una posició aclaparadorament majoritària a favor del dret a decidir, un reconeixement profund de que Catalunya és un subjecte polític del que participa més del 70% de la població, amb una riquesa enorme de matisos… Per això lamenta la manera en que després arriba Artur Mas i de manera electoralista i irresponsable es permeti el luxe de dir que si no s’està amb ell, s’és cómplice de Rajoy, per no mencionar al conseller Homs parlant de l’època franquista… Tot plegat sembla demostrar una irresponsabilitat màxima i d’un menyspreu per una societat catalana rica i plural, amb diversitat de posicions polítiques molt respectables, totes elles a favor d’una Catalunya millor, que no poden menystenir-se dient que si no s’està amb Mas, s’està amb Rajoy.

És un exercici d’amnèsia que se li pot girar en contra que Mas oblidi que qui porta 3 dècades de la maneta del PP. És el seu partit el que va pactar la reforma laboral amb el PP, i que amb el PP i el PSOE han votat a favor de les propostes que ja es van endavantant del TTIP.

Conec molt bé Albano Dante, i sé que està realment preocupat pel carreró sense sortida on ens ha ficat Convergència i el PP, i com diu a l’entrevista, mentre s’eternitza el debat i passen els mesos (i ja portem dos anys) la gent treballadora estem perdent drets a tota velocitat. I aquest saqueig de drets i serveis públics queda amagat.

Una de les conclusions que en treu Albano a l’entrevista de Cat.ràdio és que si el “anem a totes” no s’aconsegueix, no sols hauria de ser Romeva qui no prengrès l’acta de diputat: hauríen de dimitir des d’ell fins a Josep Guardiola, passant, naturalment, per Artur Mas i tota la resta de la llista…

Coses que s’han quedat en el tinter…

image Segurament a l’Albano li haguès agradat incidir més en que Podem és una organització política compromesa amb el dret a decidir i amb l’autodeterminació dels pobles, compromesa amb la lluita per l’autogovern de Catalunya i pel seu reconeixement com a subjecte polític. Com li he sentit explicar en altres ocasions, tant l’Albano com la Marta Sibina, la seva companya, porten anys lluitant en defensa de la sanitat pública i han coincidit amb grans companys de lluita obertament independentistes, o federalistes, o anarquistes… i això no ha estat cap impediment per lluitar plegats. No es pot dubtar del compromís de la CUP en defensa de la sanitat pública, ni de gent de l’ANC de veritat compromesa amb el que és públic, i fins i tot de gent d’ERC… I amb tota aquesta gent que defensa els serveis públics i un futur millor per Catalunya, m’explicava l’Albano que s’hi ha de lluitar plegats per conformar una majoria social que treballi per la justícia per als que més la necessiten, per l’equitat i la dignitat, i per l’autogovern de Catalunya.

L’Albano Dante sap que el 28S, al matí, es podran començar a fer coses magnífiques per Catalunya com iniciar una auditoria ciutadana del deute (saber què és deu, perquè es deu i a qui es deu). I revertir la privatitació de serveis públics (P.ej: els consorcis de Lleida, VISC+, etc) I fins i tot declarar Catalunya zona lliure del TTIP… Seria el primer parlament d’Europa en plantar cara a aquesta amenaça REAL de la sobirania que mai podrà ser-ho de veritat si guanya la llista de Mas.

 
1 comentari

Posted by a 23 juliol 2015 in Ciutadania/Política

 

Etiquetes:

Josep Ramoneda alerta dels perills d’ “anar a totes”

imageMés opinions que van sortint en aquesta pre-campanya xafogosa i massa espessa. Avui, la del filòsof i periodista Josep Ramoneda s’afegeix a les ja poden trobar en els post anteriors de Quim Sempere, Jordi Borja, Albano Dante Fachin i Josep Fontana per anar bastint argumentari cara al 27-S.

Els perills dels que avui alerta Josep Ramoneda són ja prou evidents, i el desenvolupament del dia a dia fa tèmer un creixement força desbocat d’irracionalitats “plebiscitàries”. Tot plegat no és el millor ni per la veritat, ni per una convivència amable, ni per bastir projectes sòlids que serveixin al bé comú i donin prioritat a les persones més afeblides per la crisi-estafa que -diguin el que diguin- continua.

Pel que fa a aquest bloc, aniré intentant aportar en el temps que queda, elements que ajudin a pensar…

A la recerca del plebiscit

1. Unitat. D’aquí al 27-S estarem permanentment en la dinàmica de l’“estàs amb mi o estàs contra mi”. Anem a una elecció plantejada en termes de confrontació simple: independència o unió. I, per tant, són moments de grans promeses, de sentències inflamades, d’exaltacions ditiràmbiques. Sotmès permanentment a expectatives que no acaben de realitzar-se, el moviment sobiranista té un inevitable caràcter ciclotímic. Després d’uns mesos de depressió, l’anunci de la llista Junts pel Sí ha desencadenat una nova fase eufòrica. Però les opcions de moral provisional que porten a fer apostes polítiques (en aquest cas, a favor de la independència) no justifiquen donar vacances al sentit crític. I jo personalment segueixo pensant que diverses llistes és millor que una. I no m’agrada que s’utilitzi la causa superior -la independència, en aquest cas- per eludir el judici sobre la pròpia gestió, amagant-se en una llista calaix de sastre. Sempre m’han incomodat les unitats incontestables, sempre he sospitat del discurs que la unió fa la força. Per compartir un gran objectiu no cal que ningú hagi de renunciar a la seva singularitat, ni servir de coartada de l’altre, ni incloure en el seu programa coses que no ha defensat mai. Afortunadament, als que ens sentim incòmodes per no poder triar sempre ens quedarà la CUP. Encara que també pot passar que n’hi hagi de més conservadors que acabin a Unió o gent d’esquerres que opti per la llista de Podem i companyia.

Un dels arguments per la llista única és que fa bola de neu, pel típic mecanisme de l’espiral del silenci que minimitza tot el que en queda fora. Crec que és més fàcil que cadascú faci el ple dels seus per separat que junts. En tot cas, un argument juga a favor dels partidaris de la llista unitària: el sol fet d’anunciar-la ha despertat la irritació del govern espanyol, que donava el tema de la independència per amortitzat. I ha començat el carrusel de les amenaces, sobretot per part de Margallo. No deixa de ser curiós -potser un acte fallit- que l’ariet de la batalla ideològica contra l’independentisme sigui el ministre d’Afers Estrangers.

Més enllà d’alguns interessos partidistes evidents, entenc les raons de la llista que voldria ser única però no ho és. Perquè l’independentisme guanyi aquestes eleccions cal polaritzar. La irrupció amb força de l’esquerra alternativa en l’escena política catalana, ara encallada a la recerca de candidat, ha complicat sensiblement l’escenari del 27-S, perquè pot canalitzar un vot de protesta que en altres circumstàncies es podia haver apuntat a la independència. L’elecció s’anava a jugar amb quatre variables: unionisme, catalanisme no independentista, independentisme i esquerra alternativa, que duia a una dispersió del vot que feia molt difícil una majoria clara. La llista i la sobreactuació verbal en relació a ella poden fer pujar, com a resposta, el to dels partits espanyols i dels unionistes confessos, i portar la campanya al terreny de la confrontació simple: independència sí, independència no. És a dir, forçar el caràcter plebiscitari de la convocatòria.

L’eslògan deixat anar per Raül Romeva, i destinat a ser emblema de campanya, “Anem a totes”, simbolitza aquesta estratègia. Tanmateix, tal vegada impulsat per la incomoditat de trobar-se entre gent que havia combatut durant molts anys, Romeva va apujar el to, anunciant que en cas de bloqueig de l’estat espanyol “es procedirà a la proclamació immediata de la independència”. ¿Factor de mobilització o factor de por? En una societat malgrat tot benestant, que no sembla disposada a córrer més riscos del compte, anunciar passos impossibles pot generar més dubtes que adhesions. Per guanyar la independència s’han de sumar vots, molts vots, perquè el vot i la paraula són les úniques armes de què es disposa perquè la negociació amb Espanya i amb Europa s’imposi com a inevitable. Però prometre la proclamació de la independència és garantia de frustració. Es proclamaria i tot seguiria igual. ¿O és que es pot pensar seriosament que es compta amb alguna capacitat de coerció i coacció per imposar la decisió presa?

2. Por.Diu el filòsof Jürgen Habermas: “Em temo que el govern alemany, incloent-hi el seu soci socialdemòcrata, ha dilapidat en una nit el capital polític que una Alemanya millor havia acumulat durant mig segle”. Torna la desconfiança en Alemanya. I ja no és tabú evocar el passat. “Per primer cop hi ha por”, diu un home tan prudent com Romano Prodi.

 
2 comentaris

Posted by a 22 juliol 2015 in Ciutadania/Política

 

Etiquetes: , , ,

Josep Fontana i @AlbanoDante76 : uns cracks desmuntant les trampes d’Artur Mas i cia

No és tot el que cal saber sobre les trampes d’Artur Mas i la seva llista, les seves falses promeses i mentides incontinents, però sí és una bona part, i molt important, del que poca gent s’atreveix a dir en els mitjans. Per sort, avui recuperem el millor Albano Dante amb aquest video no gaire bo en so, enquadrat de manera deficient, però FONAMENTAL en continguts.

Un dia em deia l’Albano que no calia que ell fos el que pugui parlar de tot si sabia on anar a buscar els arguments més fonamentats, la gent amb més credibilitat i les idees més oportunes de les persones més honestes i lùcides… doncs una vegada més, l’Albano ho ha encertat. I ha aconseguit, a més, teixir els arguments del mestre Fontana amb les seves opinions, i el seu encert i consciència de periodista insubmís.

Disfrutin i difonguin aquest vídeo que estic especialment contenta de poder acollir al meu bloc.

 
11 comentaris

Posted by a 20 juliol 2015 in Ciutadania/Política

 

Etiquetes: , , , ,

Jordi Borja i Quim Sempere parlen de l’esquerra davant el 27-S

(Vist a El Periodico) :

imageEl Parlament va declarar en el seu moment que Catalunya és una nació sobirana. Aquella declaració la van reforçar les últimes eleccions al Parlament: les forces que ho defensen sumen el 70% dels diputats, bona base per exercir pressió a favor del sobiranisme. Però alguns van optar per posar la independència en primer terme, amb l’argument que, un cop descartat pel Govern espanyol el referèndum pel dret a decidir, l’única possibilitat era proclamar la independència. Aquesta opció és il·lusòria: la independència, si no s’aconsegueix amb mitjans violents, s’ha d’aconseguir amb negociacions, i la millor manera d’obligar Espanya a negociar és aplegar una majoria prou àmplia perquè sigui difícil d’ignorar.

Avui l’independentisme representa només la meitat de la població: una força bastant inferior a la que agrupa el dret a decidir. Per això, la política més realista és tornar a posar al centre de la lluita per la sobirania nacional el dret d’autodeterminació, més inclusiu. Afavoriria totes les opcions catalanistes, inclosa la independentista.

Si en les eleccions del 27-S no s’aconsegueix una majoria de diputats per la independència, és previsible que des d’Espanya es consideri un fracàs de Catalunya: el front independentista està a punt de marcar-se un gol en pròpia porta. Per evitar-ho cal posar en primer terme el dret a decidir i no la defensa de la independència immediata.

En lloc de plebiscit, cada formació podria presentar-se a les eleccions amb un compromís comú de defensa del dret a l’autodeterminació. Si s’acceptés un compromís així, es faria visible l’àmplia unitat del poble de Catalunya al voltant d’aquest punt.

La fórmula concreta d’una nova relació amb Espanya -sigui la independència o qualsevol forma d’associació confederal o federal- haurà de ser resultat combinat de negociació amb l’Estat i de consulta referendària. El tema és prou important perquè la consulta al poble de Catalunya sigui obligada. Les esquerres en general, favorables o no a la independència, han de deixar ben clar que la defensaran si aquesta és la decisió que surti d’un referèndum.

El procés no es pot reduir a negociacions i consulta sobre la relació Catalunya-Espanya. Hi ha també un ampli debat social sobre quina Catalunya volem, com a preparació del procés constituent que s’haurà de posar en marxa tan aviat hagi fet efectiu el dret a decidir. Un dret que comprèn tots els aspectes de la vida social i econòmica que avui estan determinats pel gran capital. Una declaració unilateral d’independència feta pel Parlament seria un acte simbòlic sense efectes pràctics que dividiria el poble de Catalunya i posaria una bona part dels sectors populars davant el dilema entre ser només català i ser català i espanyol. L’opinió no independentista s’ha de tenir en compte. Allunyar el perill de trencament segons línies etnicolingüístiques és un imperatiu categòric.

L’exercici efectiu del dret d’autodeterminació només es pot concretar en un referèndum vinculant. Perquè ho sigui, es necessiten condicions institucionals prèvies. Això inclou el reconeixement constitucional espanyol del dret de Catalunya a la sobirania, incloent-hi la separació. Pretendre que podem fer el camí ignorant l’organització institucional espanyola no porta enlloc. Això no significa subordinar el procés català a l’evolució política espanyola. Cal promoure una pressió permanent per a l’autodeterminació de Catalunya, perquè cap força a Espanya estarà disposada a acceptar la sobirania de Catalunya si la voluntat popular no es manifesta amb el vigor suficient.

El procés sobiranista català és una part de la crisi del règim espanyol del 1978 i de la crisi de l’autonomisme. Si, com és previsible, el viratge de la política espanyola cap a l’esquerra debilita els trets més reaccionaris dels governs d’aquests últims anys, la causa de Catalunya en sortirà beneficiada. L’aposta que l’esquerra hauria de fer és a favor d’aquest viratge, davant l’aposta d’alguns independentistes de com pitjor, millor, sota el supòsit que com més centralista i autoritari sigui el Govern, més exciten les ànsies independentistes. Els sentiments no són com les trompetes de Jericó: per si mateixos no fan ensorrar-se cap muralla ni enderroquen cap règim. La causa del sobiranisme de Catalunya sortirà beneficiada de l’esfondrament del règim del 1978. No en podem estar indiferents.

Firmen aquest article juntament amb Jordi Borja (urbanista) i Joaquim Sempere (sociòleg), Joan Busquet (periodista), Anna Camps (catedràtica de Didàctica de la Llengua) i Dolors Comas (antropòloga).

 
2 comentaris

Posted by a 16 juliol 2015 in Ciutadania/Política

 

Etiquetes: , , ,

Varufakis y Krugman de acuerdo en que el #Grexit de Shäuble estaba escrito: #ThisisaCoup

why-yanis-varoufakis-wants-to-save-european-capitalism.w_hrNos ofrece hoy Yanis Varufakis en su blog un resumen del artículo que se publicará en pocas horas en Die Zeit. En el mismo, confiesa que en los cinco meses de intensas negociaciones entre Grecia y el Eurogrupo nunca tuvieron los negociadores griegos de Syriza -y él entre ellos- ni una sola oportunidad de éxito. Condenados a llegar al estancamiento, el propósito de las eternas conversaciones en la cumbre sólo eran una manera de preparar el terreno para lo que el ministro alemán de finanzas, Wolfgang Schäuble había decidido que era lo “óptimo” mucho antes incluso de que el gobierno de Syriza fuese elegido: que la zona euro debe verse “aliviada” de Grecia con el fin de disciplinar a los estados miembros susceptibles de presentar resistencia a sus planes específicos para la re-estructuración de la zona euro.

Esto no es una teoría, afirma Varufakis. Y pregunta:
“¿Cómo sé que Grexit es una parte importante del plan del Dr. Schäuble para Europa?
Porque él me lo dijo!”

Varufakis ha decidido escribir este artículo no como un político griego crítico con la prensa alemana que denigra las propuestas sensatas de Syriza y harto de que Berlín se niegue a considerar seriamente el plan de deuda griego re-perfilado y moderado; no lo escribe como el que fuera ministro de finanzas, dolido con la decisión altamente política del Banco Central Europeo de asfixiar al gobierno griego con la decisión cómplice del Eurogrupo de dar el BCE luz verde para cortar los fondos a la banca de Grecia…

Varufakis confiesa que escribe este artículo para Die Zeit como un europeo que observa el desarrollo de un Plan especial para Europa: el Plan del Dr. Schäuble.

Y acaba Varufakis haciendo dos preguntas muy sencillas a los lectores informados de Die Zeit:

¿Es éste un Plan que usted apruebe?
¿Considera que el plan de Schäuble es un plan bueno para Europa?

Quizás no habría que limitar la encuesta a los lectores alemanes de Die Zeit. Abriendo el abanico, Paul Krugman ya nos adelanta hoy su opinión en El Pais: De su artículo sobre Grecia “Matar el proyecto europeo” destaca que ser miembro de la zona euro significa que los acreedores pueden destruir su economía si se sale del redil. Pero no sólo es la economía la que sufre: el autoritarismo alemán pisotea la soberanía griega y, por segunda vez, se venga de que la ciudadanía pueda expresarse en referendums. La primera vez, el chantaje y las presiones sobre Yorgos Papandreu acabaron en su exilio antes de poner las urnas. Ahora, cuando Syriza con Alexis Tsipras sí ha realizado la consulta -y con la dignidad democrática del claro triunfo del No- los guardianes de la Troika se lanzan vengativamente a dar un golpe terrible (tal vez fatal, en opinión de Krugman) al proyecto europeo.

Sin embargo, no dejen de leer hasta llegar a sus primeras conclusiones: porque, se piense lo que piense de Syriza, o de Grecia, no fueron los griegos los que han dado el golpe, sino los que lo sufren.

 
3 comentaris

Posted by a 13 juliol 2015 in Europa

 

Etiquetes: , , , ,

 
Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 11.363 other followers

%d bloggers like this: